M.A.Confidential

The Big Short

Director: Adam McKay

Intèrprets: Christian Bale, Steve Carell, Ryan Gosling, John Magaro, Finn Wittrock, Brad Pitt, Hamish Linklater, Rafe Spall, Jeremy Strong, Marisa Tomei, Melissa Leo

Gènere: Drama, comèdia. USA, 2015. 125 min.

A l’institut, sempre hi havia aquell professor que, conscient del contingut poc agraït de la seva assignatura, mirava d’imprimir un ritme dinàmic i un to divertit a les classes per a mirar de motivar i despertar l’interès dels alumnes. A La Gran Apuesta, Adam McKay és aquest professor i la recent crisi financera és l’assignatura en qüestió. Una pel·lícula desenfadada i gamberra que busca connectar de seguida amb l’espectador, però que a la vegada mostra una evident vocació didàctica sobre uns conceptes que per a la majoria s’acosten més a sentir parlar en mandarí que no pas a res mínimament palpable i intel·ligible. El film, conscient en tot moment d’aquest fet -ho expressa obertament en més d’una ocasió-, sap amenitzar el camí gràcies a aquest to sempre proper a la comèdia i sobretot a uns personatges força magnètics, però no pot evitar que el contingut ens sobrepassi en més d’una ocasió.

La Gran Apuesta és una d’aquelles pel·lícules que, des d’un bon inici, transmet que la seva posició està per sobre de l’espectador. Ella sap en tot moment del que parla, i tu no. No obstant, lluny de traduir-se en aires de superioritat, aquesta relació és en tot moment assumida pel propi film, i així ho posen de manifest els numerosos i constants esforços d’Adam McKay per a què el públic sigui capaç de seguir tot el que va explicant; des de simbolismes exposats pels propis protagonistes fins a interrupcions del propi muntatge per a donar pas a píndoles explicatives per part de cares famoses. La Gran Apuesta sempre actua conscient que hi ha un espectador a l’altra banda que necessita entendre què està passant i per quin motiu, i és per això que inclús no dubta en mirar-lo i dirigir-s’hi directament. Són gestos que el film sap integrar molt bé a la seva tonalitat i posada en escena, però, tot i que s’agraeixen, la seva eficàcia no sempre és la pretesa.

I és que quan un acaba aquesta particular lliçó concentrada d’economia i finances, la sensació que té és que la classe ha passat de forma prou distesa i original, però que si ara hagués de fer un examen sobre l’assignatura, suaria per arribar al cinc pelat. La Gran Apuesta avança a un ritme adient per a resumir el seu trajecte en les dues hores llargues de la seva duració, i davant un discurs que constantment introdueix nous conceptes i productes financers, resulta pràcticament impossible que qualsevol, tard o d’hora, s’acabi trobant amb què ja no sap ben bé de què estan parlant els personatges i perquè fan el que estan fent. I és aquest moment de desconcert el que denota que, per molt bona fe que hi posi el film, el guió requereix d’una mínima base sobre aquest camp que la gran majoria d’espectadors no tindrà. Així doncs, en aquest apartat la pel·lícula no acaba de complir el seu objectiu amb tot l’abast desitjat.

Dos contrapunts clars a La Gran Apuesta són Inside Job i Margin Call, dos títols que -en format documental i ficció, respectivament- ens van acostar de forma bastant clarivident les causes que van iniciar aquesta crisi, amb visions des de fora i des de dins. Dues pel·lícules, això sí, marcades per la sobrietat. En aquest sentit, cal valorar l’atreviment de La Gran Apuesta per aportar un punt de vista innovador, no només per la posició dels protagonistes (lluny de les aparences que associaríem al món de Wall Street), sinó pel ritme i la personalitat de la direcció de McKay. A més, el director esprem la vessant més còmica de noms com Christian Bale, brillant en cada aparició, i també compta amb la gran feina de Steve Carell, Ryan Gosling i Brad Pitt, tots ells allunyats de la imatge a la qual ens tenen acostumats. Amb ells, el film ens mostra que qui guanya són els més llestos de la classe, no els més elegants.

Més enllà d’aquest combat entre pros i contres que presenta la pel·lícula, no es pot negar que La Gran Apuesta busca molestar Wall Street i el sistema financer allà on els pot fer més mal: mostrant-los un grup de noms sense cap mena de prestigi al seu sistema que es van aprofitar de tot plegat per a convertir-se en milionaris mentre tota la resta s’esfondrava. Quatre persones que, com diu el film al principi, “simplement s’hi van fixar”. I és que, com també afirma la història, aquest és l’objectiu dels grans responsables financers del món: que ningú s’hi fixi i els deixin fer. Potser La Gran Apuesta no ens haurà fet avançar massa en el nostre coneixement de conceptes i productes econòmics, però al capdavall la gran lliçó que en podem aprendre és aquesta: potser ens hauríem de fixar una mica més en tot allò que involucra els nostres diners i no deixar que els suposats entesos facin el que vulguin amb ells. Potser així no necessitarem una altra pel·lícula com aquesta.