M.A.Confidential

Creed

Director: Ryan Coogler

Intèrprets: Michael B. Jordan, Sylvester Stallone, Tessa Thompson, Phylicia Rashad, Will Blagrove, Juan-Pablo Veza, Andre Ward

Gènere: Drama. USA, 2015. 130 min.

El 1976, quan Rocky arribava per primer cop als cinemes, faltaven deu anys pel naixement de Ryan Coogler. Quatre dècades després, ell ha estat l’encarregat de recuperar una de les sagues més llegendàries del cinema nord-americà. La dada no només constata l’inexorable pas del temps, sinó que serveix per a explicar en gran mesura la naturalesa de Creed. La Leyenda de Rocky i el seu paper com a hereva de la franquícia. El film es mou en tot moment entre la construcció de la seva pròpia història i la voluntat de tribut als seus antecessors, i la veritat és que se’n surt de forma correcta i prou equilibrada, tot i que sigui la segona vessant la que guanyi en eficàcia. La rellevància de la pel·lícula en l’escena actual no sembla destinada a prendre gaire alçada, però com en la seva faceta reanimadora de l’univers de Rocky, cal valorar la sensatesa de les seves bones intencions i l’habilitat amb què les duu a la pràctica.

La tasca de Ryan Coogler a Creed. La Leyenda de Rocky es podria equiparar clarament a la de J.J. Abrams amb Star Wars: El Despertar de la Fuerza o Colin Trevorrow amb Jurassic World; directors joves encarregats de donar una visió refrescada a un univers cinematogràfic que havia format part de la seva pròpia infantesa, però a la vegada cuidant el grau de fidelitat al producte original. Aquí, el resultat es podria situar en un punt mig entre l’èxit d’Abrams i el desastre de Trevorrow, ja que ens trobem amb un film conscient de l’ambició justa dels seus objectius i que sap no desentonar en excés en cap moment. La nova història introduïda per Coogler, centrada en el deixeble de la llegenda, és rutinària i fins i tot un pèl conservadora i previsible, però el seu rumb és força clar en tot moment, i això l’ajuda a tirar endavant sense que res sembli forçat o artificial. La humilitat del seu protagonista, Donnie Creed, n’és la prova més significativa.

A aquesta base troncal, la pel·lícula hi acopla la seva faceta nostàlgica amb una naturalitat que, en la seva major part, està força ben trobada. La pel·lícula sap fer viatjar la nostra memòria cinèfila uns quants anys enrere sense necessitat de subratllar-nos-ho tot, i tot i que a vegades es troba a faltar que Creed. La Leyenda de Rocky surti una mica de la seva zona de comfort, s’ha de reconèixer que Ryan Coogler hi sap posar paciència i seguretat. El tractament del personatge de Rocky és honest i toca de peus a terra, i troba la complicitat d’un Sylvester Stallone que sap perfectament què espera d’ell la pel·lícula; des de la seva cara de circumstàncies quan sent parlar del ‘cloud’ com a lloc on guardar fotografies, fins l’aflorament progressiu de tot allò que sentia quan ell era el protagonista, i la necessitat de traspassar-ho al seu successor. En una bona decisió, Coogler otorga al personatge la seva pròpia lluita -ara mèdica-, conscient que Rocky Balboa no pot quedar-se només mirant i ha de seguir colpejant fins el final.

La relació entre Rocky i Donnie fàcilment es pot entendre com la relació entre el director Ryan Coogler i tota la saga Rocky: la d’un nouvingut que ha d’agafar el relleu de tot un gegant en la seva matèria, amb tota la pressió, la convicció i el necessari aprenentatge que això comporta. I la veritat és que Coogler hi posa atreviment, començant per la sorprenent versatilitat de recursos que mostra quan puja al ring juntament amb Donnie Creed. El pla seqüència de la primera lluita serveix per a plasmar el vigor de la joventut del protagonista, que va per feina i no es para a pensar massa; per la seva banda, el combat final denota un muntatge més estudiat, conscient que allò ja va de debò i ha arribat el moment de demostrar que pot estar a l’alçada dels grans. El desenllaç és tota una cura d’humilitat per part de Coogler, una senyal definitiva d’aquesta sensatesa que transmet Creed. La Leyenda de Rocky respecte el seu paper dins la saga a la qual pertany.

La pel·lícula no evita els seus punts flacs, com ho és un guió no especialment brillant on hi destaca la trama amorosa del protagonista, força inverosímil en tot moment i també discutible en el paper que otorga a la dona dins del conjunt. No obstant, el conjunt aconsegueix que això no li suposi un excessiu càstig per aquesta impressió que ens dóna de no creure’s més del que en realitat és. Si ens posem a pensar en com hauria de ser una pel·lícula on Rocky Balboa passés el seu relleu a una nova generació, no crec que el resultat desitjat s’allunyés massa del que ens ofereix Creed. La Leyenda de Rocky. Potser és fruit de certa condescendència vers una saga que ens ha marcat a tots, o de por a què aquesta quedi espatllada per culpa de massa invents, però en casos com aquest millor quedar-se en reinicis/homenatges com aquest, que trepitgen terreny segur amb plena autoconsciència del que són. Si més no, aquí es demostra que poden superar el repte amb el cap ben alt.