M.A.Confidential

JACKIE

Posted by Martí on 3 de Març de 2017

Posted in: Cine - 2016. Tagged: Billy Crudup, biopic, drama, Greta Gerwig, Jackie, Jackie Kennedy, JFK, John Hurt, natalie portman, Pablo Larraín, Peter Sarsgaard. Deixa un comentari

Jackie

Director: Pablo Larraín

Intèrprets: Natalie Portman, Peter Sarsgaard, Billy Crudup, John Hurt, Greta Gerwig, John Carroll Lynch, Richard E. Grant.

Gènere: Biopic, drama. USA, 2016. 95 min.

Pocs dies després de l’assassinat de John Fitgerald Kennedy a Dallas, la seva vídua Jackie Kennedy rep un periodista de la revista Life a la mansió que la família té a la costa de Massachussets. Tot i estar mentalment molt afectada, Jackie decideix explicar el seu punt de vista sobre els fets, i també sobre la seva vida com a primera dama, de la qual sempre se n’havia parlat un munt. Jackie no es mostra especialment acollidora amb el periodista, però poc a poc va traient tots els pensaments que duu emmagatzemats.

L’arc dramàtic d’un biopic acostuma a seguir, amb les lleugeres variacions pertinents, una estructura d’auge i caiguda. Coneixem el personatge en qüestió, presenciem el seu èxit i després evolucionem cap a una decadència que a la llarga pot ser superada o directament convertir-se en el final de la història. No obstant, en el cas de Jackie, el director xilè Pablo Larraín trenca aquesta convenció i des d’un principi ens exposa a una persona absolutament devastada pel dolor: una Jackie Kennedy que acaba de perdre el seu marit fa pocs dies, però que decideix obrir les portes de casa seva a un periodista de la revista Life i exterioritzar tot el que sent en aquell moment. Tot i l’enorme transcendència dels fets que relata, Jackie dirigeix tots els seus focus cap a la protagonista, la qual marca en tot moment el ritme i to d’aquest film intens i amb caràcter, però una mica espès.

PSICONAUTAS

Posted by Martí on 28 de febrer de 2017

Posted in: Animació, Cine - 2016. Tagged: Alberto Vázquez, Andrea Alzuri, Animació, drama, Eba Ojanguren, Enrique San Francisco, Josu Cubero, Paco Sagarzazu, Pedro Rivero, post-apocalíptic, Psiconautas, Ramón Barea. 1 comentari

Psiconautas

Directors: Pedro Rivero i Alberto Vázquez

Veus originals: Andrea Alzuri, Eba Ojanguren, Josu Cubero, Ramón Barea, Paco Sagarzazu, Enrique San Francisco.

Gènere: Animació, drama. Espanya, 2015. 75 min.

En una illa perduda al mig del mar, dos germans busquen coure entre muntanyes d’escombraries. Mirant el far apagat que tenen davant seu, el més gran d’ells li explica al més petit que abans aquest funcionava gràcies a Birdboy, un misteriós nen volador que els donava esperances d’una vida millor. En una altra part de l’illa, tres adolescents incompresos pels seus pares i el seu entorn en general emprenen un viatge a la recerca d’una manera de poder fugir d’aquest territori tan hostil i trobar una terra millor.

A aquestes alçades, ja sabem de sobra que el cinema d’animació no correspon obligatòriament a flors i violes, però no recordo una pel·lícula d’aquest gènere que castigués l’ànim de la manera en què ho fa Psiconautas. La recent guanyadora del Goya a la millor pel·lícula d’animació no només mostra una contundència absoluta en la construcció del seu missatge post-apocalíptic, sinó que el representa de forma veritablement crua, capgirant del tot el que ens podríem esperar d’una història protagonitzada per “animalets que parlen”. Pedro Rivero i Alberto Vázquez plantegen un retrat de la decadència que combina elements clarament identificables, representacions de caràcter més simbòlic i detalls que ja impliquen una narrativa molt més críptica i imaginativa; tot plegat fa de Psiconautas un film complex, arriscat i bastant exigent, però estranyament captivador.

OSCARS 2017

Posted by Martí on 27 de febrer de 2017

Posted in: Cine - 2016, Oscars. Tagged: Comanchería, Fences, Figuras Ocultas, Hasta el Último Hombre, La La Land, La Llegada, Lion, Manchester Frente al Mar, Moonlight, oscars. Deixa un comentari

Millor pel·lícula

FENCES

Posted by Martí on 26 de febrer de 2017

Posted in: Cine - 2016. Tagged: anys 50, denzel washington, drama, Fences, Jovan Adepo, racisme, Stephen Henderson, Viola Davis. 3 comentaris

Fences

Director: Denzel Washington

Intèrprets: Denzel Washington, Viola Davis, Stephen Henderson, Jovan Adepo, Mykelti Williamson, Russell Hornsby.

Gènere: Drama. USA, 2016. 135 min.

Als anys 50, Troy Maxson és un pare afroamericà que lluita per a tirar endavant la seva vida i la de la seva família a la ciutat de Pittsburgh, on treballa com a recollidor d’escombraries. Troy, de caràcter extrovertit i amb les idees molt clares, no té massa bona relació amb els seus fills, als qui intenta inculcar els valors que considera bàsics per a prosperar en una societat que discrimina la seva raça. Especialment complicat és el tracte amb el seu fill petit, a qui demana ajuda per a construir una tanca que delimiti la parcel·la de casa seva.

La carrera de Denzel Washington com a director ha estat més aviat discreta, en bona part perquè no ha trobat una regularitat o una trajectòria massa clara, però el que no es pot negar és que l’actor novaiorquès s’implica per complet en cadascun dels seus projectes. I si alguna cosa es pot dir de Fences és que Washington s’hi implica i s’hi buida completament. Després d’interpretar l’obra de teatre original a Broadway, ha decidit traslladar el repartiment al complet a la gran pantalla per a ampliar-ne el seu abast i potenciar-ne la seva repercussió, i el resultat és un drama notable, carregat de personatges intensos i de diàlegs contundents que conviden a la reflexió. Amb la discriminació present a la societat dels Estats Units com a teló de fons, Fences es focalitza en la problemàtica que aquesta situació pot provocar en el si d’una família afroamericana, però el seu gran valor acaba sent el que apunta directament a la naturalesa dels seus protagonistes.

HASTA EL ÚLTIMO HOMBRE

Posted by Martí on 21 de febrer de 2017

Posted in: Cine - 2016. Tagged: 2a Guerra Mundial, Andrew Garfield, bèl·lic, drama, Hacksaw Ridge, Hugo Weaving, Mel Gibson, sam worthington, Teresa Palmer, Vince Vaughn. 2 comentaris

Hacksaw Ridge

Director: Mel Gibson

Intèrprets: Andrew Garfield, Sam Worthington, Hugo Weaving, Vince Vaughn, Teresa Palmer, Luke Bracey, Rachel Griffiths.

Gènere: Bèl·lic, drama. USA, 2016. 130 min.

Desmond Doss és un jove metge que viu en una família que es regeix per la religió de l’església adventista. Tot i aquesta profunda mentalitat creient, que entre altres coses l’ha convertit en un objector de consciència incapaç de fer servir cap arma de foc, Desmond s’allista a l’exèrcit dels Estats Units en plena 2a Guerra Mundial perquè creu que és la millor forma de defensar la seva gent. No obstant, les seves particulars creences li portaran molts problemes durant l’etapa que passa a un camp d’entrenament dels marines nord-americans.

Els últims deu anys no seran recordats com l’etapa més afortunada a la vida de Mel Gibson. Els seus escàndols i sortides de to de caire no precisament tolerant cap a diversos col·lectius no només han perjudicat la seva imatge, sinó que han eclipsat per complet la seva faceta més irreprotxable: la de director de cinema. Per sort, sembla que aquesta dècada d’impass no li ha fet perdre l’energia i contundència que ens havia demostrat a les brutals La Pasión de Cristo (2004) o Apocalypto (2006), ja que Hasta el Último Hombre torna a oferir un desplegament visual i sensorial que feia molt que no vèiem; en aquest cas, aplicat al gènere bèl·lic. La pel·lícula no és rodona i tampoc està exempta de controvèrsia, ja que s’hi veu reflectida part de la mentalitat més conservadora de Gibson en el terreny religiós, però ens regala una de les hores més bestials de cinema que es van poder veure durant tot l’any 2016.

LION

Posted by Martí on 18 de febrer de 2017

Posted in: Cine - 2016. Tagged: índia, David Wenham, dev patel, drama, Garth Davis, Lion, Nicole Kidman, Rooney Mara, Sunny Pawar. 2 comentaris

Lion

Director: Garth Davis

Intèrprets: Dev Patel, Sunny Pawar, Nicole Kidman, Rooney Mara, David Wenham, Nawazuddin Siddiqui, Tannishtha Chatterjee.

Gènere: Drama. Austràlia, 2016. 120 min.

Saroo i el seu germà gran Guddu viuen a les afores d’un petit poble a la regió central d’Índia i miren d’ajudar la seva mare per poder subsistir tots plegats. Un dia que ell i Guddu van al centre, Saroo es queda dormint a l’estació de tren i de cop es desperta tot sol. Després de vagar per allà buscant i cridant el seu germà, decideix acabar pujant a un dels trens, que després de dos dies de viatge el deixa al bell mig de Calcuta. Allà, Saroo s’haurà d’espavilar per a sobreviure com pugui.

Resulta curiosa la capacitat d’algunes pel·lícules per a sabotejar-se a si mateixes per culpa de pensar excessivament en l’espectador com a centre de tot. És evident que la de Lion és una història emotiva, plena de perseverança i de dificultats a superar, i amb una recerca de la identitat amb la qual tots ens podríem identificar, però el film és tan extremadament conscient de tot això que acaba tirant per la borda qualsevol empatia que hagués pogut generar. És el que passa quan un director, com és en aquest cas l’australià Garth Davis, mostra tanta preocupació per a assegurar-se que cada escena transmet allò que ha de transmetre, i res més. Lion hauria pogut ser un retrat humà i compromès sobre l’adopció, i de pas haver llançat un missatge carregat de sentit en un context actual tan marcat pels conflictes d’immigració a tot el món, però en canvi decideix convertir-se en una “pel·lícula bonica”, que és el pitjor que podia fer.

BATMAN: LA LEGO PELÍCULA

Posted by Martí on 13 de febrer de 2017

Posted in: Cine - 2017. Tagged: acció, Animació, Chris McKay, comèdia, Lego, Michael Cera, paròdia, ralph fiennes, rosario dawson, The LEGO Batman Movie, Will Arnett, Zach Galifianakis. Deixa un comentari

The LEGO Batman Movie

Director: Chris McKay

Veus originals: Will Arnett, Michael Cera, Ralph Fiennes, Zach Galifianakis, Rosario Dawson, Jenny Slate, Channing Tatum, Eddie Izzard.

Gènere: Animació, comèdia, acció. USA, 2017. 105 min.

Després de salvar Gotham City de la seva destrucció una vegada més, Batman torna a la seva mansió per a recuperar la rutina diària i la seva vida solitària com a Bruce Wayne, tan sols acompanyat pel seu majordom Alfred. Durant aquesta missió, però, la relació entre ell i el seu arxienemic Joker queda condicionada, per això aquest prepara un gran atac de cara a la presentació de la nova comissària de la policia de Gotham, que no és cap altra que la filla de Jim Gordon.

Per als qui fa 25 anys ens passàvem les tardes combinant i encaixant petites peces de plàstic de forma innocent i despreocupada, fa certa impressió comprovar com allò que simplement era un joc s’ha acabat convertint en un univers cultural i d’entreteniment capaç d’abraçar qualsevol producte per a fer-se’l seu. Però Lego no només ha aconseguit això, sinó que s’ha convertit en l’entorn que millor sap reinterpretar el consum pop de nova generació. Ja ens van deixar amb la boca oberta fa un parell d’anys amb La LEGO Película, i ara no afluixen ni un pèl quan situen el focus en el que possiblement ja era el millor personatge d’aquella. Batman: La LEGO Película és un tot un festival d’acció, humor i creativitat al servei del cinema de superheroïs, i també una mirada a la figura de Batman que resulta molt més lúcida i encertada del que sembla a primera vista.

MOONLIGHT

Posted by Martí on 10 de febrer de 2017

Posted in: Cine - 2016, Sitges 2016. Tagged: Alex Hibbert, André Holland, Ashton Sanders, Barry Jenkins, drama, homosexualitat, Janelle Monáe, Mahershala Ali, Moonlight, Naomie Harris, Trevante Rhodes. 6 comentaris

Moonlight

Director: Barry Jenkins

Intèrprets: Alex Hibbert, Trevante Rhodes, Naomie Harris, Mahershala Ali, Ashton Sanders, André Holland, Janelle Monáe, Jharrel Jerome.

Gènere: Drama. USA, 2016. 110 min.

En unsuburbi de Miami, el petit Chiron, a qui anomenen “Little”, fuig d’un grup de nens que el persegueix amb l’ànim de fer-li mal i s’amaga a un pis abandonat d’un edifici. Allà, és trobat per Juan, un immigrant cubà que es guanya la vida venent droga al barri. Veient que el nen no diu ni una paraula, Juan se l’emporta a casa per donar-li menjar i acollir-lo durant la nit, i és llavors quan entén que la situació familiar de Chiron no és la millor. A mida que es van veient, Juan s’adona que Chiron no és com la resta de nens i que amaga un sentiment que el turmenta.

En els primers compassos de Moonlight, Juan mira d’explicar al petit Chiron la sensació que suposa sentir-se diferent enmig un entorn on aparentment tot és homogeni. Per a fer-ho, recorre a una mena de versió d’aquell refrany que diu que “de nit, tots els gats són negres”, però hi introdueix la llum de la lluna com a element diferenciador, capaç d’il·luminar algú d’una forma especial. És així com el director Barry Jenkins ens introdueix a una història de descobriment personal i identitari carregada d’una enorme sensibilitat i dramatisme, però que evita caure en cap mena de morbositat o estridència com a recurs fàcil per tocar l’espectador. Tot i contenir alguns clixés a la seva història, Moonlight estableix tal proximitat amb el seu protagonista que és difícil no implicar-se de forma immediata amb el seus conflictes; especialment els interns.

MANCHESTER FRENTE AL MAR

Posted by Martí on 8 de febrer de 2017

Posted in: Cine - 2016. Tagged: Casey Affleck, drama, Kenneth Lonergan, Kyle Chandler, Lucas Hedges, Manchester Frente al Mar, Michelle Williams. 2 comentaris

Manchester by the Sea

Director: Kenneth Lonergan

Intèrprets: Casey Affleck, Lucas Hedges, Michelle Williams, Kyle Chandler, Tate Donovan, Erica McDermott, Gretchen Mol, Matthew Broderick.

Gènere: Drama. USA, 2016. 130 min.

La vida de Lee Chandler, un conserge que amb prou feines es guanya la vida arreglant avaries en alguns edificis de Boston, dóna un gir important quan l’informen que el seu germà Joe ha mort per culpa d’una malaltia al cor. Aquest fet obliga Lee a retornar al seu poble natal, Manchester by the Sea, situat a la costa de Massachussets, per a gestionar l’enterrament del seu germà. Però la seva gran sorpresa arriba quan s’assabenta que el testament de Joe el nomena tutor del seu fill Patrick, de 16 anys.

La mania de traduir títols de forma innecessària i amb una total despreocupació sobre el seu veritable sentit ha convertit Manchester By the Sea en Manchester Frente al Mar. Sembla d’allò més fidel a l’original, sí, però en realitat pot donar peu a una interpretació equívoca, ja que la posició respecte al mar no té cap mena d’importància, sinó que el títol simplement respon al nom complet d’una localitat de la costa est nord-americana: Manchester-by-the-Sea. I si és així, és perquè aquest petit poble engloba tots els fets de passat, present i futur que acaben conformant la història. I la veritat és que cap d’ells condueix al somriure, ja que Manchester Frente al Mar s’erigeix com un drama amb totes les de la llei, farcit de ferides obertes que semblen impossibles de cicatritzar i de personatges que lluiten per a sobreposar-s’hi com bonament poden.

MELANIE. THE GIRL WITH ALL THE GIFTS

Posted by Martí on 4 de febrer de 2017

Posted in: Cine - 2016, Sitges 2016. Tagged: ciència ficció, Colm McCarthy, Gemma Arterton, Glenn Close, Paddy Considine, post-apocalíptic, Sennia Nanua, The Girl with All the Gifts, thriller, zombies. Deixa un comentari

The Girl with All the Gifts

Director: Colm McCarthy

Intèrprets: Sennia Nanua, Paddy Considine, Gemma Arterton, Glenn Close, Anamaria Marinca, Dominique Tipper, Anthony Welsh.

Gènere: Ciència-ficció, thriller. Gran Bretanya, 2016. 110 min.

En un futur distòpic, Gran Bretanya s’ha vist assolada per un fong que conté un virus zombi. En un centre de màxima seguretat, l’exèrcit té tancat un grup de nens nascuts en aquestes circumstàncies i que estan a mig camí entre els humans i els infectats. Tot i que dormen en cel·les individuals i completament lligats pel perill que suposen, els nens van regularment a classe. Entre ells, destaca Melanie, una nena superdotada que té una relació molt especial amb la professora, i que és conscient que alguna cosa passa amb alguns nens que, de cop, deixen d’assistir a les classes.

En plena era de The Walking Dead i demés productes derivats, no tindria massa sentit plantejar una nova pel·lícula de zombis si no hi ha voluntat d’oferir un angle diferent. L’any passat, era Maggie la que ens sorprenia amb el seu enfocament intimista i paternal sobre la propagació d’una infecció; ara, torna a ser un nom femení el que centra l’atenció per a introduir noves idees en aquest subgènere. Com a superproducció britànica, Melanie. The Girl With All the Gifts té unes aspiracions enfocades a un públic més massiu, amb considerables dosis d’acció, tensió i espectacle grandiloqüent amb centenars d’extres, però això no treu que ens plantegi reflexions de força interès. Si no fos perquè la història genera alguns dubtes durant la seva fase conclusiva, segurament estaríem parlant d’un dels grans títols de ciència ficció dels últims anys.