Ridley Scott ha fet tots els possibles per ser un dels directors menys fiables del cinema actual. Capaç de regalar-nos Alien (1979), Blade Runner (1982), Gladiator (2000) o American Gangster (2007) i també de fer-nos empassar el suplici de Prometheus (2012) o mitges tintes com Un Buen Año (2006) o Robin Hood (2010), el director nord-americà torna a apuntar alt amb una pel·lícula que té molt bones credencials per entrar al primer grup de les citades. El Consejero és un thriller que explica com un prestigiós advocat del sud-est d’Estats Units s’introdueix al perillós món del tràfic de drogues, sense saber molt bé les conseqüències que es pot trobar. Més que l’argument, és el seu responsable qui genera totes les expectatives del món, ja que es tracta del primer guió cinematogràfic de Cormac McCarthy, autor de grans novel·les com “La Carretera“ i “No es País para Viejos“ (ambdues adaptades al cinema també de forma brillant).
Avanços
Arriben més títols que per la seva condició i data d’estrena aspiren clarament a les estatuetes daurades de l’any que ve. I aquest, a més a més, té tots els ingredients per ser un tros de pel·lícula, si més no, pel que fa als gustos d’un servidor. Out of the Furnace és el segon film de Scott Cooper després de Corazón Rebelde (2009), i explica la història de dos germans que viuen en una de les zones més desemparades d’Estats Units i que somien en marxar per trobar una vida millor. No obstant, una sèrie de fets acaba amb un d’ells a la presó i l’altre involucrat amb una violenta banda criminal. Un drama amb tocs de thriller i estil una mica pseudoindependent que acaba d’arrodonir el seu atractiu quan comprovem l’espectacular grup d’actors que conformen el seu repartiment.
Hi ha històries d’actualitat que estan predestinades a convertir-se en pel·lícula, i si mirem els últims anys, una d’elles és indubtablement la del cas WikiLeaks, amb Julian Assange com a principal protagonista. Després de fer trontollar el govern dels Estats Units amb la filtració d’informació molt comprometadora de les seves accions a països com Irak o Afganistan, Assange es va convertir en un dels homes més buscats del món, però les revelacions no es van aturar. Aquesta és la base de El Quinto Poder, la pel·lícula que ens acostarà la història real de WikiLeaks. El director serà Bill Condon, qui recentment ha dirigit la última part de la saga Crepúsculo, així que esperem que no sigui una referència gaire fiable.
Com és habitual en aquesta època de l’any, comencen a arribar els tràilers de les pel·lícules que probablement entraran a la majoria de quinieles dels propers Oscars. Una d’elles és sens dubte 12 Years a Slave, un dels títols més esperats de l’any. I ho és perquè té darrere la càmera Steve McQueen, que per si algú no ho recorda va dirigir Shame, la millor pel·lícula de l’any passat segons un servidor, i perquè adapta el llibre homònim autobiogràfic de Solomon Northup, un ciutadà negre lliure que va ser esclavitzat el 1841 i es va passar dotze anys en una plantació de cotó de Nova Orleans. “12 Years a Slave” és considerada una novel·la amb un immens valor històric per la veracitat amb què l’autor explica la seva experiència.
El “remake”, aquest lamentable i imparable virus de Hollywood, ja es prepara per dur a terme la que probablement serà una dels seves infeccions més doloroses. La víctima no és altra que Oldboy, de Park Chan-wook, per mi una de les millors pel·lícules de la passada dècada. El brutal thriller coreà que ens va deixar a tots amb la pell de gallina el 2003 ha caigut en mans nord-americanes i ha estat confiat a Spike Lee perquè elabori la seva pròpia versió d’aquesta història de venjança. Pels qui no han vist la pel·lícula original (que ja triguen), recordar que Oldboy explica el drama d’un home que és raptat i tancat en una habitació durant 20 anys, fins que els seus captors decideixen alliberar-lo i comença la recerca dels culpables.
Després d’aquella mena d’experiment que mesclava el cinema infantil d’aventures amb un homenatge a Georges Meliès anomenat La Invención de Hugo -i que no li va acabar de sortir massa bé, la veritat- el gran Martin Scorsese torna a posar-se una mica més seriós, encara que no del tot. La seva nova pel·lícula és The Wolf of Wall Street, un drama basat en les memòries homònimes de Jordan Belfort, un corredor de borsa de Nova York que es nega a cooperar en un cas de frau que implica Wall Street, els principals bancs del país i fins i tot algunes organitzacions mafioses. La història desvetlla algunes de les interioritats de Wall Street i en general el sistema financer nord-americà i totes les irregularitats i influències que hi tenen lloc.
Just quan es compleix mig any de l’estrena de El Hobbit: Un Viaje Inesperado – de resultat força satisfactori, però sense que perduri massa en la memòria, tot sigui dit-, arriba el primer tràiler de la segona part de la trilogia de Peter Jackson. Com és normal, El Hobbit: La Desolación de Smaug parteix del punt en què vam deixar la comitiva de nans, juntament amb Bilbo i Gandalf, de camí cap a la Muntanya Solitària per recuperar el seu regne d’Erebor, habitat ara pel drac Smaug. Aquesta segona part engloba el tram central del llibre original de J.R.R. Tolkien, i en la seva adaptació cinematogràfica inclou personatges de collita pròpia com els elfs Legolas (us sona?) i Tauriel, i l’arquer Bardo. Tal com va passar el 2012, serà la gran estrena nadalenca d’aquest any.
Doncs un cop més, era veritat. Primer, el tràiler suposadament fals que precedia Planet Terror va acabar esdevenint una pel·lícula; després, l’avanç suposadament fals al finalitzar Machete de que el protagonista tornaria en una seqüela ha resultat cert també. La fórmula va funcionar, i era difícil pensar que Robert Rodríguez se’n pogués estar d’explotar-la una mica més. Així doncs, tres anys després, arriba Machete Kills, una nova missió per aquest assassí de mètodes expeditius -per dir-ho d’alguna forma- i amb cara de sonat. Aquest cop és el mateix president dels Estats Units qui demana ajuda a Machete per combatre un malvat traficant d’armes que planeja un atac nuclear que desencadeni una nova Guerra Mundial. Cutre tot plegat, però és que ja és això.
Tot i tenir una trajectòria d’allò més irregular i passar-se sis anys sense pràcticament cap projecte, el director mexicà Alfonso Cuarón va deixar-nos marcat el seu nom gràcies a Hijos de los Hombres (2006), pel·lícula que, tot i que no em va entusiasmar tant com a la majoria de gent, oferia una gran espectacularitat a nivell visual i evidenciava l’immens talent que hi havia darrere la càmera. El més recordat, els seus magnífics plans seqüència, que es van convertir en la seva senya d’identitat. Ara, Cuarón torna amb Gravity, una de les pel·lícules més esperades d’aquest any, que explica la història de dos astronautes que intenten tornar a la Terra després que residus espacials impactin amb la seva nau i els deixin flotant a la deriva. Un guió del propi Cuarón, juntament amb el seu germà.
Edgar Wright, Simon Pegg i Nick Frost ja s’han convertit en un trio britànic que atrau totes les mirades quan els seus tres noms apareixen junts en un mateix projecte. Per si a algú no els sona, podem citar Zombies Party (2004) i Arma Fatal (2007), dues comèdies que van deixar empremta durant la passada dècada, molt especialment la primera. Si la primera parodiava el cinema de zombis i la segona feia el mateix amb el gènere d’acció policíaca, ara completen la trilogia amb l’esperada The World’s End, que té com a referent la ciència-ficció apocalíptica. La comèdia es centra en la història de cinc amics que es reuneixen per aconseguir completar un “pub crawl” (ruta de pubs) que mai van poder assolir quan eren joves; el que sembla una missió bàsicament alcohòlica, pren un caire molt més transcendental de forma inesperada, i la humanitat acabarà depenent d’ells.
















