M.A.Confidential

Bombshell

Director: Jay Roach

Intèrprets: Charlize Theron, Margot Robbie, Nicole Kidman, John Lithgow, Allison Janney, Kate McKinnon, Mark Duplass, Alice Eve, Connie Britton, Malcolm McDowell.

Gènere: Drama.

País: USA, 2019. 105 min.

Megyn Kelly i Gretchen Carlson són dues de les principals presentadores de FOX News, cadena nord-americana de gran influència i lligada al partit republicà. Tot i la seva veterania, les dues són víctima del tracte vexatori de Roger Ailes, director de la cadena, que les obliga, igual que a totes les presentadores, a lluir-se davant de càmera. El mateix està començant a descobrir Kayla, una jove periodista que acaba d’arribar. Tot canvia el dia que Gretchen es rebel·la contra Ailes.

Hi ha pel·lícules que són clarament un producte del context en què viuen, però a la vegada eviten resultar oportunistes. De la mateixa manera que Spotlight ho va ser en plena escalada de denúncies d’abusos a menors per part de l’Església a Estats Units, ara El Escándalo pren un sentit especial en temps del moviment “Me Too”. I ho fa, sobretot, per a recordar que el problema no comença el 2018, amb la famosa confessió d’Asia Argento a Cannes, sinó que anteriorment ja hi havia dones que havien aixecat la veu. En aquest cas, es centra en un escàndol no massa anterior, de 2016, que no només apunta a un enemic en concret com Roger Ailes, sinó que posa de manifest la normalització de certs comportaments a nivell de tota la plantilla d’un mitjà de comunicació. Tot i que la seva posada en escena no és particularment brillant ni personal, El Escándalo se sap fer prou sòlid el seu missatge. I, a més, serveix per a difondre uns fets que fora d’Estats Units potser no havien arribat a transcendir gaire.

La pel·lícula està comandada per Jay Roach, un director de trajectòria força curiosa: va començar dirigint la saga Austin Powers i altres comèdies de dubtós gust, i ha acabat especialitzat en TV-movies polítiques per a l’HBO o inclús un biopic prou digne com Trumbo. A El Escándalo, Roach tira bàsicament de practicisme a l’hora de dirigir el seu potent trio protagonista i deixa que siguin els personatges i els seus discursos els qui s’anteposin a qualsevol voluntat estètica o aposta narrativa. En tot cas, la pel·lícula té ritme i sí que presenta un treball de muntatge força notable, que facilita el seguiment dels tres fronts que presenta la història. En resum, tendeix a simplificar allò que Aaron Sorkin segurament hauria dut a l’excés. En tot cas, això no significa que El Escándalo escatimi profunditat en el seu tractament. El film aconsegueix explicar amb lucidesa el context, els riscos, les implicacions i les conseqüències de l’escàndol que van destapar aquestes periodistes.

La dimensió del trio protagonista contribueix que El Escándalo agafi més volada de la que hauria pogut assolir. Cal destacar Charlize Theron i Nicole Kidman, que saben donar a Megyn Kelly i Gretchen Carlson -amb les quals es mimetitzen sorprenentment gràcies al maquillatge- una especial presència. A més, converteixen el perfil de dona preferit per Roger Ailes (un John Lithgow també magnífic) en el seu pitjor malson. Només cal veure els plans una mica oberts de la redacció per a entendre com funcionen les coses allà dins quant a contractació femenina, cosa que se suma al retrat del propi Ailes que el film construeix des d’un bon inici. I de seguida queda clar que ell i la seva repugnant actitud són els perpetradors de tot plegat, però també és evident que el sistema, el funcionament de les coses allà dins, s’ha convertit en l’ecosistema ideal perquè ho pugui fer sense cap oposició. El Escándalo no són tant, doncs, les accions del propi Ailes, sinó la immunitat i l’entorn còmplice amb què sempre havia comptat.

Més enllà dels casos en concret que explica, el film no té por a l’hora d’embolicar-hi l’entorn polític; en concret, Donald Trump. És possiblement la decisió més arriscada que pren El Escándalo, però també la més necessària. En certa manera, per què ens hauria d’estranyar que a un país on s’escull un president clarament masclista i acusat d’abusos puguin passar aquestes coses? Ja sigui Robert Ailes, o Harvey Wenstein, o d’altres que segurament encara no han sortit a la llum. Si bé és cert que la pel·lícula en alguns aspectes encara hauria pogut anar més enllà, o que a nivell formal també hauria pogut mostrar més personalitat, al final adopta una rellevància prou important. I també es converteix en necessària. Al capdavall, tot i que el combat el representen les altres dues, és el personatge de Margot Robbie al qui El Escándalo apel·la més directament: la que creia que això funcionava així i no s’hi podia fer res, però acaba veient que les coses es poden canviar.