M.A.Confidential

Waves

Director: Trey Edward Shults

Intèrprets: Taylor Russell, Kelvin Harrison Jr., Sterling K. Brown, Alexa Demie, Lucas Hedges, Renée Elise Goldsberry.

Gènere: Drama.

País: USA, 2019. 130 min.

Tyler és un jove a punt d’entrar a la universitat que busca aconseguir una beca esportiva a través de la lluita lliure. Aclaparat per la pressió que li imposa el seu pare, Tyler prefereix no explicar res a mesura que els problemes li van sorgint, especialment a nivell físic i també amb la seva parella Alexis. Només compta amb la mínima complicitat de la seva germana Emily. Una nit, tenen lloc uns fets que ho canviaran tot.

Amb només 31 anys, Trey Edward Shults s’ha posicionat com un dels directors a tenir en compte dins de l’escena independent nord-americana; més concretament, com un dels integrants d’aquesta gran generació que està sorgint durant els últims anys gràcies a la productora A24. Les seves dues primeres pel·lícules, Krisha i Llega de Noche, ja van sonar a bona part dels festivals i premis més alternatius, i ara ho ha tornat a fer gràcies a Waves. No obstant, en aquest cas el resultat no coincideix massa amb el reconeixement rebut. Shults planteja un drama sobre el pas cap a la maduresa de dos germans adolescents clarament condicionats per la seva situació familiar, i ho fa amb una vocació estètica tan accentuada que, al final, també condiciona massa la nostra percepció de tot el que passa. Degut a la seva necessitat d’intensificar-ho tot en excés, Waves perd qualsevol signe de naturalitat que pretengués assolir i acaba resultant, fins i tot, atabaladora.

La forma amb què la forma es menja el fons de la pel·lícula ja queda del tot evidenciada des d’un bon inici. A la segona escena de Waves, Trey Edward Shults ja és capaç d’afartar-nos amb una inacabable panoràmica circular dins d’un cotxe que per poc no acaba amb el nostre cap donant voltes. Des de llavors, el director només fa que refermar la seva fixació amb les panoràmiques circulars i altres moviments de càmera als quals recorre una i altra vegada. I, si bé a nivell estètic i narratiu pot encertar en més d’una ocasió, el que hi predomina és aquesta sensació de gratuïtat, de sobrecàrrega constant i de necessitat que la càmera es faci notar una i altra vegada. En ocasions, Waves sembla més aviat un videoclip o un anunci que no pas una pel·lícula que suposadament ens ha d’acostar a uns personatges amb un alt component dramàtic. El que aconsegueix tot plegat, però, és allunyar-nos d’ells i també dels seus conflictes, i aquesta distància resulta crucial perquè el film acabi resultant fallit.

El plantejament de Waves podria haver resultat prou interessant, donada la seva decisió de situar la història en el sí d’una família afroamericana de classe alta. Però Trey Edward Shults -que també és autor del guió- tampoc encerta a l’hora de fer-nos identificar amb els personatges, o bé d’entendre la seva situació des de la distància cultural. En moltes ocasions, el seu comportament no s’acaba d’entendre, bàsicament perquè la història -sobretot a la seva primera meitat- només fa que contextualitzar-los en el drama; sense més. De fet, es podria dir que la pel·lícula necessita constantment la presència d’aquest drama, alimentar-lo i transmetre’l de la forma més realçada possible. Fins i tot quan és la jove Emily qui pren el protagonisme i la història mostra senyals de moderar-se, acaba apareixent un nou fet melodramàtic que ho condiciona tot i permet al director posar-se intens un cop més. És així com Waves neutralitza tota empatia que puguem adoptar cap els personatges.

Al capdavall, els moments que millor funcionen de la pel·lícula són els que es mostren més alliberats de qualsevol artifici, com la vergonyosa primera trobada entre Luke i Emily, o el diàleg que aquesta té amb el seu pare vora un llac. Són moments puntuals on Waves sí que aconsegueix el seu objectiu, però que queden massa aïllats enmig de dues hores i quart de metratge que resulten realment llargues. Al final, la impressió és que Trey Edward Shults acaba explicant ben poca cosa de fons, però aplicant-hi tal quantitat de maquillatge que el resultat aparenta ser molt més. És una llàstima que el director que tan bones maneres havia demostrat a la inquietant Llega de Noche aquí es deixi portar per un estilisme tan excessiu i embafador. I sí, potser hauria pogut existir una història interessant darrere de Waves, però en aquest cas ha quedat sepultada per unes formes que s’ho han menjat tot.