Midsommar
Director: Ari Aster
Intèrprets: Florence Pugh, Jack Reynor, Will Poulter, William Jackson Harper, Ellora Torchia, Archie Madekwe, Vilhelm Blomgren, Julia Ragnarsson, Anna Åström.
Gènere: Terror, thriller. USA, 2019. 140 min.
Tot i que acaba de patir una greu tragèdia a nivell familiar, i que la seva relació amb la seva parella Christian no passa per un bon moment, la jove Dani decideix apuntar-se al viatge que ell i els seus amics havien planejat per assistir al festival de Midsommar, a Suècia. Els al·licients són molts: un lloc enmig de la naturalesa, uns rituals amb segles d’història i la possibilitat de conviure amb una comunitat totalment diferent a nivell cultural. Tot comença prou bé gràcies a l’amabilitat dels amfitrions, però els ànims canvien quan el grup d’amics assisteix a un succés que els deixa colpits.
Amb tan sols dues pel·lícules en dos anys, el jove Ari Aster ja s’ha situat en un lloc prominent dins del cinema de terror contemporani. Amb raó? Doncs de forma relativa. Si bé es pot afirmar sense cap mena de dubte que la malaltissa Hereditary va ser una de les grans pel·lícules de 2018 i un debut digne de fer subratllar el nom del director, Midsommar convida més aviat a rebaixar l’eufòria generada al voltant d’Aster. No és que sigui una mala pel·lícula; conté un gran nombre d’imatges potents i idees interessants, i torna a estar molt ben dirigida. Ara bé, la seva capacitat de transmetre’ns sensorialment el suposat terror que hi ha darrere de la seva història flaqueja de forma evident, i la pel·lícula se’n ressent de forma notable. Tenint en compte el director i el que sabíem que era capaç de fer, i sumant-hi la temàtica i l’estètica proposades, l’efecte que produeix Midsommar acaba quedant massa difús i indolent.
La veritat és que no és fàcil assenyalar unes causes flagrants que expliquin de forma inequívoca les raons d’aquesta falta d’efectivitat, però el cert és que Midsommar no aconsegueix generar aquella expectació constant davant el camí que prendrà la història en cada moment. És evident que Ari Aster busca una calma tensa constant i també juga amb la parsimònia amb què mostra els fets més brutals i colpidors, però ni assoleix la primera part, ni troba l’efecte desitjat amb la segona. Si bé l’evolució de la història no decau en interès (els 140 minuts no pesen excessivament), no troba mai una base sòlida que sostingui tota la resta. A Midsommar van passant les coses sense que cap deixi una gran empremta, i això que d’escenes inquietants i moments brutals n’hi ha un bon grapat. Entre altres coses, una explicació podria ser que resulta una pel·lícula força més previsible del que s’esperava, fins i tot a nivell simbòlic.
Al contrari del que passava a Hereditary, a Midsommar es percep un embolcall massa ostentós per a la història que es vol explicar. És evident que la major part del pes se l’emporta la protagonista Dani i el seu aïllament emocional, amb un primer acte -encara lluny de Suècia- que resulta especialment rellevant i eloqüent en aquest sentit. A partir d’aquí, les intencions d’Ari Aster són més o menys evidents pel que fa al paper que juga cada personatge un cop arriben al festival del país nòrdic, i de fet es detecta cert acomodament perquè tots es comportin tal com l’interessa al director. Fins i tot costa comprendre els motius d’algunes de les seves decisions o reaccions. En gairebé tots els casos, el seu destí està tan clar, que només queda esperar que es compleixi. És més, Aster ens planta davant dels nassos algunes de les pistes que revelen l’evolució de Midsommar. Això no hauria de ser obligatòriament negatiu, però és que el camí per a arribar-hi no conté prou al·licients per a viure’l amb veritable implicació o intensitat.
És molt difícil treure’s la sensació que el film hauria funcionat molt millor si s’hagués decantat per una vessant més clara. El costat terrorífic de tot l’escenari que planteja Midsommar -aquesta comunitat tan perfecta, somrient, blanca i assolellada- hauria pogut ser realment acollonant, i no ho és. O, d’altra banda, si els personatges secundaris haguessin tingut un paper menys teledirigit hauria pogut construir un subtext molt més substancial. Lamentablement, però, al final la pel·lícula acaba transitant sense que ens hi puguem submergir en cap moment. La neutralitat amb què es rep l’apoteòsic clímax final n’és el símptoma més clar. Hem arribat fins allà, som conscients en gran mesura de què passat i què se’ns volia explicar, però poca cosa més. Potser no hem sabut degustar Midsommar com calia, o se’ns ha escapat algun altre aspecte que ho regiraria tot, però el cert és que haurem de seguir esperant la segona gran pel·lícula d’Ari Aster.
Martí
M.A.Confidential 