M.A.Confidential

Quan afegim el personatge de Cliff Booth al costat de Dalton, Érase una Vez en… Hollywood té la capacitat de convertir-se en una buddy movie divertidíssima, formant, a més a més, una relació molt especial entre tots dos. Però a la vegada Tarantino té reservada la seva pròpia història per a Booth, capaç de capgirar de cop el film i situar-lo, per exemple, en el gènere del thriller més pur. Un cop més, el director demostra que sap unir com ningú diversos fragments aparentment diferenciats i construir un únic bloc que funciona a les mil meravelles. El mateix passa amb Sharon Tate, que en general sembla viure la seva pròpia història individual i diferenciada a Érase una Vez en… Hollywood, però que sempre es manté relacionada amb el conjunt. Sobretot perquè Tarantino és conscient que tots ja coneixem de sobra el seu fatídic destí, i sovint ens ho recorda simplement enquadrant casa seva al costat de la de Dalton. En aquest cas, però, sí que cal lamentar el poc recorregut i la nul·la evolució dramàtica que té el personatge.

A Érase una Vez en… Hollywood tot es va coent a foc lent, i per molt que pugui semblar que el contingut és capritxós (que a vegades ho és), cada escena i cada diàleg han estat escollits amb gran cura i també intenció. Fragments com el de Rick Dalton amb una jove actriu de 8 anys, el de la lluita entre Cliff i Bruce Lee, el de Sharon Tate entrant al cinema a veure la seva pròpia pel·lícula o tota la seqüència al ranxo Spahn són una autèntica delícia; no només per com estan dirigides, sinó per tot el que ens expliquen de cada personatge. I per molt que Tarantino s’ho prengui amb força més calma del que ens té acostumats i prescindeixi en gran mesura dels seus excessos, controla en tot moment el ritme de la pel·lícula amb una precisió enorme. Amb aquests personatges i aquests relats, Érase una Vez en… Hollywood encara s’hauria pogut allargar més dels seus 165 minuts, xifra que no pesa en cap moment.

Tant a nivell de diàlegs com de tractament de personatges, Quentin Tarantino demostra que ha madurat i ha anat polint un talent que ja era descomunal fa 25 anys. A banda dels personatges troncals, la sensació és que Érase una Vez en… Hollywood conté material per a mitja dotzena de pel·lícules més. Cada personatge, per molt secundari que sigui, té una història darrere. Per no parlar de tot el que gira al voltant de la família Manson o de la situació sociopolítica global d’Estats Units en aquella època, tot i que aquest hagi estat un aspecte relegat a un clar segon pla dins del film. També la direcció de Tarantino és més acurada i menys efectista, però sempre subratllant trets propis com la seva obsessió per a descriure els personatges a partir dels seus peus. En resum: Érase una Vez en… Hollywood és probablement la menys tarantiniana de les pel·lícules de Tarantino, però en canvi és la constatació de la seva maduresa com a director.

Al capdavall, i coneixent la seva més que famosa cinefília, queda la impressió que Quentin Tarantino deuria tenir aquest film en ment des de fa un piló d’anys, i que ha esperat el moment idoni per a fer-lo. Ja va quedar de manifest a Los Odiosos Ocho, però ara amb Érase una Vez en… Hollywood ja no queda cap dubte que el director és el primer interessat en fer evolucionar el seu cinema i fugir d’aquesta “mateixa pel·lícula” que la majoria de públic espera d’ell cada vegada que anuncia un nou projecte. No és casual, doncs, l’adevertència que Marvin Shwarz, agent de Rick Dalton, li deixa anar al seu client a l’inici del film: “si esculls sempre el mateix paper per a interpretar, la gent ja no et podrà veure d’una altra manera”. Érase una Vez en… Hollywood és la constatació que Tarantino sap i vol interpretar papers diferents als que ja li coneixíem. Esperem que, com ja ha afirmat en diverses ocasions, aquesta evolució no arribi al tram final de la seva carrera.