X-Men: Dark Phoenix
Director: Simon Kinberg
Intèrprets: Sophie Turner, James McAvoy, Michael Fassbender, Jennifer Lawrence, Jessica Chastain, Nicholas Hoult, Tye Sheridan, Alexandra Shipp, Kodi Smit-McPhee.
Gènere: Superherois, acció, ciència-ficció. USA, 2019. 115 min.
En un moment en què alguns X-Men discuteixen la mentalitat del professor Xavier respecte el rol que han de jugar a nivell polític, aquest decideix enviar-los a una missió espacial d’alt risc per tal de salvar la tripulació d’un coet que ha quedat a la deriva i s’està apropant a una misteriosa massa de força còsmica. Quan sembla que la missió no serà un èxit, la intervenció de Jean Grey resulta crucial, però aquesta queda exposada a tota l’energia. Quan tornen a la Terra, Jean comença a notar que no pot controlar la seva ment i, per tant, tampoc el seu enorme poder.
És una pena que la saga de superherois més longeva hagi acabat de la manera en què ho ha fet X-Men. Després de 19 anys ininterromputs i un total de 12 pel·lícules entre les troncals i els spin-off, la sensació és que la pròpia saga ha anat perdent la confiança en si mateixa i també les ganes d’avançar, i que ningú s’ha esforçat massa per a redreçar la situació. Només cal veure X-Men: Fénix Oscura: una pel·lícula que no havia generat cap mena d’expectació, que ha endarrerit dues vegades la data d’estrena i que ha estat adjudicada a un Simon Kinberg que, tot i que porta encarregant-se dels guions des de X-Men: La Decisión Final, tot just debuta com a director. I tot plegat es nota. X-Men: Fénix Oscura compleix el seu expedient i poc més; entreté de forma suficient i fins i tot alberga alguna bona seqüència d’acció, però cau en una considerable irrellevància un cop vista. Com si res del que acabem de veure ens hagués afectat emocionalment d’una forma o altra.
Aquesta incapacitat per a impactar o fer-se mínimament memorable és tot un problema per a una pel·lícula com X-Men: Fénix Oscura, ja que les seves pretensions són, en general, força dramàtiques. Per tant, és difícil no percebre la pel·lícula com a fallida en aquest sentit. I és que la introspecció en el personatge de Jean Grey és, per dir-ho d’alguna manera, justeta. No hi ha prou substància per a entendre el personatge o empatitzar amb ell, i cada moment clau està resolt de forma massa expeditiva. I tampoc ajuda que Sophie Turner sigui una actriu tan limitada (tot apunta que el càsting ha volgut aprofitar el seu protagonisme a Game of Thrones). Tot plegat també xoca amb el fet que el de Jean Grey ja era un conflicte personal que se’ns havia plantejat i explicat a X-Men 2 i X-Men: La Decisión Final. Que ara arribi X-Men: Fénix Oscura per a tornar-s’hi a focalitzar no deixa de ser una mica reiteratiu.
Tampoc acaben de funcionar els respectius papers de la resta de mutants. És cert que X-Men: Fénix Oscura s’atreveix a introduir punts i a part rellevants dins de l’argument de la saga, però entre uns i altres han aconseguit que ja no ens importin massa. I el més curiós és que tampoc hi ha una raó estricta en referència a aquest film en concret. És més aviat una apatia generalitzada vers uns personatges que ja no donen més de si; en realitat, els mateixos actors semblen una mica cansats d’interpretar-los. Tot això, unit a aquest excés de seriositat i dramatisme en detriment d’un humor que es troba molt a faltar -amb prou feines hi ha dos o tres gags en tota la pel·lícula-, fa que X-Men: Fénix Oscura passi sense pena ni glòria. Això sí, el film ofereix prou ritme per a no avorrir ni estancar-se, i també conté meritoris trams d’acció com el del rescat de Jean o el del tren cuirassat. Uns mínims que són eficaços i que permeten gaudir el visionat.
Un cop ens aixequem de la butaca, però, ben poca cosa de X-Men: Fénix Oscura queda gravada a la memòria. I el fet de constatar-ho fa mal, perquè hi va haver un moment en què aquests personatges ens van importar de veritat i vivíem intensament tots els seus dilemes, traumes i confrontacions. La relativa desgana o simple inèrcia amb què ha avançat la saga aquests últims anys no eren justes. Serveixi com a representació simptomàtica la trama de Magneto en aquest propi film: retirat, mig aïllat de la societat i vivint en pau en una illa, quan de cop es veu implicat en una nova problemàtica que l’obliga a tornar a la feina. De ben segur que tant el personatge com el propi Michael Fassbender, a qui no se’l veu massa motivat, haurien preferit que X-Men: Fénix Oscura hagués passat de llarg i els hagués deixat tranquils. Com a espectadors, també dubto que la trobéssim a faltar. L’univers X-Men mereixia molt més que això.
Martí
M.A.Confidential 