Les Hirondelles de Kaboul
Directores: Zabou Breitman i Eléa Gobbé-Mévellec
Veus originals: Simon Abkarian, Zita Hanrot, Swann Arlaud, Hiam Abbass, Jean-Claude Deret, Sébastien Pouderoux, Serge Bagdassarian.
Gènere: Animació, drama.
País: França, 2019. 80 min.
L’estiu de 1998, Kabul es troba controlada pels talibans. Atiq, el guardià de la presó on tanquen les dones abans de ser lapidades, lluita per a ajudar la seva dona malalta de càncer. D’altra banda, el jove Mohsen planeja marxar de la ciutat amb la seva parella Zunaira, que està cansada de viure en una societat tan repressora per a la dona. No obstant, una mala decisió de Mohsen ho farà trontollar tot.
No són poques les pel·lícules que, durant els últims anys, han recorregut a l’animació per a explicar conflictes bèl·lics o humanitaris. Des d’aquella Vals con Bashir sobre la matança de refugiats al Líban als anys 80 o Persépolis atacant revolució islàmica a Iran, passant pel periodisme de guerra a Un Día Más con Vida, i fins la dolorosa visió infantil de les recents Funan o El Pan de la Guerra. Precisament aquesta última podria ser del tot complementària a Las Golondrinas de Kabul, ja que aborda el patiment i les injustícies que la capital afganesa Kabul va viure sota el control talibà. En aquest cas, la cinta de les directores Zabou Breitman i Eléa Gobbé-Mévellec busca un enfocament més cru i explícit dels horrors del fonamentalisme islàmic. Ho fa a partir de dues parelles que ofereixen visions diverses del conflicte, en part propiciades pel salt generacional entre elles, i també mitjançant una estètica molt particular capaç de plasmar la duresa de les situacions amb quatre traços.
El tractament que Las Golondrinas de Kabul fa de les dues parelles protagonistes té com a element en comú la contraposició de les actituds dels homes i les dones. Ells, més o menys resignats dins d’un règim que els afavoreix, i fins i tot apàtics davant d’allò amb què no estan d’acord; elles, rebels cadascuna a la seva manera, i responsables de les principals decisions que acaben marcant el destí de la història. I, sovint, ho fan sense que els seus marits ho puguin preveure ni evitar. El film mostra així una forma més subtil d’empoderament femení que funciona especialment bé, ja que actua de forma més encoberta (en tots els sentits) en una societat que el que vol és precisament això: cobrir les dones i evitar que s’expressin. D’aquesta manera, i a pesar que la trama no resulta particularment original i la seva resolució final perd cert impacte per ser una mica massa previsible, Las Golondrinas de Kabul manté el seu interès en tot moment.
Més enllà de l’interès dels fets, el principal motiu per a no desviar la mirada en cap moment de la pantalla és la factura tècnica de la pel·lícula. En primer lloc, perquè la cura dels detalls, de la llum i dels colors és admirable, sobretot tenint en compte que la definició no és precisament el que distingeix el tipus d’animació utilitzada a Las Golondrinas de Kabul. En segon lloc, perquè està dirigida de forma magistral per Zabou Breitman i Eléa Gobbé-Mévellec, que troben sempre l’enquadrament idoni per a retratar cada instant, a mig camí entre la narrativa i l’art. De fet, el film està replet d’imatges que, directament, són aquarel·les dignes de posar en un marc i penjar a la paret per a ser admirades. El treball de profunditat de camp, la capacitat de les imatges d’incomodar-nos amb l’atmosfera àrida dels escenaris, els petits detalls que acaben de completar cada pla… tot plegat converteix Las Golondrinas de Kabul en una d’aquelles animacions artesanes que deixen bocabadat una vegada i una altra.
També quan es tracta de mostrar les escenes més dures, les directores troben la tecla adequada; sense necessitat d’acarnissar-se, però sense escatimar res. Aquí és on entra en joc el treball del fora de camp, que queda subratllat com una altra de les altres facetes que Las Golondrinas de Kabul cuida a la perfecció. I també ho fa a nivell sonor, ja que el tractament dels diferents sons és magnífic i realça encara més la immersió en els paisatges que ens proposa la pel·lícula. O al contrari, accentua la sensació de falta d’espai i aire en els impactants plans subjectius que ens posen a l’interior d’un burka. Tots aquests mèrits propicien que, al final, tota la vessant estètica o artística acabi passant una mica per sobre de la història en concret que ens vol explicar el film, però això no treu que el conjunt segueixi sent notable. Un cop més, Las Golondrinas de Kabul demostra que l’animació és capaç de plasmar el drama, la tragèdia i la injustícia de forma insòlita; i amb la mateixa emotivitat -o inclús més- que l’acció real.
Martí
