Rocketman
Director: Dexter Fletcher
Intèrprets: Taron Egerton, Jamie Bell, Richard Madden, Bryce Dallas Howard, Steven Mackintosh, Gemma Jones, Tom Bennett, Kit Connor, Stephen Graham.
Gènere: Biopic, musical, drama. Regne Unit, 2019. 120 min.
Elton John, vestit de diable estrafolari, entra en un centre de desintoxicació d’Estats Units i s’asseu a una de les xerrades que tenen els addictes. Allà, comença a recordar Reggie Dwight, un nen que sembla no tenir gaire sang i es veu afectat per la falta d’amor familiar, però que un dia descobreix un do innat per a la música. Gràcies al recolzament de la seva àvia, Reggie comença a formar-se i a fer les seves primers actuacions, on de seguida evidencia un talent fora de l’habitual.
Estrenar una pel·lícula com Rocketman quan tot just ha passat poc més de mig any des d’aquell cicló anomenat Bohemian Rhapsody no semblava, a priori, la millor estratègia del món. Les (odioses) comparacions apuntaven a una relativa repetició de la jugada que seria incapaç d’aportar res al gènere i que, a més, comptava amb el greuge de no tenir hits tan potents i universals com els de Freddie Mercury i companyia. Doncs tot plegat ha quedat, en gran mesura, desmentit. Per molt que Rocketman transiti per terrenys àmpliament trepitjats dins del biopic musical (és a dir, un “auge i caiguda de l’artista” de tota la vida), fa valer amb la força suficient les particularitats d’Elton John per a aplicar-les al propi film, i a la vegada sap integrar les seves cançons a la trama amb una gran originalitat. El resultat és un producte que llueix clarament més personalitat i qualitat cinematogràfica que no pas aquest referent tan recent que, en teoria, l’havia de perjudicar.
Rocketman conté tots els ingredients previsibles de la recepta, però els cuina de manera que deixen un sabor fresc i característic. El film es planteja des del principi com un gran record, i no són anecdòtiques les circumstàncies amb què el protagonista el treu a la llum: quan s’adona que acaba de tocar fons. Aquesta mirada enrere serà, doncs, profundament subjectiva i crítica. És així com Dexter Fletcher posa en marxa una narració plena de dinamisme i que sap trencar amb el que hauria pogut ser un ordre cronològic sense més. La història està completament fragmentada, focalitzada en els moments clau a la vida del cantant, però la cohesió que aconsegueix gràcies a la introducció de les cançons com a nexe entre una etapa i l’altra és la seva gran virtut. Rocketman pot avançar pocs mesos o de diversos anys, però sempre transmet continuïtat i, d’una forma o altra, ens planteja l’evolució que ha fet Elton John en el transcurs d’aquests salts temporals.
Però, per descomptat, les cançons no són simples recursos narratius, sinó molt més que això. Són els moments en què Rocketman es mostra veritablement intimista amb el personatge. I és per això que cadascuna sona en l’instant adequat. Cada lletra té un significat molt especial, i encara que ja la coneguéssim d’haver-la cantat, la pel·lícula ens la contextualitza perquè acabem d’entendre què significa per al cantant i per què la va composar en aquell moment. A més a més, és aquí on surt la veritable ànima de musical que té Rocketman. Sense ser gens aficionat a aquest gènere, s’ha de dir que la creativitat a l’hora de coreografiar i representar visualment les diferents cançons d’Elton John és magnífica; sobretot, perquè no hi ha cap patró concret i la llibertat és absoluta. Des de la més absoluta humilitat i quotidianitat amb què sorgeix “Your Song”, passant pel festival de ballarins de “Saturday Night” o apostant per una imatge molt més simbòlica per a la que dóna títol al film, “Rocket Man”.
L’elecció de Taron Egerton per a Rocketman també resulta tot un encert, no només pel mèrit afegit de cantar ell totes les cançons, sinó per la solvència amb què treu el costat més excèntric -el dramàtic li costa un pèl més- del cantant britànic. Menció especial també per a un sorprenent Jamie Bell en el paper de Bernie, l’amic de l’ànima d’Elton; ben al contrari que Richard Madden, que no funciona gens com a John Reid. I ja que parlem de protagonistes masculins, s’agraeix que el film afronti de cara l’homosexualitat d’Elton John, així com les seves addiccions. No estem davant d’un descarat rentat de cara, i es percep l’autocrítica del cantant. Tal com he dit abans, no és casualitat que la història arrenqui des del centre de desintoxicació. Amb tot, -i recuperant l’odiosa comparació- és possible que Rocketman no gaudeixi de l’entusiasme i aclamació mundial de Bohemian Rhapsody, però no necessita acabar amb 15 minuts de concert per a demostrar molt més sentit i bones idees a l’hora d’explicar-nos la vida d’Elton John.
Martí
M.A.Confidential 