Happy!
Creadors: Grant Morrison i Brian Taylor
Intèrprets: Christopher Meloni, Patton Oswalt, Lili Mirojnick, Medina Senghore, Ritchie Coster, Bryce Lorenzo, Patrick Fischler, Joseph D. Reitman.
Gènere: Thriller, comèdia, acció, fantàstic. 2018. 8 capítols de 40-45 min.
Nick Sax es un expolicia reconvertit a sicari que viu submergit en l’alcohol i les drogues. En una de les seves missions, acaba amb quatre joves que resulten ser familiars d’un important cap mafiós de la ciutat, però és disparat i donat per mort. Quan, miraculosament, aconsegueix reviure, es troba amb un unicorn volador de color blau anomenat Happy que li demana ajuda per a rescatar una nena en greu perill. A banda d’això, Nick haurà de rendir comptes amb el mafiós, ja que té una informació vital per a ell.
És evident que el món del còmic i les seves corresponents adaptacions han monopolitzat del cinema d’entreteniment. Fins i tot en l’apartat televisiu hi ha hagut una clara incursió de superherois sorgits de les pàgines il·lustrades de Marvel o DC. Però més enllà de Vengadores, Liga de la Justicia, Defenders i demés, el còmic també ha estat l’origen d’algunes de les sèries més trencadores dels últims anys, com és el cas de Legion o Preacher. Ara, cal afegir-hi Happy!, un còctel explosiu d’acció, comèdia, thriller i fantasia que s’acaba convertint en una perfecta antítesi dels contes de Nadal. En tan sols vuit capítols, la sèrie dóna cabuda a tota mena de facetes amb una gran efectivitat: des de la violència més macabra fins l’humor absurd i infantil, passant per una estètica obscura i desagradable, una clara paròdia del gènere mafiós i fins i tot un punt de tendresa commovedora. Una recepta difícil de lligar que Happy! sap cuinar perfectament.
La sèrie juga sobretot a passar-s’ho bé a base de transgredir els diferents clixés de gènere que toca. I comença pel propi protagonista, la presentació del qual no pot resultar menys atractiva. Nick Sax no és un simple antiheroi, sinó un autèntic desastre; una persona de la qual ens allunyaríem tot el possible. I la veritat és que aquesta imatge no canvia massa en el transcurs de Happy!, tot i que el personatge mostra una evident evolució i s’acaba guanyant la nostra admiració. Aquesta devoció cap al costat més lleig i dantesc de les coses és una constant de la sèrie: els escenaris on té lloc l’acció, els secundaris i les seves actituds, l’enfoc de la violència… tot sembla pensat per a resultar bastant hostil i incòmode. Ara bé, el to clarament humorístic i passat de voltes que defineix Happy! des del principi és el contrapunt que ho fa canviar tot; de la mateixa manera que és un adobrable unicorn blau animat qui acompanya al menyspreable Nick Sax.
Precisament, la idea d’incloure el personatge de Happy és una de les grans claus de l’èxit de Happy! (valgui la redundància). No només és el nexe entre Nick Sax i la petita Hailey, sinó que és el gran motor redemptor del protagonista, per molt estrany que pugui sonar a l’inici. Però la complicitat no acaba aquí, ja que, a la vegada, el propi unicorn surt de la seva ingènua bombolla infantil per a descobrir com funcionen les coses al carrer, de mode que també experimenta un canvi a mida que avancen els capítols. A banda d’això, no es poden passar per alt els diàlegs realment divertits que sorgeixen entre tots dos, i l’enginy amb què la història aprofita el fet que només Nick pugui veure a l’unicorn Happy. Rarament s’haurà vist una buddy movie amb dos integrants més oposats i aparentment incompatibles com la que trobem a Happy!, d’això no hi ha dubte.
Ara bé, més enllà d’aquesta progressió narrativa de la relació entre els dos protagonistes i el missatge que poc a poc va creixent darrere la història (que n’hi ha), Happy! ofereix un entreteniment molt més directe que acaba sent el seu factor guanyador: les coreografies dels tiroteigs i en general de les escenes d’acció són espectaculars, la violència és explícita i pràcticament lúdica -només cal veure el macabra personatge del torturador- i tota la trama darrere el segrest de la petita Hailey resulta tan recaragolada com pintoresca. La sèrie és capaç de deixar-te amb molt mal cos després d’una escena, però fer-te riure per una ridiculesa o una situació passada de voltes a la següent. De fet, una de les grans virtuts que Happy! aprofita de la seva naturalesa és que resulta totalment imprevisible; pot treure un gag idiota del moment més dramàtic, o recordar-te de cop que el que passa no és broma.
La mà de Brian Taylor a la direcció és l’altre element clau per a la personalitat de la sèrie. A pocs els estranyarà que sigui el director de Crank o la recent Mamá y Papá, ja que a Happy! es detecten clarament els trets coincidents a nivell formal. Els angles marcats, les òptiques que deformen la imatge i els constants moviments de càmera per a marcar el ritme de l’acció multipliquen el dinamisme de les escenes més esbojarrades. A part, la mirada de boig de Christopher Meloni encaixa a la perfecció amb tota aquesta estètica, i la integració del Happy animat en la imatge real funciona sense cap fisura. Per tot plegat, Happy! acaba sent una d’aquelles gamberrades que gairebé es converteixen en entranyables. Un desfogament que entra de meravella i que no baixa de nivell en cap dels seus vuit capítols, en els quals, a més, aconsegueix construir una trama més que sòlida. Tot un descobriment.
