M.A.Confidential

Preacher

Creadors: Garth Ennis, Seth Rogen, Evan Goldberg

Intèrprets: Dominic Cooper, Joseph Gilgun, Elizabeth Perkins, W. Earl Brown, Ruth Negga, Lucy Griffiths, Tom Brooke, Anatol Yusef, Ian Colletti, Jackie Earle Haley, Graham McTavish.

Gènere: Drama, western, fantàstic. USA, 2016. 10 capítols de 45-60 min.

És difícil no notar un lleuger desencís -fins i tot inquietud, en alguns casos- en algun moment o altre de la primera temporada de Preacher. La nova sèrie del canal AMC (Mad Men, Breaking Bad), basada en el còmic homònim llançat l’any 1995, no és d’aquelles que aplani el camí perquè l’espectador quedi fidelitzat durant els seus primers capítols i decideixi dedicar-hi part del seu consum “serièfil”, sinó que requereix certa paciència durant aquesta primera presa de contacte. A pesar de la seva potent ambientació com a western contemporani, de la seva peculiar mescla amb el gènere fantàstic i de l’evident i instantani carisma de diversos dels seus personatges, ha de passar bona part de la temporada per a poder explicar amb un mínim convenciment quina és la trama troncal de la sèrie i quina és la direcció cap a la qual es dirigeix. Però la perseverança val la pena, ja que poques novetats televisives de 2016 igualaran Preacher en extravagància i en atractiu formal.

“La sèrie no només no s’arruga a l’hora d’exhibir tot el seu humor gamberro, pagà i passat de voltes, sinó que també conté escenes d’acció rodades i coreografiades de forma delirant.”

Davant un escenari i uns personatges tan particulars, el més normal seria que la sèrie atorgués una relativa prioritat a contextualitzar i familiaritzar, però la seva decisió és que, abans de tot això, el que vol és divertir-se. I aquí es nota clarament la mà de Seth Rogen i Evan Goldberg, que precisament de divertir-se en saben un munt (responsables de The Interview o Juerga Hasta el Fin), i que així ho saben transmetre a Preacher. La sèrie no només no s’arruga a l’hora d’exhibir tot el seu humor gamberro, pagà i passat de voltes, sinó que també conté escenes d’acció rodades i coreografiades de forma delirant, propiciant alguns dels moments més brillants que es veuran aquest any a la televisió. L’absurditat i ingenuïtat que rodeja el poble d’Annville i la majoria dels seus habitants, que semblen haver-se quedat unes quantes dècades enrere, encara hi afegeix més condiment, així com el tractament de la violència, que òbviament és de tot, menys subtil.

Tota aquesta diversió, que pràcticament no decau i provoca que els capítols passin com una exhalació, ajuda a suavitzar el citat desconcert que provoca l’estructura narrativa de la temporada. Si bé el conflicte personal del predicador Jesse Custer sí que té un pes i una evolució força clara a mida que avancen els capítols, així com la posició i aportacions dels dos o tres secundaris de més entitat, la resta d’elements van fent acte de presència de forma bastant anàrquica i intermitent. A Preacher, les explicacions es serveixen en comptagotes, i mai de forma absoluta o plenament complaent. L’opinió es matisa un cop es mira la temporada en el seu conjunt i es dedueix el seu objectiu, però això no treu que s’haurien pogut destinar més minuts a enriquir aspectes realment rellevants, enlloc de dedicar-los a d’altres que, al cap i a la fi, acaben sent anecdòtics. Fins i tot les regles del joc de l’apartat fantàsticoreligiós de la sèrie, un element clau per a entendre-la, deixen un munt d’interrogants per a resoldre.

“Cal entendre aquesta primera temporada com un gran pròleg -un pèl massa dilatat- que ens deixa a les portes del que s’intueix que serà el veritable inici de l’argument troncal de la sèrie.”

Tota aquesta dispersió i arbitrarietat amb què Preacher es dóna a conèixer comporta també una gran arma positiva: la sèrie és del tot imprevisible. De sobte pot haver-hi un esclat de violència sanguinària, així com una escena de tendresa quasi ridícula, o fins i tot alguna fase que pràcticament frega l’humor surrealista. Des dels germans Coen (els dos àngels ineptes duen la seva firma) fins Tarantino (Tulip podria haver protagonitzat Death Proof), les inspiracions són força evidents en alguns moments, i fins i tot el propi personatge del vampir Cassidy s’encarrega de verbalitzar-les en més d’una ocasió: “com pot ser que a tothom li agradi El Gran Lebowski?”. Aquest fet també subratlla la contemporaneïtat i el contacte amb la cultura pop per part de Preacher, tot i que la seva estètica no sembli indicar-ho així, i de pas dóna pistes sobre els seus dards ocults a certs aspectes de la societat actual, com el poder de la creença i la religió sobre la població.

A aquestes alçades, és complicat extreure massa conclusions serioses sobre el veritable sentit de la sèrie, sobretot perquè el to que transmet a nivell global és el de no prendre’s gaire seriosament tot el que passa. Del que no hi ha dubte és que Preacher implanta un estil propi i identificable que la diferencia de la resta, i que ho fa molt segura de si mateixa. Tot i que el recorregut narratiu d’aquests 10 primers capítols té punts discutibles, la targeta de presentació del producte és molt llaminera. Així doncs, cal entendre aquesta primera temporada com un gran pròleg -com a tal, un pèl massa dilatat- que ens deixa a les portes del que s’intueix que serà el veritable inici de l’argument troncal de la sèrie. Serà llavors, en la seva segona temporada, quan Preacher haurà d’afrontar el repte de demostrar si la nostra paciència i esforç per a comprendre-la ha valgut la pena; si és així, disposa d’al·licients de sobra per a segellar el seu èxit.