Bad Times at the El Royale
Director: Drew Goddard
Intèrprets: Jeff Bridges, Cynthia Erivo, Dakota Johnson, Chris Hemsworth, Jon Hamm, Cailee Spaeny, Lewis Pullman, Jonathan Whitesell, Nick Offerman.
Gènere: Thriller. 2018. 140 min.
A l’Amèrica dels anys 70, quatre desconeguts –un comercial, un capellà, una cantant i una hippie– coincideixen al motel El Royale, situat just sobre la frontera entre Califòrnia i Nevada. Després que el peculiar recepcionista de l’hotel els hagi atorgat les habitacions disponibles, tots comencen a desvetllar els respectius motius que els han portat a aquell establiment, cosa que comença a aixecar sospites entre ells.
Fa sis anys, l’aparició de La Cabaña en el Bosque va suposar tot un esdeveniment dins del gènere de terror. D’una banda, la seva enginyosa metanarrativa va captivar els espectadors més afins; de l’altra, la seva precària estrena a les sales va contribuir a convertir-la gairebé en pel·lícula de culte. A pesar d’això i d’haver elevat el seu nom a un lloc preferent, la segona proposta del director Drew Goddard s’ha fet esperar. Malos Tiempos en El Royale confirma dues coses: que Goddard segueix treballant amb bones idees i un gran sentit de la narració, però també que no sempre ho sap rubricar amb el mateix encert. Presentada en forma d’intriga coral, Malos Tiempos en El Royale transcorre amb un gran interès durant bona part del seu metratge gràcies a l’habilitat amb què Goddard va introduint els diferents punts de vista i girs argumentals, però la sensació és que el film arriba massa desgastat al seu últim acte.
El de Malos Tiempos en El Royale és un d’aquells casos en què un mateix es qüestiona el regust que li ha deixat la pel·lícula, sobretot perquè pocs inicis són tan prometedors i estan tan ben executats com el seu. La presentació dels personatges, la revelació progressiva dels respectius secrets que amaguen, el descobriment dels elements ocults del propi escenari i l’inici de les relacions/conflictes entre ells podrien estar perfectament en qualsevol manual de narrativa. L’ús del punt de vista múltiple i la separació per capítols per part de Drew Goddard ho potencia tot plegat; amb astúcia, però sense aprofitar-se de l’espectador. És evident l’ombra de Tarantino sobre Malos Tiempos en El Royale, així com la de Hitchcock i la seva capacitat de mantenir l’intriga; de fet, la primera escena és fàcilment equiparable a la de La Soga. En definitiva, és molt difícil no quedar enganxat al joc de misteris que proposa la pel·lícula.
A tot això, cal sumar-hi els diferents elements amb què Malos Tiempos en El Royale desenvolupa el concepte de la dualitat, que en el fons és el comú denominador de tota la història. Ho trobem des de la pròpia disposició de l’hotel, amb una meitat de l’establiment a Califòrnia i l’altra a Nevada, fins a la doble capa que amaguen tots els personatges, passant inclús per miralls de dues cares. Però ho trobem també en un nivell més existencial: en les decisions dels personatges, en apostar-ho tot al negre o al vermell a la ruleta, en la vida o la mort, en la redempció o el càstig. Drew Goddard busca amb bones intencions aquest sentit extra a Malos Tiempos en El Royale, però el seu principal error és no saber materialitzar-lo de mode que realment ens acabi important. I això és bàsicament culpa de la seva decisió de personificar-ho en un personatge que, a banda de ser odiós, ho acaba convertint tot en arbitrari.
Tampoc hi ajuda gens l’excés de minuts que Malos Tiempos en El Royale dedica al seu tram final, com si traís el que fins llavors li havia funcionat tan bé. Drew Goddard perd per complet el ritme i es recrea en aquests moments, com si volgués reduir a anècdota tot el que havíem vist fins llavors. No només és l’aparició d’aquest personatge (Chris Hemsworth, fes-t’ho mirar) que de cop sembla controlar-ho tot, sinó que el propi Drew Goddard perd el ritme que tan bé havia funcionat fins llavors. La introducció d’un flashback sobtat que parteix per complet un moment àlgid del desenllaç n’és un símptoma força clar. Tots aquests obstacles pesen en la percepció global de Malos Tiempos en El Royale i provoquen aquest desencant parcial amb un producte que tenia un plantejament magnífic, i que a més compta amb l’enorme carisma del seu repartiment principal.
En aquest sentit, a banda dels grans noms (Jeff Bridges brillant com sempre i un Jon Hamm força proper al Don Draper de Mad Men), cal destacar el paper de Cynthia Erivo, capaç de deixar en silenci tota la sala cada cop que es posa a cantar. Entre ella i la bona selecció musical amb què Drew Goddard il·lustra l’època en què passa l’acció, Malos Tiempos en El Royale torna a guanyar punts. Llàstima que el conjunt de la pel·lícula no mantingui aquesta solidesa, perquè és una d’aquelles ocasions en què voldria poder-ne parlar molt millor. La pròpia comparació amb Tarantino ho exemplifica: al principi és positiva, però després evidencia que d’una història com aquesta en pot sortir un film majúscul com Los Odiosos Ocho o un que està clarament per sota com Malos Tiempos en El Royale. Això no treu, però, que la de Drew Goddard segueixi sent una opció fermament recomanable per a pràcticament qualsevol tipus de públic, i que, com a director, el seguirem tenint molt en compte.
Martí
M.A.Confidential 