BlacKkKlansman
Director: Spike Lee
Intèrprets: John David Washington, Adam Driver, Topher Grace, Laura Harrier, Ryan Eggold, Corey Hawkins, Robert John Burke, Paul Walter Hauser.
Gènere: Policíac, comèdia. 2018. 125 min.
A principis dels anys 60, i en ple auge de les protestes dels afroamericans contra la discriminació racial als Estats Units, Ron Stallworth es converteix en el primer agent negre del departament de policia de Colorado Springs. Al principi, la seva incorporació és rebuda amb cert recel per alguns agents i decideixen relegar-lo a tasques menors, però tot canvia quan Stallworth fa una trucada a un membre del Ku Klux Klan fent-se passar per blanc. De forma inesperada, obre el camí a una infiltració que pot ser molt valuosa, però òbviament necessitarà ajuda.
D’entre tot el rebuig generalitzat que Donald Trump provoca a la indústria de Hollywood, Spike Lee n’ha estat un dels membres que sempre s’ha expressat sense cap pèl a la llengua. Quan vam saber que la seva propera pel·lícula, Infiltrado en el KKKlan, abordava la discriminació racial als anys 60 i que el Ku Klux Klan hi tindria un protagonisme important, era bastant fàcil lligar caps. I així ha estat, però tant en la vessant bona com en la que no ho és tant. La primera correspon a la mirada més satírica de Spike Lee, que ens acosta una història força peculiar (basada en fets reals, afirma) carregada de situacions còmiques i plena de referències a l’actualitat. No obstant, la segona aflora quan el director necessita subratllar i fer explícites aquestes referències, de la mateixa manera que ho fa a la vida pública. La conjunció de tot fa d’Infiltrado en el KKKlan una pel·lícula tremendament entretinguda, però a la vegada deixa la sensació que una major aposta per la subtilesa l’hauria arrodonit molt més.
S’ha de reconèixer que a Spike Lee li encaixa a la perfecció l’estètica “seixantera”, i això fa que la pel·lícula de seguida entri amb un especial carisma. A més a més, l’acció no triga gens a arrencar, cosa que afavoreix un ritme narratiu que a partir de llavors ja no decau. Això també propicia que no poguem conèixer massa el rerefons dels personatges, però al capdavall aquest tampoc és un aspecte que resulti crucial a Infiltrado en el KKKlan. En realitat, la història pràcticament dóna més profunditat personal a segons quin membre de l’organització racista que no pas als “bons de la pel·lícula”. I si ens fixem en la trama amorosa entre el protagonista Ron Stallworth i l’activista Patrice Dumas, no seria precisament la més ben desenvolupada de la història del cinema. De fet, aquest vincle sentimental es percep més aviat com una eina narrativa per a alimentar el que serà el conflicte final d’Infiltrado en el KKKlan; cosa que, d’altra banda, resulta força previsible.
La condició de comèdia sobrevola en tot moment la pel·lícula, però Spike Lee procura recordar d’una forma o altra que allò de què està parlant és un tema, en el fons, bastant seriós. Això es nota, sobretot, en funció de l’entorn que mostra. Per exemple, en les escenes de reivindicació del moviment pels drets dels afroamericans, Infiltrado en el KKKlan es torna més sòbria i Lee no té cap problema en allargar els discursos i proclames; és el seu moment per a enviar el missatge que busca de la forma més directa i intensa. Quan sortim d’aquests ambients, la pel·lícula es comporta de forma diferent. És obvi que Infiltrado en el KKKlan busca la ridiculització dels membres del Ku Klux Klan, però enlloc de caure en una paròdia constant busca l’equilibri per a no menysprear-los i presentar-los com un adversari mínimament temible. D’aquesta manera, també manté la tensió en aquelles situacions en què sembla que la infiltració corre perill de ser desemmascarada.
Dins d’aquesta tonalitat “desenfadada però no massa” que adquireix Infiltrado en el KKKlan, funcionen d’allò més bé les referències que Spike Lee va introduint per a posar de manifest que els 50 anys de diferència que ens separen d’aquells fets no han fet canviar les coses. El director no dubta en fer aflorar una i altra vegada trets ideològics que relacionen clarament els integrants d’aquell Ku Klux Klan amb els actuals seguidors de Donald Trump, i fins i tot s’atreveix a fer-los cridar proclames com “Make America great again!” o “America first!”. En fi, només cal sumar 2+2 per a captar el missatge. El problema, però, és que el propi Spike Lee sembla no quedar satisfet amb aquestes clares referències, i això desemboca en un epíleg que no fa cap favor al conjunt d’Infiltrado en el KKKlan. La necessitat de subratllar, explicitar i recórrer a l’impacte d’imatges reals porten a la sensació que, al final, el film ens vol imposar la seva visió enlloc de deixar que la generem nosaltres.
Aquest descarat “per si no ho havíeu entès” amb certa olor pamfletària que introdueix Spike Lee esquinça el que fins llavors era una pel·lícula prou astuta i divertida. La impressió és de pegat innecessari, per molt que el director tingui raó i vulgui sensibilitzar-nos amb el que està passant ara mateix a Estats Units. En tot cas, el millor és quedar-se amb la peculiar química entre els dos protagonistes (uns fantàstics John David Washington i Adam Driver), l’humor esperpèntic d’alguns diàlegs i situacions (la trucada de David Duke, líder del Ku Klux Klan, a Ron Stallworth és impagable) i el peculiar retrat social que fa Spike Lee dels anys 60. Globalment, el regust que queda és que potser Infiltrado en el KKKlan hauria pogut intensificar una mica més la seva proposta; embogir un pèl o apostar per un tram final més impactant. Les expectatives i la carta de presentació feien pensar en la nova gran pel·lícula de Spike Lee, i el resultat final, tot i ser realment divertit i inclús memorable en diversos trams, encara queda allunyat d’aquesta posició.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: WHEN THEY SEE US | M.A.Confidential
Retroenllaç: DA 5 BLOODS | M.A.Confidential
Retroenllaç: ANTEBELLUM | M.A.Confidential