Lady Bird
Directora: Greta Gerwig
Intèrprets: Saoirse Ronan, Laurie Metcalf, Lucas Hedges, John Karna, Beanie Feldstein, Tracy Letts, Timothée Chalamet, Danielle Macdonald.
Gènere: Drama, comèdia. USA, 2017. 95 min.
Christine McPherson és una noia de 17 anys que cursa el seu últim any d’institut als suburbis de Sacramento. Sota el sobrenom de “Lady Bird”, que ella mateixa s’autoadjudica i recorda constantment, Christine té grans aspiracions artístiques, i sap que per a complir-les ha d’anar a una universitat de Nova York, a l’altra punta del país. Els seus pares, però, no ho veuen gens clar; especialment la seva mare, amb qui Christine manté una relació molt tibant.
Després de convertir-se en una actriu icònica del cinema independent nord-americà de la última dècada, sobretot de la mà del director Noah Baumbach (Greenberg, Frances Ha, Mistress America), Greta Gerwig ha començat de forma prometedora la seva incursió a la direcció. Amb un marcat sabor autobiogràfic, Lady Bird ofereix un retrat de l’adolescència que, en certa manera, ens fa sentir una mica adolescents. Des de la llibertat d’una novícia que encara no sap ben bé el que fa (i tampoc se’n preocupa massa), però amb un control i criteri narratius propis d’algú amb més experiència, Gerwig es treu de la màniga una pel·lícula notable. Sense estar destinada a agradar a tothom, Lady Bird proposa una mirada concreta i actua sempre en coherència amb ella, i denota una gran complicitat entre directora i protagonista, una Saorsie Ronan que tot i estar un pèl grandeta per a anar a l’institut, treu el millor d’un personatge que dóna molt de joc.
Greta Gerwig aconsegueix mitjançant el muntatge que la pel·lícula es comporti tal com la seva protagonista. Especialment durant la seva primera meitat, Lady Bird és una bulliciosa successió de fets –no sempre estrictament connectats– en què es podria dir que Christine va tastant les diferents vessants de la seva vida. Tot arriba i se’n va, a vegades de forma completament fugaç, però en el fons va deixant el seu granet de sorra a l’experiència vital de la noia. En el fons, d’això es tracta l’adolescència quan el que vols és sortir volant i poder decidir la vida que vols viure, les persones amb qui vols estar o el missatge que vols transmetre al món. Lady Bird sap parlar a partir d’aquests moments, i també dels que no veiem, de mode que poc a poc va construint un personatge que en realitat encara està en construcció. És així com Gerwig vol que veiem a Christine, encara que sovint no ens agradi.
Precisament, aquesta relació que establim amb la protagonista marca bona part del to de Lady Bird. Gerwig vol que en algun moment o altre entenguem Christine, però abans contempla que puguem arribar a detestar-la, per això ens mostra tots els seus defectes. S’equivoca, es contradiu, és injusta amb la gent que l’estima, actua amb prepotència o fins i tot pot arribar a ser una autèntica nena malcriada que només buscar cridar l’atenció. A la vegada, però, és evident que no tot són facilitats al seu voltant, i que el nivell d’afecte i de comprensió materna no és el desitjat. En la complexitat d’aquesta relació –que recorda una mica a la de Denzel Washington i el seu fill a Fences–, Lady Bird també sap aportar els matisos necessaris per a no demonitzar sense més el personatge de la mare. Al capdavall, la seva figura acaba sent clau per a l’evolució de la història, i Gerwig fins i tot li cedeix a ella el punt de vista en un dels moments àlgids.
Es nota que Greta Gerwig coneix de primera mà allò que explica en tot moment a Lady Bird. I tot i que evidentment existeix la possibilitat de no arribar a congeniar en cap moment amb la mentalitat de la protagonista, es percep la cura d’humilitat per part de la directora davant el seu propi autoretrat. A més, evita caure en una dinàmica introspectiva que probablement hauria convertit el film en molt més personalista. Al contrari, Gerwig aposta per un ritme àgil i focalitzat en allò essencial, i la seva mirada amb perspectiva li permet treure ferro i tractar des de l’humor moltes de les situacions que, a ulls de la jove Christine, semblen la fi del món. Amb tot, el gran mèrit de Lady Bird és que no desprèn sensació de postís, i que no hi ha cap capa de vernís o filtre d’Instagram que ho vulgui fer tot més maco o més “cool”. I això que la pròpia Greta Gerwig ha protagonitzat més d’una i de dues pel·lícules que tenien aquestes dubtoses propietats.
És innegable que Lady Bird té la seva vessant capritxosa, i que el grau d’empatia que l’espectador adopti respecte la protagonista pot acabar determinant la seva opinió, però això també evidencia que no busca l’aprovació de tothom. És un film que genera visions diferents, que potser provoca una plena identificació a segons qui o un absolut rebuig a algú altre, però que parla dels somnis propis de l’adolescència amb una gran veracitat. Tot i que s’hi poden trobar tots els tòpics del cinema d’institut, no es detecten grans patrons concrets de personatges, ni un recolzament constant en els recursos de sempre, probablement perquè tot avança com si passéssim les pagines d’un diari personal a tota velocitat. Al final, l’objectiu últim de Lady Bird no és descobrir l’èxit o no de la seva protagonista a l’hora de complir els seus somnis, sinó comprovar que tot el camí que li hem vist recórrer li ha servit d’alguna cosa.
Retroenllaç: ESTRENES 2019 | M.A.Confidential