M.A.Confidential

Precisament, aquesta relació que establim amb la protagonista marca bona part del to de Lady Bird. Gerwig vol que en algun moment o altre entenguem Christine, però abans contempla que puguem arribar a detestar-la, per això ens mostra tots els seus defectes. S’equivoca, es contradiu, és injusta amb la gent que l’estima, actua amb prepotència o fins i tot pot arribar a ser una autèntica nena malcriada que només buscar cridar l’atenció. A la vegada, però, és evident que no tot són facilitats al seu voltant, i que el nivell d’afecte i de comprensió materna no és el desitjat. En la complexitat d’aquesta relació –que recorda una mica a la de Denzel Washington i el seu fill a Fences–, Lady Bird també sap aportar els matisos necessaris per a no demonitzar sense més el personatge de la mare. Al capdavall, la seva figura acaba sent clau per a l’evolució de la història, i Gerwig fins i tot li cedeix a ella el punt de vista en un dels moments àlgids.

Es nota que Greta Gerwig coneix de primera mà allò que explica en tot moment a Lady Bird. I tot i que evidentment existeix la possibilitat de no arribar a congeniar en cap moment amb la mentalitat de la protagonista, es percep la cura d’humilitat per part de la directora davant el seu propi autoretrat. A més, evita caure en una dinàmica introspectiva que probablement hauria convertit el film en molt més personalista. Al contrari, Gerwig aposta per un ritme àgil i focalitzat en allò essencial, i la seva mirada amb perspectiva li permet treure ferro i tractar des de l’humor moltes de les situacions que, a ulls de la jove Christine, semblen la fi del món. Amb tot, el gran mèrit de Lady Bird és que no desprèn sensació de postís, i que no hi ha cap capa de vernís o filtre d’Instagram que ho vulgui fer tot més maco o més “cool”. I això que la pròpia Greta Gerwig ha protagonitzat més d’una i de dues pel·lícules que tenien aquestes dubtoses propietats.

És innegable que Lady Bird té la seva vessant capritxosa, i que el grau d’empatia que l’espectador adopti respecte la protagonista pot acabar determinant la seva opinió, però això també evidencia que no busca l’aprovació de tothom. És un film que genera visions diferents, que potser provoca una plena identificació a segons qui o un absolut rebuig a algú altre, però que parla dels somnis propis de l’adolescència amb una gran veracitat. Tot i que s’hi poden trobar tots els tòpics del cinema d’institut, no es detecten grans patrons concrets de personatges, ni un recolzament constant en els recursos de sempre, probablement perquè tot avança com si passéssim les pagines d’un diari personal a tota velocitat. Al final, l’objectiu últim de Lady Bird no és descobrir l’èxit o no de la seva protagonista a l’hora de complir els seus somnis, sinó comprovar que tot el camí que li hem vist recórrer li ha servit d’alguna cosa.