M.A.Confidential

Onward

Director: Dan Scanlon

Veus originals: Tom Holland, Chris Pratt, Julia Louis-Dreyfus, Octavia Spencer, Mel Rodriguez, Kyle Bornheimer.

Gènere: Animació, aventures, fantàstic.

País: USA, 2020. 100 min.

Ian és un elf adolescent que viu en un món fantàstic on pràcticament s’ha perdut qualsevol rastre de màgia. Marcat per no haver pogut conèixer el seu pare, Ian afronta el seu 16è aniversari amb la intenció de madurar, obrir-se i, en general, assemblar-se una mica a la seva figura paterna, respectada per tothom. No sembla acabar d’aconseguir-ho, però tot canvia quan la seva mare li fa entrega d’un regal que el seu pare li havia deixat per aquesta ocasió: un bastó màgic que pot fer que Ian i el seu germà gran Barley puguin passar un dia amb el seu pare.

Al llarg de tota la seva història i fins als nostres dies, Disney ha apel·lat a la màgia, és a dir, a tot allò fantàstic, inexplicable i propi de móns imaginaris, com a base de pràcticament totes les seves històries. Des d’aquella Fantasia de l’any 1940 fins a l’actual fenomen Frozen, 80 anys després. No és estrany, doncs, que Onward arrenqui amb un lament i també una reivindicació sobre la presència de la màgia a les nostres vides, en un moment en què la tecnologia amenaça amb deixar cada cop menys coses obertes a la imaginació, especialment a l’entorn dels més petits. A partir d’aquí, la pel·lícula inicia un viatge que apel·la una i altra vegada a allò perdut en el passat, començant pel propi pare dels dos protagonistes, i mantenint-se present en tots els elements que protagonitzen el seu trajecte. Tot això fa que Onward adopti un aire més exclusivament infantil del que Pixar ens té acostumats, però no evita que construeixi una notable aventura fantàstica.

Aquesta condició una mica més infantil i menys proveïda de subtextos profunds o referències clarament pensades per a adults porta a percebre el film com una títol molt més proper a Disney, però els detalls de qualitat “made in Pixar” no deixen d’aparèixer. Si bé és cert que Onward va per feina en el desplegament de la història o en la resolució de les diferents situacions, regala alguns diàlegs plens de qualitat, tocs d’humor molt fi i, sobretot, una gestió de les emocions en els moments clau que només la marca del flexo saltador sap aconseguir. I és que Onward, com ja feien Inside Out o Coco, ens torna a parlar de la família i de les absències en el si d’aquesta amb una sensibilitat especial, sobretot en uns minuts finals que tornen a marcar la diferència. El que fins llavors algú podia considerar una simple aventura de dos germans que no s’avenen gaire i que arrosseguen la falta de figura paterna, acaba sent una història amb un caire del tot diferent. I això només ho sap fer Pixar.

El que sí que és veritat és que el to global d’Onward, el disseny de les situacions, els personatges o la rapidesa amb què avança l’acció es veuen més pensats per a un públic eminentment infantil. És una d’aquelles aventures que, de petits, hauríem gaudit com ningú, i que ens hauria inculcat aquest missatge de la creença en allò no tangible; o, per a dir-ho més encertadament avui dia, allò no tàctil, no provinent de cap pantalla. A partir de la figura del nostàlgic -el germà gran- i l’escèptic -el petit-, el film sap representar aquest xoc generacional que existeix avui dia, a pesar que la diferència d’edat sigui relativament curta. I s’esforça per a validar les dues posicions, tot i que és evident que la idea que persegueix Onward és que tot allò màgic torni a les nostres vides; encara que requereixi confiança cega en una creença, com molt bé exemplifica una de les escenes del film. Amb tot, la pel·lícula sap construir una aventura prou entretinguda per a ser gaudida sense gaires alts i baixos.

A tot això, cal afegir-hi un virtuosisme visual que a aquestes alçades ja pràcticament no cal ni mencionar, però també una molt bona direcció de Dan Scanlon, que signa el seu segon títol després de Monstruos University. Onward treu partit a les situacions, es torna boja quan cal -els seus recursos humorístics amb les cames del pare són realment bons- i també demostra astúcia aquells moments en què més es nota que es treu de la màniga solucions ràpides. No és d’aquelles pel·lícules de Pixar que ens toquen la fibra o ens fan rendir-nos davant la seva excel·lència, per això no té tants números per a quedar-se gravada a la nostra memòria, però de mèrits no n’hi falten. Com a mínim, Onward ens recorda que aquella màgia que ens tenia a tots amb la boca oberta davant la pantalla pot ser igual de vàlida ara, encara que els nens tinguin una tablet a les mans inclús abans que comencin a caminar.