Spider-Man: Far From Home
Director: John Watts
Intèrprets: Tom Holland, Jake Gyllenhaal, Zendaya, Jacob Batalon, Marisa Tomei, Samuel L. Jackson, J.B. Smoove, Jon Favreau, Cobie Smulders, Angourie Rice, Davina Sitaram, Martin Starr, Remy Hii, Tony Revolori.
Gènere: Superherois, acció, fantàstic. USA, 2019. 130 min.
Després dels fets de Vengadores: Endgame, i encara recuperant-se mentalment de tot plegat, Peter Parker té una mica apartada la seva labor com a Spider-Man i es centra en el seu principal objectiu: sortir amb MJ. És per això que obvia les trucades de Nick Fury i se’n va de viatge de fi de curs a Europa amb la seva classe, disposat a donar el pas amb la noia. No obstant, un cop és a Venècia, descobreix de primera mà el motiu de les trucades de Fury i es veu empès a convertir-se en Spider-Man.
Si haguéssim de triar allò més valuós d’entre tot el que ens ha ofert Marvel en aquesta era cinematogràfica, no hi ha dubte que el redescobriment del personatge de Spider-Man estaria al capdamunt de qualsevol llista. Tot i suposar el tercer inici de la saga en poc més de 15 anys, Spider-Man: Homecoming va deixar la sensació que ara sí, que per fi havien trobat el to i l’entorn que necessitava aquest superheroi. I que Tom Holland era el millor encert de càsting de Marvel en molt de temps. Ara, l’arribada de Spider-Man: Lejos de Casa no només confirma totes aquestes bones sensacions, sinó que sap donar un pas endavant en l’evolució del personatge sense fer-li perdre l’essència i també créixer en ambició a nivell tècnic. La pel·lícula potser no es mostra tan ben lligada i compactada com la seva predecessora, però manté un altíssim nivell d’entreteniment gràcies a la seva combinació entre la trama de comèdia romàntica adolescent i el pertinent festival d’acció i efectes especials.
Spider-Man: Lejos de Casa està construïda com una projecció de la vida del propi Peter Parker, sempre jugant amb aquest abisme que hi ha entre la vessant més transcendental -el superheroi que té la responsabilitat de salvar el món quan se’l necessita- i la més humana i modesta -l’adolescent nerviós que només pensa en com dir allò que sent a la noia que li agrada-. El film va circulant per aquestes dues cares de la història amb força efectivitat , i deixant-li clar al protagonista que la compatibilitat entre totes dues serà cada vegada més difícil. El que al principi sembla més aviat una font de moments còmics (el primer contacte amb Nick Fury a Venècia, el viatge en autocar fins a Praga…) es va dramatitzant cada vegada més, com era previsible, fins a un desenllaç sorprenentment potent. I no només parlo de la conclusió de la trama de la pel·lícula en si, ja que són les escenes postcrèdits de Spider-Man: Lejos de Casa les que resulten veritablement crucials pel destí del personatge.
És en aquest desenllaç on Spider-Man: Lejos de Casa buscar culminar el missatge que planteja mitjançant el personatge de Mysterio, el qual, tal com ja passava amb el Vulture de Michael Keaton, torna a ser part important de l’èxit del film. Jake Gyllenhaal construeix un personatge que al principi sembla sortit del no res, però que poc a poc s’omple de raons fins a enviar un missatge tremendament actual al voltant de les fake news, i en general de la credibilitat de tot allò que veiem. Tampoc és que la pel·lícula hi profunditzi en excés, però el gir que proporciona al final li dóna un especial sentit. D’altra banda, Spider-Man: Lejos de Casa es recolza en Mysterio per a oferir l’apartat més espectacular a nivell visual, amb una escena a Berlín que resulta particularment impactant. En aquest terreny, la pel·lícula té poc a envejar a altres títols anteriors de Marvel, com per exemple Doctor Extraño.
Això sí, com tota bona pel·lícula comercial nord-americana, Spider-Man: Lejos de Casa no s’escapa dels clixés en les seves respectives visites a les ciutats europees per on passen els protagonistes, ni tampoc d’aquesta visió d’Europa com si fos una espècie de lloc pintoresc i poc més. Són aspectes que com a espectadors ja tenim assimilats, però que fan que tots els personatges que van a Europa acabin fent el mateix i anant als mateixos llocs. En tot cas, és evident que per a aquest film és un element circumstancial que permet allunyar Peter Parker de casa i, en certa manera, fer-lo madurar respecte l’anterior entrega. I la veritat és que aquesta sensació d’evolució hi és, tant per tot allò que passa a Spider-Man: Lejos de Casa, com, sobretot, per allò que ha de venir a partir d’ara. Sigui com sigui, si Tom Holland segueix entenent tan bé el personatge i Marvel sap conservar-li aquesta ingenuïtat tan carismàtica, no hi ha dubte que estem davant de la nova i definitva era de Spider-Man; i que aquesta tot just acaba de començar.
Martí
M.A.Confidential 