M.A.Confidential

Baby Driver

Director: Edgar Wright

Intèrprets: Ansel Elgort, Lily James, Jamie Foxx, Jon Hamm, Kevin Spacey, Eiza González, Jon Bernthal, Ben VanderMey.

Gènere: Acció, policíac, comèdia. USA, 2017. 115 min.

Baby és un jove conductor amb una habilitat al volant impossible d’igualar. Treballa per al cap d’una banda criminal, que sap que ningú com ell pot escapar dels diversos robatoris i atracaments que organitza fins a deixar els lladres lluny de la policia, a pesar que estigui constantment escoltant la música que duu guardada al seu iPod. Un dia, Baby coneix una camarera per a qui sent una atracció instantània, i això el fa replantejar-se la seva vida com a còmplice d’aquesta activitat criminal. 

Des de l’aclamada “trilogia del Cornetto” (Zombies Party, Arma Fatal i Bienvenidos al Fin del Mundo), Edgar Wright s’ha consolidat com un dels nous directors que ha sabut representar la cultura pop contemporània de forma més enginyosa. També és veritat que des de llavors, i ja ficat de ple en l’atmosfera de Hollywood, no havia comptat amb un projecte en què agafés les regnes en solitari. Arribada l’oportunitat, la coherència ens diu que havíem d’esperar una pel·lícula com Baby Driver: lúdica, elegant, elèctrica, melòmana, incansable i, per sobre de tot, completament autoconscient de la seva condició. Una pel·lícula que s’agrada a si mateixa i se sent guanyadora, però perquè sap que pot fer-ho. Wright regala un entreteniment majúscul, construït amb una brillantor particular que permet recobrir un guió que en el fons és força convencional, i que també ens fa perdonar-li el lleuger desgast i ensucrament que mostra en el seu tram final.

Per com cuida l’estètica, per la seva indivisible conjunció entre imatges i música, i també per les nombroses referències en què es recolza, Baby Driver agafa un cert relleu de títols com Operación U.N.C.L.E. o Kingsman. En aquest cas, però, Wright trasllada la seva història al terreny criminal i construeix una espècie de road movie urbana que, de fet, ens remet més a sagues de videojocs com Need for Speed o Grand Theft Auto. Des del mateix inici, la pel·lícula és pur ritme, i evidencia que Wright gaudeix com una criatura encadenant coreografies visuals i sonores, sempre amb una meticulosa sincronització que juga a ser involuntària. Aquesta falsa espontaneïtat resta algun punt a Baby Driver, ja que a vegades tot sembla una mica massa estudiat, però la veritat és que l’execució dels diferents “números” que té preparats és magnètica; d’aquelles que t’activen els talons i et fan seguir el compàs gairebé sense pausa. Wright és un as quan es tracta de saber quina cançó posar i en quin moment.

Baby Driver es recolza en una narrativa força bàsica dins del gènere d’atracaments, i fins i tot es torna un pèl massa previsible en la seva evolució des que incorpora a la història el component “boy meets girl”. Per a compensar-ho, Edgar Wright construeix un bon nombre d’escenes i diàlegs que aporten l’enginy, el dinamisme o la tensió suficients perquè el film pràcticament no perdi força en cap ocasió. I òbviament la seva capacitat d’incloure a la narració les cançons que escolta “Baby” sempre suposa un punt extra. Més dubtosa resulta, però, la definició del caràcter i personalitat d’aquest protagonista, ja que els seus aires de sobrat i rebel, la seva suposada bondat interior i el component emotiu del seu passat tràgic formen una mescla que no acaba de casar. Tot i els seus esforços i el progressiu descobriment del seu context, Baby Driver no aconsegueix que establim una complicitat mínimament estreta amb ell, i això contribueix que la història no ens acabi d’implicar del tot.

Això no treu que la pel·lícula sigui, en gran mesura, tota una delícia per a la vista i també l’oïda. Edgar Wright mou la càmera a plaer i arrisca amb unes persecucions plenes de maniobres extremes, però que mai assoleixen la impossibilitat de Fast and Furious. La gràcia amb què Baby Driver fa “ballar” cotxe i conductor al ritme de la música que sona en cada ocasió, sobretot gràcies a un muntatge brillant, realça l’elegància especial que desprèn la pel·lícula. L’escena dels crèdits inicials, sense anar més lluny, s’acosta més al veritable esperit del gènere musical que bona part de La La Land. A mida que la història avança i el conflicte creix, Baby Driver sap tornar-se més crua, fins i tot oferint trams de violència quasi “tarantiniana” que sobten una mica. És llavors, quan Edgar Wright s’acosta més a Amor a Quemarropa per a mirar de tancar la història amb el llistó alt, on la pel·lícula perd una mica aquell “flow” que fins llavors havia estat característic.

A pesar de les seves cosetes aquí i allà, no hi ha dubte que Baby Driver aposta per ser una pel·lícula triomfadora des del minut u. Ni perfecta, ni revolucionària, sinó triomfadora. I el contagi d’energia, ritme i carisma que ofereix ho posa realment difícil per a rebatre-li gran cosa. A sobre, compta amb un luxós repartiment que encara afegeix més atractiu al conjunt. Si bé el jove Ansel Elgort va una mica de més a menys, Jon Hamm destaca mostrant el seu costat més canalla, mentre que Lily James pràcticament li acaba robant el protagonisme al propi Elgort. A tots se’ls nota partícips de les intencions d’Edgar Wright, que ens diverteix a base de divertir-se ell mateix. Potser Baby Driver no acabarà tenint tota la transcendència desitjable, però el que ningú li nega a Wright és el clar missatge que envia a Hollywood: les pel·lícules parides des de zero també poden ser grans blockbusters.