M.A.Confidential

Nou dies després de jornades intensives de cinema, algunes d’elles transformades en veritables reptes de resistència per les nostres retines, el Festival de Sitges va tancar la seva 48a edició amb un molt bon regust de boca gràcies a un nivell mig més que acceptable de les seves propostes. Aquest és un recull d’allò que vaig tenir l’oportunitat de veure durant aquesta edició. Tal com va passar l’any passat, agraeixo la col·laboració del Breixo, que complementa el meu particular empatx de pel·lícules amb les que va poder veure ell.

The Witch (Robert Eggers, 2015)

El Festival de Sitges sempre s’ha caracteritzat per atorgar l’espai honorífic de la seva inauguració a una producció “de casa”, però aquest any no ha desaprofitat l’ocasió de fer-se amb un dels títols més elogiats recentment dins del gènere de terror. The Witch, no obstant, no és precisament una pel·lícula de terror que busqui les eines més habituals de la seva condició, ja que el seu enfoc requereix un procés de gestació abans que ens adonem de quina és realment la seva intenció; aquest procés va creixent en intensitat i incomoditat, però també s’acosta perillosament a moments de desconnexió per part de l’espectador degut a algun estancament o reiteració.

Ambientada al segle XVII i centrada en una família puritana de New England, The Witch basa la seva cocció lenta en el desgranament de tot allò que comporta la vida en família sota un estricte fonamentalisme religiós. Aquí, el terror de fora, com el de les bruixes i altres forces satàniques, es contraposa amb el terror interior, el que justifica els comportaments i represàlies d’uns pares més atemorits per l’acció del diable que no pas per educar com cal els seus fills. Robert Eggers debuta amb una direcció lloable -premiada a Sundance-, i aconsegueix una inquietant escalada pertorbadora dels fets, però l’experiència no resulta tan immersiva com sembla que hauria de ser. És un guió incisiu i de missatge final potent, però esgarrifar, tampoc és que esgarrifi molt. (Martí)

Summer Camp (Alberto Marini, 2015)

Estem en un moment en què una nova pel·lícula del gènere “slasher” necessita una reinterpretació realment interessant o bé un clar component humorístic i d’autoparòdia per no sonar a ja vista per totes bandes. Sense anar més lluny, [REC] 3: Génesis va ser un exemple d’èxit d’aquesta segona opció, i ara és la mateixa productora Filmax la que ens presenta Summer Camp, un film que acaba jugant amb la mateixa estratègia, però al qual li costa una mica massa assumir-la i explotar-la sense por. Dirigida per Alberto Marini (guionista de Extinction o El Desconocido) i apadrinada per Jaume Balagueró, aquesta producció catalana de bona factura presenta clars i obscurs, però se n’acaba sortint amb prou gràcia.

El terreny que escull Summer Camp està més que trepitjat per tantes altres propostes de la seva espècie. Aquest fet pesa en excés durant la primera meitat de l’acció, on trobem trucs, trampes i escenaris arxiconeguts, però l’evolució cap al desfasament juga al seu favor. La sensació és que la pel·lícula comença prenent-se a si mateixa més seriosament que no pas l’espectador; és quan les dues visions coincideixen, quan la pel·lícula decideix que es vol divertir més que no pas espantar, quan Summer Camp funciona millor. No està cridada a transcendir massa, però al final satisfà l’espectador que hi va a buscar, per sobre de tot, un entreteniment. (Martí)

Absolutamente Todo (Terry Jones, 2015)

Ajuntar dos emblemes generacionals de l’humor britànic com els Monty Python i l’actor Simon Pegg és un reclam que ja voldria tenir qualsevol comèdia actual. A Absolutamente Todo, és Terry Jones qui es posa darrere la càmera i Pegg el que interpreta, i tot i que el producte resulti força més convencional del que es podria esperar, explota el seu potencial humorístic amb una bona constància. L’actor és d’aquells que no necessita fer massa esforços per arrencar els riures de l’espectador, i aquí ho torna a demostrar, encara que la relativa lleugeresa del film no desperti tota la seva capacitat còmica.

Les principals pegues d’Absolutamente Todo són la ja maniàtica necessitat d’introduir l’estúpid sentimentalisme d’una història d’amor enmig de tot plegat, que aquí tampoc resulta gens creïble, i també l’evident semblança de la seva premissa a un títol anterior com Como Dios, que fa que presenti algunes escenes ja vistes. A pesar de tot, la comèdia resulta simpàtica i efectiva, i fins i tot conté la vessant emotiva afegida d’incorporar la veu del malaurat Robin Williams per donar vida al gos del protagonista, el qual, a més, és responsable d’alguns dels moments més divertits de la història. Absolutamente Todo és un d’aquells respirs per desconnectar que de tant en tant s’agraeixen al Festival de Sitges. (Martí)

Macbeth (Justin Kurzel, 2015)

Esta era una de las películas más “de prestigio” de Sitges: actores de renombre habituales de alfombras rojas y galas de premios, uno de los textos más conocidos de Shakespeare, un director en alza y una fotografía espectacular en la que cada plano te deja sin aliento. Y ahí se podría acabar la descripción del film. En realidad, no se puede criticar ninguno de estos aspectos: Fassbender y Cotillard están entregados a sus papeles y se lucen honrando al bardo (aunque un poquito de acento escocés no les habría ido mal); la trama avanza a toda velocidad y en ningún momento se hace pesada, evitando la densidad y cansina reiteración que algunos montajes dan al proceso de locura del rey escocés y a los tejemanejes de su esposa; los colores, los paisajes y el diseño de producción arropan el drama y las emociones intensas e incluso se nos brindan un par de grandes secuencias de lucha…

Pero al final, por mucho que cada uno de los elementos que la conformen brillen por separado, da la impresión de que a Macbeth en conjunto le falta algo que emocione de verdad y consiga atrapar al espectador. Hay una distancia entre la pantalla y la platea que no termina de romperse nunca, vemos sufrir a estos personajes con desgarro, pero nunca padecemos con ellos, excepto quizás, en mi caso particular, con el Banquo de Paddy Considine, contenido, pero con una presencia innegable, que transmite más con alguna de sus miradas de soslayo que otros con sus monólogos perfectos. Quizás ahí esté la clave: este Macbeth pone el drama demasiado en primer término, en la fachada, para que todos lo veamos y admiremos, pero no tanto para que lo sintamos. (Breixo)

Anomalisa (Charlie Kaufman, 2015)

Charlie Kaufman ja ens té acostumats a parlar-nos -possiblement de forma autobiogràfica- de l’alienació social i la recerca de la diferenciació, però mai ho havia fet amb la delicadesa i senzillesa que es respiren a Anomalisa. Perpetrada a través d’una finíssima animació en “stop-motion” i protagonitzada per titelles amb una sorprenent expressivitat humanitzada, la pel·lícula es centra en la desafecció que l’escriptor i conferenciant Michael Stone sent per tot allò que envolta la seva vida. Amb la quotidianitat dels seus actes i l’accentuada homogeneïtzació de totes les persones amb què es creua el protagonista, Kaufman construeix un món on sembla impossible fugir d’allò estàndard i monòton.

Anomalisa té la virtut de convertir una història petita i aparentment típica en tot un manifest a favor de l’espontaneïtat individual, i a la vegada una crida a escapar de la mediocritat que acaba dominant la societat globalitzada. El film és pura sensibilitat en cadascun dels seus moviments, capaç que l’espectador somrigui i es vegi reflectit en els personatges, però també d’inculcar una profunda sensació de desànim i tristesa; tot plegat, ajudat d’un simbolisme tan simple com contundent i amb els puntuals tocs d’humor típics de Kaufman. Sembla increïble que quatre marionetes puguin arribar a tocar la fibra d’aquesta manera, però Anomalisa ho aconsegueix. Creieu-me: el “Girls just wanna have fun” de Cindy Lauper mai havia sonat tan extraordinàriament sincer i emotiu com en aquesta pel·lícula. (Martí)

The Gift (Joel Edgerton, 2015)

A vegades, el secret d’una bona pel·lícula no es troba en la seva capacitat de destacar o diferenciar-se, sinó que es focalitza en l’ús que fa dels seus recursos per a aconseguir els propòsits desitjats. Res del que veiem a The Gift es podria considerar una idea completament genuïna dins del gènere del thriller psicològic, però la pel·lícula executa cadascun dels seus passos amb tal precisió que ens manté totalment implicats en la seva acció de principi a fi. El seu plantejament, basat en la reobertura de ferides del passat després d’un retrobament entre dos excompanys d’escola, sembla un tant rutinari, però és la segona cara de la història, que va desvetllant de forma progressiva, la que funciona com a veritable esquer.

The Gift permet que aquell espectador mínimament suspicaç pugui avançar-se lleugerament als successos de la narració, però el film sempre hi té alguna cosa més a dir perquè no tot resulti tan evident. El mal cos amb què s’abandona la sala així ho demostra. Així doncs, resulta sorprenent i meritori el talent de l’australià Joel Edgerton –fins ara secundari de luxe a Warrior, El Gran Gatsby o La Noche más Oscura, entre altres– com a director i guionista d’aquesta intrigant història, que a més a més pràcticament es sosté en només tres personatges. Les bones actuacions de Jason Bateman, Rebecca Hall i el propi Edgerton acaben de rubricar aquesta notable història sobre el pes del passat i de la culpa, el poder de la calúmnia i la cara oculta de les persones. (Martí)

The Final Girls (Todd Strauss-Schulson, 2015)

La idea de partida de The Final Girls es una de esas tan brillantes que, de hecho, sorprende que a nadie se le hubiese ocurrido antes: hacer La Rosa Púrpura del Cairo con un “slasher” ochentero. La ficción de celuloide pasa de ser un paraíso sacado de otro tiempo, como sucedía en la película de Woody Allen, a un infierno del que los protagonistas no pueden escapar. El mecanismo proporciona un entorno ideal para el desbarre, la comedia metalingüística y el terror desatado, que dan a la película sus mejores y más locos momentos. Es una lástima que la otra gran decisión de guión acabe por anular o rebajar muchas de esas características. Una de las actrices que servía, en la película dentro de la película, como carne de cañón para el asesino en serie enmascarado de turno, resulta ser la madre, muerta años atrás, de una de las chicas que se introducen en la pantalla. Esta coartada permite darle un trasfondo emocional a una historia que, de otra manera, sería pura diversión intrascendente, con una reunión materno-filial que sirve de motor narrativo.

Lo malo es que el desarrollo de esa relación, a pesar de incluir buenos momentos, no acaba de fluir y se nota en ocasiones obligado a ser demasiado intenso e incluso facilón, como si la película quisiese demostrar continuamente que no sólo hace gracia, sino que te puede llevar a la lágrima. Pasa, en definitiva, a ser un peaje que se paga a disgusto. Eso unido a un par de decisiones estéticas que alejan a la película de sus referentes a los que homenajea (colores muy saturados, falta de sangre y desnudos…) acaban provocando la sensación de que The Final Girls es un “slasher” Disney que no se permite ser tan loco y desmadrado como debería. Eso no evita que sea una película muy disfrutable y divertida que contiene, además, reflexiones muy interesantes sobre la representación de la feminidad, el papel de las mujeres en el género y que las reivindica como verdadero motor del mismo. (Breixo)