Godzilla: King of the Monsters
Director: Michael Dougherty
Intèrprets: Vera Farmiga, Kyle Chandler, Millie Bobby Brown, Bradley Whitford, Charles Dance, Thomas Middleditch, Ken Watanabe, Zhang Ziyi, Sally Hawkins, Aisha Hinds, David Strathairn.
Gènere: Ciència ficció, acció. USA, 2019. 130 min.
Uns anys després que Godzilla aparegués per a salvar la ciutat de Tòquio, el planeta ha descobert l’existència de diversos monstres anomenats “titans”, que es troben sota el control de l’empresa criptozoològica Monarch. Una de les seves biòlogues, la Dra. Emma Russell, sembla haver descobert un sistema per a poder comunicar-se amb els monstres i controlar-los, però un parell de negligències acaben amb l’alliberament d’aquests de les respectives centrals on es mantenien sota congelació per seguretat.
De tant en tant, i especialment quan arriba l’estiu, entra la mar de bé un bon blockbuster carregat de monstres que s’ho emporten tot per davant; d’aquells que ens permeten posar les neurones al ralentí i deixar-nos portar per la vessant més lúdica i espectacular del cinema. Ara bé, això no vol dir que qualsevol proposta passi el tall. Fan falta uns mínims tècnics i narratius que sostinguin el conjunt de la pel·lícula i també certa autoconsciència per part del producte. Lamentablement, Godzilla: Rey de los Monstruos no arriba a complir res d’això. Després d’una primera entrega força interessant en diversos aspectes i inclús continguda a nivell d’acció, sembla que Warner ha descuidat per complet aquesta seqüela, encarregada de presentar un univers monstruós a l’alçada del popular kaiju i treure pit a nivell visual. Ja sigui pel rigorós disseny de les criatures, la pobresa de l’argument o la baixíssima destresa de la direcció, Godzilla: Rey de los Monstruos és una decepció en tots els sentits.
Si alguna cosa havia demostrat el jove Gareth Edwards a Godzilla és que també es podia concebre amb èxit un blockbuster d’aquest tipus des d’una visió més subtil i implícita; era capaç, per exemple, de no mostrar el propi Godzilla durant més d’una hora de pel·lícula. En el cas de Godzilla: Rey de los Monstruos, tampoc era qüestió d’esperar el mateix escenari -la història a explicar ja no ho requeria-, però el cert és que Michael Dougherty ho acaba tirant tot per terra. No és que el director desproveeixi de personalitat la pel·lícula, que també, sinó que hi ha ocasions en què fins i tot ens dificulta el poder gaudir plenament de l’espectacle. En les baralles entre monstres, per exemple, la direcció és erràtica, molesta, incapaç de sumar dinamisme o espectacularitat; fins i tot relegant-ho a un segon pla. De fet, al llarg de Godzilla: Rey de los Monstruos, poques vegades veiem les criatures a la pantalla amb tota la seva plenitud. Tampoc hi ajuda la constant ambientació plujosa i grisa.
A banda d’aquesta poca traça en la direcció, Godzilla: Rey de los Monstruos presenta un d’aquells arguments que juguen a ser més complexos i transcendentals del que els pertoca. La contextualització del despertar dels diferents mostres, les intencions ocultes del personatge de Vera Farmiga, el ruboritzant missatge ecologista que pretén colar-nos com a rerefons, la connexió amb la mitologia… tot plegat queda excessivament rebuscat i mai acaba de funcionar del tot. Per no parlar del drama familiar que s’acaba emportant el pes principal de la història, amb el qual no ens impliquem en cap moment ni ens suposa, ni molt menys, una connexió emotiva amb el film. És més: és probablement el que menys ens importa, però en canvi s’entesten en situar-ho al centre de tot. Al final, la sensació és que Godzilla: Rey de los Monstruos no necessitava tantes complicacions per a explicar el que realment volíem presenciar.
Tot plegat acaba conformant el gran problema de Godzilla: Rey de los Monstruos: les ganes de prendre’s tan seriosament a si mateixa. Amb prou feines hi ha cap moment de distensió, cap personatge amb un mínim de carisma o cap picada d’ull a l’espectador. Tampoc no calia que busqués l’humor de Pacific Rim (que, per cert, li dóna mil voltes) o el toc gamberro de Kong: La Isla Calavera (amb la qual es creuarà l’any que ve), però almenys que apostés per una identitat que la distingís mínimament. Tot plegat acaba provocant que els 130 minuts de metratge es facin llargs, que ens cansem de veure Millie Bobby Brown sempre amb la mateixa cara d’espant, i que sortim de la sala convençuts que Godzilla: Rey de los Monstruos no era el gran blockbuster que esperàvem. Moltes coses s’hauran de replantejar perquè l’enfrontament amb King Kong valgui realment la pena.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: ESTRENES 2020 | M.A.Confidential
Retroenllaç: ESTRENES 2021 | M.A.Confidential