M.A.Confidential

Monsieur Lazhar

Director: Phillippe Falardeau

Intèrprets: Mohamed Fellag, Émilien Neron, Sophie Nélisse, Danielle Proulx, Brigitte Poupart.

Gènere: Drama. Canadà, 2011. 90 min.

Canadà, aquell país que ens resulta tan blanc (en tots els sentits), tan poc rellevant, que mai apareix a les notícies i que sovint relacionem amb poca cosa més que l’hoquei gel i la guàrdia muntada, s’està convertint en una font interessant de bon cinema. Que els seus veïns nord-americans, acostumats a referir-s’hi en to de burla i superioritat, els hagin nominat dos anys consecutius als Oscars de parla no anglesa ja és un fet remarcable. I merescut, ja que a la colpidora Incendies (Denis Villeneuve, 2010), ara s’hi ha afegit aquesta petita joia anomenada Profesor Lazhar. Una pel·lícula íntima i humil en la forma, dura i sense concessions en el contingut, però també esperançadora en el missatge.

Profesor Lazhar comença a sac, implacable, amb la sensibilitat que requereix la història, però sense estalviar dramatisme. A partir dels fets inicials, que marquen tota l’acció, el film es converteix en una autèntica lliçó de com trobar els millors camins per sortir d’un cop emocional, amb la dificultat afegida d’intentar inculcar-ho a nens d’11 i 12 anys. La relació entre el professor Lazhar i la seva classe de seguida es torna especial, d’aquelles en què la motivació i l’aprenentatge són recíprocs. I no, no estem davant d’El Club de los Poetas Muertos (Peter Weir, 1989) o Mentes Peligrosas (John N. Smith, 1995) o res que s’hi assembli, sinó d’un cas molt més proper i palpable en la societat actual.

Tot i no ser una pel·lícula de protesta, Profesor Lazhar deixa anar el seu missatge de forma subtil, però amb decisió. Per exemple, qüestiona el model en què s’han convertit les escoles avui en dia, amb alumnes sobreprotegits, pràcticament intocables, i professors en el punt de mira per part dels pares davant qualsevol contratemps. També toca temes relacionats amb la immigració, les dificultats de conciliació entre vida laboral i familiar, entre altres aspectes de la societat canadenca que són idèntics a la nostra societat. Philipe Falardeau exposa aquests subjectes amb rigor, sense posicionaments descarats, però deixant en evidència els fets.

Gràcies a la gran actuació de Mohamed Fellag, el professor Lazhar de seguida es converteix en una figura entranyable, senzilla, discreta, però obstinada en el seu objectiu. Fellag sap aportar aquest somriure tan especial al personatge, qui sap transmetre esperança encara que la seva vida personal no siguin flors i violes. El treball dels actors joves, especialment els dos protagonistes, també és digne de menció tenint en compte que els dos debuten amb aquesta pel·lícula. La falta d’experiència es nota en alguna escena, però això també afegeix naturalitat i dóna un aire de més realisme a l’acció.

Tots tenim un professor que va marcar d’una forma especial la nostra infància, no tant per la matèria que ensenyava, sinó per la seva forma d’entendre la vida i capacitat especial per a transmetre-ho als alumnes. Aquesta és la figura de Bachir Lazhar. Sense caure en sensibleries impostades ni en la llagrimeta fàcil, Profesor Lazhar emociona i commou gràcies a l’immens realisme del seu argument i també al gran talent narratiu de Falardeau darrere la càmera. Tampoc cau en anar a buscar el morbo que podria generar part del seu contingut. Al mateix temps que el professor Lazhar dóna la seva lliçó als seus alumnes, la pel·lícula ens la dóna a nosaltres. I sí, és d’aquelles que queden gravades a la memòria.

(Crítica original publicada a Gent Normal)