Aquesta és una selecció de les pel·lícules més destacades que s’estrenaran en el transcurs de l’any que tot just acabem de començar. El mes previst de cada estrena és el vigent a dia d’avui, però podria haver-hi variacions i els típics balls de dates. Si és així, no m’ho tingueu en compte. Clicant al títol accediu al tràiler o a més informació sobre cada film.
GENER
Los Descendientes (George Clooney). Comèdia dramàtica ferma candidata a l’Oscar.
J. Edgar (Clint Eastwood). Biopic del primer director del FBI, protagonitzat per Leonardo DiCaprio.
Intèrprets: Jamie Bell, Andy Serkis, Daniel Craig, Simon Pegg, Nick Frost, Daniel Mays, Toby Jones.
Gènere: Animació, aventures. USA, 2011. 105 min.
Passejant per un mercat d’antiguitats, Tintín queda enamorat d’una maqueta de vaixell i decideix comprar-la, però de seguida s’adona que hi ha molta gent interessada en aquesta peça i que la seva integritat corre perill. Amb l’ajuda del seu gos Milú, Tintín comença a investigar què hi ha darrere aquest vaixell, anomenat Unicorn, i acaba descobrint que amaga una història de pirates amb un valuós tresor amagat en algun lloc del món.
Al contrari que molta gent de la meva generació i a pesar de rebre més d’un comentari bromista sobre certa semblança física amb ell, mai he estat un gran “tintinòfil”. Potser és per això que, tot i que estava mínimament familiaritzat amb els còmics, encarava aquesta adaptació cinematogràfica sense cap component emocional que em condicionés especialment i més pendent de l’eficàcia de la pel·lícula, i també preocupat pel funcionament d’aquest controvertida tècnica d’animació anomenada “motion capture”. El resultat no deixa gaires dubtes: Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio és entreteniment pur i dur, trepidant, carregat d’emoció i humor, a més d’una immensa qualitat visual. Tot i discriminar una mica l’aspecte més dedicat a la investigació i aprofundir relativament poc en la majoria de personatges, Spielberg ha assolit un veritable còmic cinematogràfic sense trencar el seu esperit original.
El director mostra en tot moment un gran respecte i fins i tot admiració per l’obra original, començant per uns genials títols de crèdit inicials plens de referències als diferents còmics de Tintín, mesclades amb d’altres referents cinematogràfics. Els primers minuts, a banda de familiaritzar-nos amb l’estètica visual de l’animació i presentar un graciosa i descarada picada d’ull al còmic original, ajuden a acostar-nos ràpidament al protagonista i al genial gos Milú, però, per sobre de tot, evidencien que el film va per feina. Un cop entrem en acció, poques pauses trobem pel camí. Spielberg es posa al servei absolut de l’aventura, sacrificant un argument que hauria pogut tenir girs més elaborats i més atenció cap a la capacitat deductiva i intel·lectual de Tintín, però al mateix temps oferint un gran espectacle visual dissenyat per a gaudir com un nen petit. Crec no exagerar massa si dic que conté algunes de les millors escenes d’acció vistes últimament.
La direcció de Steven Spielberg no sols es caracteritza pel dinamisme i espectacularitat, també per la seva innata capacitat de donar una riquesa increïble a cada pla, ja sigui amb petits detalls o amb accions secundàries que poden aportar més realisme o algun toc d’humor. Tot plegat, acompanyat pel seu inseparable John Williams a la banda sonora, clau per accentuar l’emoció a les escenes d’acció i també important per donar l’atmosfera necessària a cada personatge. Pel que fa a l’argument, es basa principalment en el còmic “El Secret de l’Unicorn”, però també afegeix elements de “El Tresor de Rackham el Roig” i “El Cranc de les Pinces d’Or”, a més d’algunes aportacions lliures fetes expressament per a la pel·lícula. Tot i el gran treball de tres mestres com Edgar Wright, Joe Cornish i Steven Moffat, capaços de crear moments brillants a nivell narratiu, la sensació és que tot passa una mica massa ràpid, en especial el desenllaç final.
En relació a l’animació, haig de dir que era força escèptic davant la utilització d’una tècnica com aquesta, però que al final m’ha convençut, bàsicament per la fidelitat que permet aconseguir cap a les vinyetes del còmic. Això no treu que aquest mig camí entre acció real i animació encara resulti un pèl estrany en segons quina ocasió, i que els personatges sembla que estiguin una mica massa inflats i desproporcionats (i més tenint en compte que l’estil d’Hergé era plenament bidimensional). En tot cas, té el gran avantatge que permet combinar un gran realisme de moviments i expressions amb l’univers d’efectes especials i moviments de càmera inverossímils que permet l’animació. L’ambientació i el disseny de paisatges i entorns són també fantàstics. El treball dels actors, com Jamie Bell en el paper de Tintín i Andy Serkis com a capità Haddock, també contribueix molt positivament a aquest realisme.
Steven Spielberg torna a demostrar que és únic a l’hora de comprendre el cinema d’aventures i que, quan vol, sap oferir exactament el que el públic espera d’ell. Tintín no era un còmic fàcil d’adaptar, el mètode escollit era controvertit i una munió de fans incondicionals del reporter del tupé ja tenien les armes afilades, però poca gent sortirà del cinema negant haver-se divertit un munt durant hora i mitja llarga i haver recordat amb un somriure les històries que llegia ara fa 20 anys. Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio té imperfeccions, potser no resultarà tan transcendental com era desitjat, però com a producte d’entreteniment té una efectivitat terrible. Peter Jackson, l’altre gran responsable de l’adaptació, intentarà mantenir intactes aquestes propietats a Las Aventuras de Tintín: Los Prisioneros del Sol, seqüela per la qual es deixa el terreny clarament preparat i que té prevista l’estrena a finals de l’any 2013.
Com cada any, el dur retorn a la rutina laboral després de l’estiu ve acompanyat de diversos al·licients que ens fan més suportables aquests mesos. No estic parlant de la Lliga i la Champions, que també, sinó de la represa del principal gruix de sèries de televisió que la gran majoria de “frikis” televisius seguim cada setmana, així com l’estrena de noves produccions. Aquesta és una guia personal de les més destacades, per respondre en un sol post allò de “quan torna…?”.
SÈRIES QUE CONTINUEN
– CÓMO CONOCÍ A VUESTRA MADRE (7a Temporada) – 19 de setembre
Ted Mosby segueix explicant als seus fills com va conèixer la seva mare, o millor dit, tot el que va passar abans de conèixer-la definitivament. La comèdia considerada successora de “Friends” encara ja el seu setè any a la graella, un mèrit espectacular avui en dia, i ho fa amb un públic molt fidel i uns personatges que ja formen part de la història televisiva.
– MODERN FAMILY (3a Temporada) – 21 de setembre
La sit-com familiar a tres bandes més fresca dels últims anys vol prolongar el seu èxit després d’una segona temporada que la va consolidar en l’exigent graella d’Estats Units. Pel que sembla, els nous episodis arriben amb novetats importants, com la possible incorporació d’un nou membre a la família de Mitch i Cameron. Una comèdia més que recomanable.
– THE BIG BANG THEORY (5a Temporada) – 22 de setembre
Tot i ser acusada de caure en la reiteració, difícilment ens cansarem de Sheldon, Leonard i companyia, i menys amb l’expectació que el final de la 4a temporada va deixar en diversos fronts. Els físics (i enginyer) més divertits de la televisió tornen amb nous conflictes, manies i deliris de tota mena, amb una Penny cada cop més integrada i contagiada del “frikisme” general.
– FRINGE (4a Temporada) – 23 de setembre
Després de fregar la cancel·lació a finals de la segona temporada per una important davallada d’audiència, la FOX va decidir donar-li una oportunitat i ara ja arriba a la seva 4a temporada, convertida quasi en una sèrie de culte pels amants de la ciència-ficció. No obstant, aquesta podria ser, segons com funcioni, la seva temporada final.
– BOARDWALK EMPIRE (2a Temporada) – 25 de setembre
Després de l’èxit i les bones maneres de la 1a temporada, i postulant el personatge de Nucky Thompson com a un nou Tony Soprano, la HBO sembla confirmar que estem davant d’un projecte a llarg termini. La 2a temporada promet més acció i més sang a Atlantic City, segurament el que més es trobava a faltar durant la primera. En tot cas, una de les imperdibles.
– DEXTER (6a Temporada) – 2 d’octubre
Probablement, la millor sèrie que s’emet actualment. I també la que ha aconseguit mantenir un nivell més alt al llarg de totes les temporades emeses, per tant no es pot esperar menys d’una sisena que es presenta com un retorn a la naturalesa més obscura del personatge i que pot fer les delícies entre els fans de l’assassí en sèrie més carismàtic de la televisió. El tràiler és fantàstic.
– JUEGO DE TRONOS (2a Temporada) – Primavera 2012
La brillant adaptació de la saga “Canción de Hielo y Fuego” s’endinsarà en el segon volum, “Choque de Reyes”, per explicar la primera gran batalla entre els principals aspirants al Tron de Ferro i les seves conseqüències. Nous personatges, noves traïcions, nous aliats, nous enemics i encara més intensitat en el relat. Des de ja, la més esperada de 2012.
– MAD MEN (5a Temporada) – Primavera 2012
Després d’un any d’impass per conflictes entre la cadena AMC i els responsables de la sèrie, està confirmat que Don Draper i companyia tornaran l’any que ve amb més històries en què el que mostren els personatges és tan important com el que amaguen. Una de les sèries de més qualitat dels últims anys, ambientada en el món de la publicitat a Estats Units durant els anys 60.
– THE KILLING (2a Temporada) – Primavera 2012
Després del polèmic final de la 1a Temporada, l’agent Linden té encara molts caps per lligar i s’enfrontarà a un nou cas en què cap personatge està lliure de cap culpa. La sèrie policíaca més magnètica d’aquesta primavera té la difícil missió de mantenir un llistó força alt i demostrar que la decisió d’allargar-la ha estat ben presa.
ESTRENES
– TERRA NOVA – 26 de setembre
Steven Spielberg ha produït aquesta espècie de mescla entre Jurassic Park i Avatar, qui sap si amb algun toc de Lost, un ambiciós projecte de ciència-ficció que es postula com la gran aposta de la FOX per aquesta nova temporada de tardor. A primera vista, fa una mica de mandra, però caldrà estar atents a la seva evolució.
– PERSON OF INTEREST – 22 de setembre
J.J. Abrams a la producció i Jonah Nolan (germà de Cristopher) al guió presenten un thriller policíac en què un multimilionari contracta un agent de la CIA per intentar preveure i evitar crims abans que es produeixin. Jim Caveizel i Michael Emerson (que difícil serà extreure’l de Ben Linus) són els protagonistes de la gran aposta de la CBS.
– ALCATRAZ – Hivern/Primavera 2012
L’altre gran projecte de J.J. Abrams per a la propera temporada. Es basa en el misteriós retorn de tot de presos que 50 anys enrere van estar tancats a Alcatraz i van desaparèixer de forma misteriosa.Amb Jorge García i Sam Neill com a principals cares conegudes, espera convertir-se en l’estrella de la temporada de finals d’hivern i primavera.
– AWAKE – Hivern/Primavera 2012
Una aposta d’aquelles que pot ser una passada o fracassar al tercer capítol si l’argument no s’aguanta. Jason Isaacs protagonitza un thriller de ciència-ficció d’un home que té un accident i des de llavors viu una doble vida, una en la qual el seu fill ha mort i l’altra en la qual ho ha fet la seva dona, sense saber quina és la real. Inquietant i atractiu.
Naturalment, aquí he agrupat les més destacades segons el meu gust i criteri, però és probable que, com cada any, sorgeixi alguna que altra sorpresa. Tampoc he inclòs les clàssiques, estil House, Anatomía de Grey, CSIs, El Mentalista, Los Simpson, Padre de Familia… Totes elles tornen també durant les dues últimes setmanes de setembre i la primera d’octubre. Qualsevol consulta serà benvinguda. A gaudir-les, “serièfils”!
Intèrprets: Joel Courtney, Riley Griffiths, Elle Fanning, Ryan Lee, Gabriel Basso, Zach Mills, Kyle Chandler, Noah Emmerich.
Gènere: Aventures, ciència-ficció, drama. USA, 2011. 110 min.
En una petita localitat d’Alabama, l’any 1979, un grup de nens roden una pel·lícula de zombies amb una càmera Super 8. En una de les escenes, localitzada en una estació abandonada, presencien un brutal accident quan una camioneta entra a les vies i impacta contra un tren a tota velocitat. Des d’aquell moment, una sèrie d’estranys successos comencen a pertorbar la població, que a més es veu envaïda per l’exèrcit. Els detalls del carregament del tren són un misteri, però la càmera ho ha grabat tot.
Mai m’ha agradat refugiar-me en la idea que tot producte cultural dels 80 sempre serà molt millor que qualsevol cosa que vingui en un futur, però el cert és que en ocasions és difícil no pensar-ho. Super 8 és una d’aquestes ocasions. Tot i estar exposada a rebre, i no sense raó, els retrets cap als errors propis d’una producció eminentment comercial, J.J. Abrams i Steven Spielberg donen una lliçó de com hauria de ser el cinema de masses, evocant un estil i una aparença que va marcar tota una generació 30 anys enrere. I és aquesta generació la que gaudirà més d’aquesta pel·lícula, la que es va emocionar amb E.T. i Los Goonies, la que va flipar amb Encuentros en la Tercera Fase i Regreso al Futuro. Sí, Super 8 és un gran homenatge, un devorador d’influències i referències, però fet a consciència i a mans d’un dels cineastes que millor compren actualment què és això de l’entreteniment (Abrams) sota la supervisió del seu gran mestre en la matèria (Spielberg).
A la pel·lícula li fan falta pocs minuts per traslladar-te de seguida a la seva atmosfera i deixar clares les seves intencions. Després d’un pròleg tràgic i commovedor, però també necessari per entendre el jove protagonista, comencem a acompanyar un grup de nens que comencen les seves vacances d’estiu “jugant” a rodar una pel·lícula de zombis, un element metalingüístic que ja comença a determinar clarament l’homenatge cinèfil que tenim per davant. A partir d’aquí, la pel·lícula va guanyant en intensitat i tensió, amb un pols narratiu que Abrams controla i dosifica a la perfecció, guardant les seves cartes i jugant amb l’expectació de l’espectador, no a través del que mostra, sinó precisament del que no mostra. Una habilitat que ja és marca de la casa del director, especialment si hi ha un monstre involucrat, com vam comprovar a Lost i Cloverfield (Monstruoso), i que a Super 8 ens manté alerta fins els últims 20 minuts de pel·lícula.
Llàstima que aquests últims 20 minuts siguin l’escenari en què Super 8 trontolla més. La resolució arriba de forma precipitada i està marcada per un parell de moments realment desconcertants, sustentats per un efectisme i sentimentalisme que desafinen massa en un conjunt que fins el moment havia aconseguit moderar-se en aquest sentit. També hi ha moments essencials que es resolen per la via ràpida i queden un pèl descafeïnats, així com el paper d’alguns personatges. En efecte, Super 8 té defectes i cau en pecats que semblen inevitables a Hollywood, però al mateix temps també encerta evitant-ne molts d’altres. La pel·lícula tracta amb tendresa els seus joves protagonistes i no deixa que perdin el seu punt d’innocència en cap moment, de la mateixa forma que sap introduir tocs d’humor de forma molt efectiva, fins i tot desdramatitzant l’acció quan aquesta és més trepidant. Globalment, es nota un gran respecte darrere la càmera.
Un dels aspectes pels quals destaca Super 8 és la manca de grans estrelles al seu repartiment, gran punt a favor a l’hora de donar més credibilitat al seu estil. Encapçalats per Joel Courtney i Elle Fanning (la única relativament coneguda), les interpretacions infantils destaquen per la seva maduresa i també aquest esperit aventurer que tant ens recorda a Los Goonies; fantàstics tots en el seu paper. Actuen, parlen i exageren com a nens, no com adults, i això és vital per la versemblança de la història. Les actuacions adultes són pràcticament circumstancials al seu costat. Un altre element important és l’ambientació, tot un retorn als inicis dels 80, així com l’extraordinària banda sonora de Michael Giacchino (compositor de Lost i bona part dels films de Pixar, entre altres), que aporta un gran dinamisme i component emocional a l’acció. Tot plegat, sota la batuta d’un J.J. Abrams que ja es consolida com un gran director de cinema.
Super 8 no serà la millor pel·lícula de l’any, i qui esperava que ho fos anava molt equivocat. Més enllà de les seves mancances i punts a discutir a nivell de guió, és un film que té el seu valor en allò emocional, en la voluntat de recuperar una forma de fer cinema que va marcar molta gent i la capacitat de fer-nos-hi tornar. Penso en com hagués gaudit veient aquesta pel·lícula amb 10 o 12 anys, sense fixar-me si els girs argumentals tenen sentit o no i altres detalls que ara és inevitable percebre, i també penso que l’hauria vist desenes de vegades sense cansar-me’n. Lamentablement, dubto que les generacions d’avui en dia quedin marcades per Super 8, massa contaminades per Crepúsculos i altres mediocritats. Som nosaltres els veritables receptors del que Super 8 vol transmetre, els qui, enmig de tanta seqüela, “remake” i fast-food cinematogràfic, podem entendre que aquesta altra forma de fer cinema comercial segueix sent vàlida i molt més satisfactòria.
Cada any, sol ser habitual que els qui formem part del segment cinematogràfic a la xarxa ens posem una mica pesats amb algun dels títols que s’acosten, alimentats, a més a més, per campanyes de promoció que van servint nous avanços i materials poc a poc. Després de Malditos Bastardos el 2009 i Origen el 2010, ara és el torn de Super 8. El nou projecte escrit i dirigit per J.J.Abrams i produït per Steven Spielberg té tots els números per convertir-se en la pel·lícula de l’any.
Les últimes novetats són un nou póster en estil “retro”, dissenyat per Drew Struzan (responsable, entre altres dels pósters de sagues com Indiana Jones, Star Wars o Regreso al Futuro), en què es poden apreciar molts dels elements que conformaran el film, a més d’un clar “guinyo” als seguidors de la gran sèrie que va popularitzar el director de la pel·lícula (a veure qui el troba). D’altra banda, ha aparegut un nou i més complet tràiler, i també un avanç de sis minuts en què podem veure sencera l’escena de l’accident de tren que desencadena tota la història d’intriga i ciència-ficció.
Super 8 s’estrena avui a Estats Units, però lamentablement aquí encara haurem d’esperar més dos mesos per poder-la veure, concretament fins el 19 d’agost.
Per fi s’ha desvetllat una de les principals incògnites d’aquest any cinematogràfic: quin aspecte tindrà el Tintín de Steven Spielberg. Quan encara falta pràcticament mig any per la seva estrena, arriba el primer tràiler de Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio, la primera entrega de la trilogia que el propi Spielberg i Peter Jackson han preparat per portar a la gran pantalla un dels còmics més llegits a tot el món. L’expectació entre la munió de fans (jo reconec que era més d’Astèrix) de l’intrèpid reporter i el seu gos Milú és màxima, i també ho serà l’exigència amb què rebran aquesta adaptació cinematogràfica. En tot cas, no hi ha dubte que els noms responsables del projecte són encoratjadors.
Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio està rodada utilitzant la tècnica “motion capture”, utilitzada en pel·lícules com The Polar Express o Beowulf, aspecte que probablement despertarà les principals controvèrsies sobre la pel·lícula. D’una banda, es manté fidel a l’estil visual del còmic, però de l’altra genera sensacions una mica oposades, ja que aquest mig camí entre la imatge real i l’animació és difícil d’assimilar. Personalment, no m’agrada gaire, sobretot per la caracterització dels personatges, les textures i els seus moviments (veure última imatge del tràiler), però caldrà veure com se n’han sortit Spielberg i companyia.
El film està “protagonitzat” per Jamie Bell en el paper de Tintín, amb Andy Serkis com a capità Haddock, Simon Pegg com a inspectors Dupond i Dupont, i Daniel Craig com a malvat Rackham el Roig. Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio té prevista la seva estrena el 28 d’octubre de 2011. Les dues entregues següents arribaran, respectivament, el 2013 i el 2015.
Steven Spielberg és el nom que monopolitzarà les properes temporades d’estiu i tardor a les cadenes de televisió, primer a Estats Units i després a la resta del món. A través de la divisió televisiva de la seva productora, DreamWorks Television, el famós cineasta presenta dues sèries que porten el seu segell de forma inconfusible.
Falling Skies serà la primera en arribar, concretament el 19 de juny a Estats Units i tot just cinc dies després, el 24 de juny, a Espanya gràcies al canal TNT (el mateix que l’estrena allà). La presentació no té cap secret ni tampoc és res que no haguem vist abans, ja que mostra un món apocalíptic després d’una invasió al·lienígena al planeta Terra. A priori, la nul·la originalitat del plantejament provoca certa mandra, però caldrà veure com evoluciona aquest tipus de temàtica al llarg de la sèrie, que té La Guerra de los Mundos o Distrito 9 com a referents.
La sèrie està protagonitzada per Noah Wyle, que encapçala el grup de militars i civils que s’organitza per fer front als extraterrestres. Moon Bloodgood, Maxim Knight o Will Patton són altres integrants del repartiment, força desconeguts pel públic en general, ja que provenen d’altres sèries americanes. El tràiler deixa força clar què podem esperar de Falling Skies, bones dosis d’acció i alienígenes per tot arreu, esperem que no ens en cansem.
El segon projecte televisiu de Spielberg és Terra Nova, que, en un principi, s’havia d’estrenar abans que Falling Skies, però que s’ha acabat endarrerint per problemes en la postproducció. Finalment, arribarà a la cadena FOX al setembre, convertint-se en un dels plats forts de la temporada de sèries de tardor. Amb una aparença relativament semblant al planeta Pandora d’Avatar i amb l’evident referent de Jurassic Park, aquest cop ens trobem a l’any 2149, també amb un món apocalíptic, en què la raça humana es troba en alt perill d’extinció. La única solució és viatjar a la prehistòria per canviar el curs de la humanitat.
El protagonista és Jason O’Mara, també habitual de les sèries americanes, acompanyat de Stephen Lang (conegut secundari de Avatar, Los Hombres Que Miraban Fijamente a las Cabras o Enemigos Públicos) Shelley Conn o Landon Liboiron. Personalment, aquest projecte, força més ambiciós a nivell de pressupost, em genera més expectació, tot i que tampoc estem parlant d’una temàtica pionera. El tràiler és força curt, però trepidant.
Sí, tots hem girat el cap noranta graus cap a la dreta. Fidel al seu estil, J.J. Abrams (creador de Lost i Fringe, per si algú encara no el coneix a aquestes altures) obliga els espectadors a esforçar-se una mica per intentar descobrir tot el que amaguen els seus projectes. Super 8 és la seva nova pel·lícula i serà amb tota probabilitat un dels títols que marcarà el curs cinematogràfic d’aquest 2011. Produïda ni més ni menys que per Steven Spielberg, es situa un cop més en el gènere de la ciència ficció i el suspens, disposat a enganxar-nos a la butaca fins l’últim segon de pel·lícula.
La història narra les investigacions que un grup de nens inicien a partir d’una gravació involuntària amb la seva càmera Super 8 d’un terrible accident de tren, que provoca una sèrie de fets sobrenaturals possiblement relacionats amb la càrrega que transportava aquest tren. Amb l’aparició, per fi, del primer tràiler amb cara i ulls de la pel·lícula, es perceben clares reminiscències, entre altres, a E.T., res casual si Spielberg hi és darrere. De ben segur que la campanya viral de Super 8, iniciada ja fa uns quants mesos, seguirà aportant nous enigmes, però el que ja s’espera amb candeletes és la seva estrena, el 12 d’agost.
Directors: Jeremy Podeswa, Tim Van Patten, David Nutter
Intèrprets: Joseph Mazzello, James Badge Dale, Jon Seda, Ashton Holmes, Rami Malek, Josh Heilman, Keith Nobbs.
Gènere: Bèl·lic, històric, drama. USA, 2010. 10 episodis de 60 min.
En plena 2a Guerra Mundial, l’exèrcit d’Estats Units té un objectiu clau: neutralitzar tots els territoris controlats per Japó a l’oceà Pacífic. Des de les Illes Salomon, tocant a Austràlia, el cos de marines ha d’anar avançant per illes diminutes i quasi inhabitades, però de vital importància estratègica. En cadascuna d’elles, les batalles són llargues i sanguinàries, molt més del que s’havia promès als marines, els quals, a més a més, han de patir una meteorologia extrema. La campanya del Pacífic va ser un dels episodis amb més mortalitat de tota la guerra i els qui la van sobreviure van quedar marcats psicològicament per la resta de la seva vida.
Definitivament, no ha estat el mateix. Era inevitable començar aquesta crítica fent referència a Hermanos de Sangre, no només perquè els productors són els mateixos (Steven Spielberg i Tom Hanks), sinó perquè ells mateixos van presentar The Pacific com la producció germana de la grandíssima sèrie de l’any 2001. No obstant, i malauradament, estem parlant d’una germana petita i amb molt per madurar. No m’agrada expressar-ho així, perquè crec que s’ha de valorar cada sèrie de forma individualitzada, però és que són uns elements molt específics, i la seva presència o absència, els que impedeixen situar The Pacific prop del nivell de la seva antecessora. La factura visual, sonora i documental és impecable (s’hi han deixat 250 milions de dòlars, la sèrie de televisió més cara de la història), però l’aspecte narratiu presenta una manifesta falta de cohesió en el transcurs dels deu capítols i el retrat de la majoria de personatges impedeix que ens puguem acostar a ells per viure amb més intensitat la història.
Parlo de fets tangibles, conscients, com que a la meitat de la sèrie encara no et saps els noms dels protagonistes. És més, no saps ben bé qui són els protagonistes, exceptuant els dos principals, ja que aquests canvien de cop a partir de cert capítol i sembla que la sèrie recomença. Això fa que els personatges no tinguin recorregut ni evolució, que ens resultin plans i pràcticament indistingibles. I quan hi ha un personatge al qual sí que ens endinsem de forma més íntima, la seva evolució resulta sobtada i difícil de processar. A Hermanos de Sangre, de seguida tenies identificats els personatges, avançaves i paties amb ells, i fins i tot quedaves afectat quan en mataven un. A The Pacific, no n’arribes a conèixer cap de forma tan profunda com perquè et provoqui aquestes sensacions, i si passa, és per un sol capítol o dos, com a molt. Tot plegat fa que la sèrie es visqui de forma més llunyana i amb menys implicació.
L’altre gran aspecte que distancia The Pacific de la seva antecessora és que els capítols no tenen cohesió, que la història de cadascun està massa diferenciada de l’anterior (i de la següent) tan a nivell de temps com d’espai. La trama avança de forma descompassada i, per tant, una mica confusa. L’explicació del context de cada capítol a l’inici de cada un (narrada per Tom Hanks) és essencial per ubicar-se, perquè acostuma a començar de forma que no té res a veure amb el final de l’anterior. I el mateix passa amb el contingut narratiu, que per mi es queda a mig camí en les seves dues vessants. Quant a acció bèl·lica, aquesta no arriba pròpiament fins el capítol sis, en què, llavors sí, ens delecta amb escenes trepidants a flor de pell, precisament les que havíem esperat durant els cinc capítols anterior. En aquests, els fragments de combat són comptats i, a més, de nit, amb la qual cosa força difícils d’apreciar (imprescindible veure-la en HD). No dubto que el rigor històric requeria que fos així, però s’hagués pogut equilibrar més. Globalment, les dosis d’acció bèl·lica estan mal repartides, deixant-ho tot pel final.
L’altra vessant de la que parlava és la més introspectiva, la que ens trasllada a la mentalitat dels marines i ens mostra les veritables ferides d’aquesta guerra. Perquè, si una cosa deixa molt clara The Pacific, és que aquell front de la 2a Guerra Mundial va ser el més dur pels combatents. Els testimonis reals que apareixen al principi dels episodis així ho corroboren i evidencien. En aquest sentit, la sèrie deixa imatges realment impactants pel que fa al comportament d’alguns dels personatges, però algunes es veuen massa aïllades i forçades. Fins i tot l’últim capítol, destinat a mostrar-nos les cicatrius de la guerra dels protagonistes, no ho acaba de resoldre i et deixa amb aquesta sensació de mitges tintes que acaba per definir la sèrie completa. Un fet molt revelador és que, durant el repàs final per tots els personatges, en què ens expliquen tot el que va fer després, alguns et resulten realment difícils de recordar i distingir. Impermissible per una sèrie d’aquesta categoria.
Tampoc m’ha acabat d’agradar l’extremisme amb què ens dibuixen l’exèrcit japonès. D’acord que estaven sonats, però s’oblida de qualsevol detall o subtilesa que hi havia darrere, tots els que, per exemple, ens presentava la magistral Cartas desde Iwo Jima de Clint Eastwood. No esperava un posicionament gaire neutral, però és que no es fa pràcticament ni una concessió a la condició de l’enemic. Els “dolents” estan molt clars des del principi. Contràriament, The Pacific sí que fa un bon acostament a la vida rutinària i domèstica dels marines, tant als campaments com a les bases o centres mèdics, però un també té la sensació que hi dedica un temps excessiu. En definitiva, el que ens trobem a The Pacific no era el que esperàvem. D’acord que esperar no és bo, però tampoc ho és crear falses esperances per part dels creadors durant la promoció de la sèrie.
The Pacific és un document històric i documental de qualitat altíssima, capaç de recrear les condicions viscudes per aquells soldats ara fa 70 anys amb un realisme immens i amb un desplegament de mitjans que queda palès en pantalla. La fotografia és exquisida i la banda sonora, espectacular, amb una de les caretes d’entrada més boniques i emocionants que recordo. El problema és que poques coses més m’han emocionat a la sèrie. Des del punt de vista narratiu, estructural i de continguts, descuida elements que tenen massa pes i que impedeixen situar-la al mateix nivell (ni tan sols a prop) que l’obra mestra que tenia com a mirall. No considero les deu hores dedicades a veure la sèrie com a perdudes, però sí com a relativament decebedores. Ells mateixos es van posar el llistó molt alt, i han estat incapaços d’assolir-lo.
J.J. Abrams continua sent el rei dels enigmes. El co-creador de Lost ja ha iniciat la promoció de la seva nova pel·lícula, Super 8, i ho ha fet amb el mateix misteri que va envoltar els mesos anteriors a l’arribada de Cloverfield (Monstruoso), el seu projecte cinematogràfic de 2008 (que, per mi, va ser infravalorat). Al contrari que a Cloverfield, en aquest cas J.J. Abrams sí que s’encarregarà de la direcció, ja que als assumptes de producció l’acompanyarà un nom de “certa” experiència en el sector: Steven Spielberg.
Considerant el bagatge d’aquests dos personatges i després de veure el primer tràiler, és evident que estem davant d’una història de ciència ficció, en que els éssers extraterrestres hi tindran un paper destacat. La única informació que se sap sobre l’argument és que estarà ambientat als anys 70 i que tractarà sobre uns nens que descobreixen haver gravat un alienígena amb la seva càmera Super 8.
El tràiler, que es va passar als cinemes d’Estats Units per sorpresa abans de la projecció de Iron Man 2, de seguida ha aixecat una gran expectació a la xarxa pel seu contingut subliminal. A Blogdecine s’han currat els primers detalls d’una campanya viral que segur que només acaba de començar. Aquest és el primer tràiler de Super 8, que arribarà als cinemes l’estiu de l’any 2011.
Martí
M.A.Confidential 
