M.A.Confidential

Bone Tomahawk

Director: S. Craig Zahler

Intèrprets: Kurt Russell, Patrick Wilson, Matthew Fox, Lili Simmons, Richard Jenkins, Sean Young, David Arquette

Gènere: Western, terror. USA, 2015. 130 min.

Tal com he anat reiterant en crítiques anteriors, estem passant per una etapa que es podria definir perfectament com una renaixença del western. I no, no estem parlant de “remakes” o simples còpies del passat amb una capa de vernís per sobre, sinó de pel·lícules amb una ànima pròpia a pesar de les seves òbvies referències als grans clàssics d’aquest gènere. En el cas de Bone Tomahawk, premiada amb el premi a millor director i el premi de la crítica, podríem estar parlant d’una nova incursió en la tan actual hibridació de gèneres, però aquí el més adequat seria parlar d’unes conseqüències que són portades al màxim extrem, i de forma visualment explícita. Així doncs, el que s’inicia com un western de rescat i venjança al més pur estil Centauros del Desierto acaba desembocant en un episodi final que directament trepitja el terreny del gore, saltant-se el pas intermig del terror.

El més valuós de la feina de S. Craig Zahler, qui debuta darrere la càmera amb Bone Tomahawk –i fer-ho amb un film com aquest ja denota valentia de per si–, és la capacitat per a dotar tota la història d’una violència latent, encara que sigui només pel que ens reserva pel final; no ho coneixem, però sabem que serà salvatge. La primera escena està pensada precisament per a això: a partir d’ella, ja no ens podem treure del cap la incògnita sobre la veritable naturalesa d’allò que els quatre homes de la comitiva es trobaran al seu destí. En realitat, els propis personatges també són conscients que el seu és un viatge cap a un perill desconegut, i que probablement no en sortiran vius, però les motivacions de cadascun d’ells justifiquen l’aventura. Des de l’evident vincle emocional del marit de la dona segrestada, passant per la voluntat de redempció o el sentit de l’honor dels altres, i fins a una mena d’epígraf per a un home que sap que ja ho ha viscut tot i que necessitava un repte com aquest.

S. Craig Zahler no es podia permetre que visquéssim la seva història sense establir una connexió amb els protagonistes, i és per això que aquests estan retratats amb una especial proximitat i calidesa. No convergim amb tots ells, i intuïm que alguns en particular deuen col·leccionar una bona colla d’actes reprovables, però davant aquesta missió tots mostren un sentit del deure i del valor reals, sense interessos egoistes darrere (és fàcil recordar-se del justicier Will Munny de Sin Perdón). Si bé Bone Tomahawk no té pietat a l’hora de definir el destí d’alguns d’ells, tots exerceixen la seva funció al llarg de la història i són tractats amb el respecte que mereixen. A banda d’això, la pel·lícula incorpora un recorrent ús de l’humor -sovint en la seva vessant més negra, però també fregant l’absurd en alguna ocasió- que pot descolocar una mica al principi, però que al final contribueix especialment a reforçar el carisma d’algun dels personatges i també a definir aquesta naturalesa tan bizarra que té el producte.

El repartiment també hi té a veure, sobretot en el cas d’un genial Kurt Russell que pràcticament arriba al nivell de Los Odiosos Ocho, i també d’un Richard Jenkins especialment inspirat i entranyable en el seu paper de veterà assistent del xèrif. Patrick Stewart i Matthew Fox acaben de completar un quartet que no té cap mena de química aparent, però que a la pràctica es complementa de forma sorprenentment bé, encara que sigui només com a suma de les individualitats de cadascun. A pesar del seu ritme un pèl pausat en alguns trams, i també d’una durada a la qual s’hi podrien retallar ben bé uns 15 o 20 minuts, Bone Tomahawk manté la sensació constant que per davant ens té preparats fets segurament inesperats, cosa que aplana el camí a aquell espectador que realment té ganes de veure quin és aquest infern on tot apunta que es dirigeixen, i com són els habitants que hi trobaran.

La brutalitat dels seus minuts finals pot requerir un cert període de digestió, sobretot per acabar d’assimilar el que els nostres ulls acaben de veure, però la impressió global és que, dins la seva condició de raresa, Bone Tomahawk empaqueta una pel·lícula amb sentit. Tot i que l’ús de l’humor ens arrenca diverses rialles, Craig Zahler demostra no ser massa amic de les concessions a l’espectador, en cap moment. La pel·lícula es decanta per la cara més àrida del western, i tant la direcció com la fotografia, que busca sempre un aspecte quasi cremat, s’orienten cap a aquest objectiu; aquí no hi ha imatges “boniques”, sinó emfatitzadores del dur entorn que rodeja els personatges. Sens dubte, la travessia que ens proposa Bone Tomahawk és incòmoda i pertorbadora, però la particular empatia que desprenen els personatges i les males vibracions que dominen el film acaben generant un estrany magnetisme. Això sí, a l’hora de recomanar-la, és important avisar del seu poc respecte cap a certs estómacs.