M.A.Confidential

La Hija de un Ladrón

Directora: Belén Funes

Intèrprets: Greta Fernández, Eduard Fernández, Àlex Monner, Tomás Martín, Frank Feys

Gènere: Drama.

País: Espanya, 2019. 100 min.

Sara és una noia de 21 anys que viu a l’extraradi de Barcelona. Subsisteix gràcies a petites i sacrificades feines de neteja, de cambrera o el que faci falta, i a la vegada cuida del seu fill de pocs mesos, amb el qual viu en un pis tutelat per a mares solteres. Un dia que acudeix a una oficina de serveis socials per a buscar alguna ocupació que li generi més ingressos, descobreix que el seu pare, que era a la presó, ha sortit en llibertat.

Tot exponent de cinema social amb un mínim d’ambició sol caminar sobre una fina línia que separa dos enfocaments: el que ens apropa i ens fa comprendre un entorn i uns personatges, i el que utilitza les desgràcies d’aquests per a buscar una simple reacció emocional i compassiva. No hi ha dubte que el bon cinema és el que opta per la primera opció, i en aquest sentit La Hija de un Ladrón ens en dóna una bona lliçó. L’òpera prima de Belén Funes, que parteix del seu anterior curtmetratge Sara a la Fuga, gira al voltant d’una dona a qui la vida no ha somrigut gens, però enlloc de caure en un lament constant, es converteix en tot un exercici de dignificació i reconeixement. I ho fa sense obviar en cap moment la duresa de les circumstàncies personals de Sara, però amb un llenguatge que no subratlla, i que fins i tot no escatima aquells instants alegres i assossegats que també formen part de la seva vida. Unes decisions que fan de La Hija de un Ladrón una pel·lícula honesta i, al capdavall, molt més efectiva.

És evident que bona part del valor de la pel·lícula es troba en la construcció del personatge de Sara. Ella no només és el motor de la història, sinó la que determina la personalitat de tota l’obra; la que enriqueix en major mesura la condició humil de La Hija de un Ladrón. Sara no és una víctima, sinó una supervivent, una lluitadora i una persona capaç d’adaptar-se a cada adversitat, i de gaudir dels bons moments quan aquests apareixen. Però tampoc és ingènua. Segurament el seu punt àlgid, i el que marca tot el missatge de la pel·lícula, és quan afirma “soy una persona normal” quan li demanen que es defineixi. Si haguéssim contestat nosaltres per ella, després de tot el que portem veient, de ben segur que ningú hauria escollit aquest qualificatiu. I és així com La Hija de un Ladrón fa la seva declaració més rotunda: normalitzant i dignificant allò que ens està explicant, i recordant-nos també que ho tenim al costat de casa.

La relació que mantenim amb Sara també ve determinada de forma clau per la direcció de Belén Funes a La Hija de un Ladrón. La càmera, sempre enganxada a l’espatlla de la protagonista, ens atorga una mirada íntima i propera, però respectuosa i curosa amb totes les seves accions. Els enquadraments tancats sovint transmeten el poc aire per a respirar que té la noia i la càrrega en general que li comporta la seva situació, però també generen un interessant contrast cada cop que la càmera es relaxa i ens permet enfrontar-nos a ella: quan es deixa anar, quan somriu, o en escenes tan delicades com la de la dutxa amb el seu fill en braços o, per descomptat, la potent seqüència final. A més, aquest aspecte formal també aporta més coses sobre Sara: no és casual que La Hija de un Ladrón comenci amb una imatge d’ella recollint-se i cobrint-se els cabells per a començar a treballar, ja que els seus pentinats es converteixen en un mode d’expressar-se i una de les senyes d’identitat de la narrativa de la pel·lícula.

La direcció de Belén Funes també contribueix al dinamisme i les ganes d’avançar que defineixen la protagonista (gairebé sempre està en moviment) i a la vegada ofereix una mirada subtil al seu entorn. Tot plegat, referma el principi de La Hija de un Ladrón de mostrar o insinuar més que no pas explicar. La relació de Sara amb el seu pare, conflictiva però també un punt ambigua en algun moment, el rerefons del seu germà petit Martín, la distància amb el jove pare de la seva criatura… són aspectes que el film no necessita detallar, però que tenen un pes rellevant. Fins i tot la presència de l’audiòfon darrere l’orella de Sara ens pot explicar moltes coses; “nunca había visto uno de esos”, li diu el seu pare, en una inequívoca senyal de la seva absència durant la joventut de la noia. Un fet, el de la mancança paterna, que aflora en el primer moment en què Sara veu el seu pare, i que ja no desapareix mai més de l’atmosfera de La Hija de un Ladrón.

Tot plegat no funcionaria tan bé sense la fantàstica interpretació de Greta Fernández, capaç de contenir tot el cúmul de sentiments de Sara i anar-los mostrant sense sobredramatitzar res. La química amb el seu pare, Eduard Fernández, en les trobades pare-filla resulta molt especial i també plena de matisos, tot i que la tensió va resultant cada vegada més evident. En aquest sentit, però, La Hija de un Ladrón també evita convertir la rancúnia en el motor de Sara, tot i palpar-se de tant en tant. Tampoc ho és la denúncia explícita de les injustícies o desigualtats socials, tot i que hi són presents en tot moment. I tampoc focalitza la seva atenció en construir un personatge femení que abanderi una lluita concreta o es converteixi en referent de res, sinó que tira endavant com pot en les seves circumstàncies. Potser per tot això La Hija de un Ladrón resulta tan propera, tan a peu de carrer i tan honesta amb la realitat que recull. Tan “normal”, en definitiva, com la Sara.