M.A.Confidential

Monos

Director: Alejandro Landes

Intèrprets: Sofia Buenaventura, Julián Giraldo, Karen Quintero, Laura Castrillón, Deiby Rueda, Paul Cubides, Sneider Castro, Moisés Arias, Julianne Nicholson.

Gènere: Drama, aventura, thriller.

País: Colòmbia, 2019. 100 min.

Al cim d’una muntanya, en plena selva, un grup de vuit adolescents conviu sota la supervisió periòdica d’un sergent paramilitar que els entrena. La seva missió principal és vigilar i cuidar una dona nord-americana que tenen retinguda com a ostatge. La relació entre els nois i noies en general és bona, fins i tot amb la dona a qui tenen captiva, però un accident fa que el nerviosisme comenci a créixer entre ells.

A banda de l’evident nom de l’animal primat, en argot colombià l’apel·latiu “mono” es fa servir per a referir-se a una persona amb cabells rossos. Les dues opcions es poden aplicar, d’una manera o altra, a Monos, tercera pel·lícula d’Alejandro Landes. Plantejada des d’un evident context dels conflictes de guerrilles i grups paramilitars que afecten el país -tot i que evita concretar cap referència directa-, la història es centra en els afectats més dolorosos de tot plegat: els nens i adolescents convertits en soldats. Landes, però, no ho planteja des de l’horror o el patiment d’aquests, sinó des d’una normalització per part del grup protagonista que, al cap i a la fi, encara resulta més impactant. Monos combina aquesta faceta de drama juvenil amb una tensió bèl·lica ascendent, però també amb potent component d’aventura salvatge. Una mescla que, tot i perdre cert missatge al tram final, ofereix un repertori visual espectacular i un retrat molt proper a la vida equivocada que els toca viure a aquests joves.

En la que és la interpretació més antropològica del seu títol, Monos es converteix en un retrat molt interessant pel que fa a la conducta i convivència dels seus protagonistes. Es fa evident el salt enrere cap a allò més primari i el vincle més fort amb l’entorn natural, però sobretot el sentit de comunitat que es crea entre els joves. Un aspecte que recorda, de forma gens casual, al que vèiem plasmat a El Amanecer del Planeta de los Simios. Les jerarquies, les funcions, els procediments, el sentit de comunió però amb els inevitables conflictes individuals… són clarament més propis del món animal que del que estem acostumats nosaltres. És així com Monos reflecteix que l’estat de guerra ens fa tornar a la nostra forma més salvatge, però a més a més ho il·lustra amb unes persones que és fàcil deduir que no han conegut cap altra situació vital. Una situació que també recorda a la francesa Partisan, que no es va arribar a estrenar a les nostres sales.

Segurament un públic més familiaritzat amb la realitat de Colòmbia pot trobar més significat i matisos a tot allò que passa a Monos, però en tot cas la pel·lícula és capaç de submergir-nos ràpidament al seu univers propi. Es respira un gran realisme als seus actors i escenaris. A més, la incidència de tot el que no veiem en pantalla i que ens dóna certa idea d’allò en què estan implicats els joves “monos” que protagonitzen la història, hi afegeix un interès extra. La progressiva conversió del film en un aventura de persecucions per la selva encara la fa més trepidant, ajudada per la gran direcció d’Alejandro Landes. On la pel·lícula es torna més irregular, però, és en l’evolució de cadascun dels personatges: massa plana en algun cas, i un pèl sobtada en d’altres. Si més no, Monos no arriba a plantejar clarament les motivacions que fan canviar a uns o altres, i sovint semblen més aviat un recurs per a alimentar la trama que no pas el resultat de fets concrets.

És possible que l’objectiu del director fos evitar una història excessivament introspectiva, però a Monos s’hi troba a faltar algun moment més de reflexió. De la mateixa manera, la implicació emocional amb els joves protagonistes, tot i que estan ben distingits a nivell de personalitat, acaba sent desigual. Són mancances que no deixen que el film s’acabi d’arrodonir, però que no eviten que el seu visionat sigui una experiència realment intensa. També és una prova més que el cinema sud-americà està aportant grans propostes al cinema actual, i que necessitem de la seva mirada més crua per a conèixer una mica millor realitats tan dures i actuals com la de les guerrilles colombianes. I això que a Monos en cap moment l’interessa cap informació de rerefons o entrar a concretar quina lluita ens està explicant. I és que, en el fons, això és el de menys. Només cal pensar en tots els grups de “monos” que ara mateix deuen campar per les selves i muntanyes sud-americanes.