M.A.Confidential

El Plan

Director: Polo Menárguez

Intèrprets: Antonio de la Torre, Raúl Arévalo, Chema del Barco.

Gènere: Drama, comèdia.

País: Espanya, 2019. 80 min.

A primera hora del matí d’un dia d’estiu, un atabalat Ramón arriba a casa del seu amic Paco, que l’esperava de forma impacient. Aquest encara es posa més nerviós quan Andrade l’avisa que arribarà encara una mica més tard. Quan ho fa, i estan a punt de marxar, els diu que el seu cotxe s’ha espatllat i han d’esperar la grua. És així com els tres tornen a casa de Paco, esperant poder dur a terme el pla que tenien previst per a aquest dia.

Que amb tres personatges i un sol escenari és possible fer una bona pel·lícula ja no és cap novetat; i El Plan presentava bones expectatives per a ser-ne una demostració més. Basada en l’obra de teatre homònima, ho confia tot a una premissa simple que poc a poc es va embolicant, una gran incògnita plantejada des d’un bon principi -des del propi títol de la pel·lícula, en realitat-, i tres actors que ens conviden a deixar-nos portar per un trajecte que promet. I la veritat és que tot es desenvolupa de forma prou efectiva gràcies a la capacitat del film per a encabir les sorprenents subtrames de cadascun dels personatges i les conseqüències que tenen, però també per a mantenir sempre aquest punt de desconeixement que ens manté expectants tota l’estona. Llàstima que tot es torni una mica massa precipitat quan El Plan intenta donar el cop d’efecte, no tant perquè alteri la història, sinó perquè provoca certa confusió respecte la forma amb què ens ho hem d’acabar prenent tot plegat.

I és que la tonalitat de la història és una de les seves grans armes durant bona part de la seva extensió. A pesar de la situació dramàtica dels tres protagonistes, Polo Menárguez sap anar introduint una capa humorística que funciona, i molt, en segons quines ocasions. A banda de l’enginy i acidesa de certs diàlegs, i de la comicitat que surt de les interaccions entre tres personatges tan diferents, El Plan és capaç també de generar situacions absurdes que provoquen una bona rialla. D’aquesta manera, la pel·lícula genera una atmosfera no exempta de drama, tenint en compte la situació desgraciada dels tres protagonistes, però també convida a enfocar-la sense una gran gravetat. El retrat de Ramón, Paco i Andrade és, per tant, més aviat indolent, sense cap judici concret cap a les seves accions. Tot això és el que El Plan pretén girar com un mitjó en els seus minuts finals, en el que acaba sent un impacte més aviat desconcertant i, fins i tot, qüestionable.

Per tot això, la sensació que deixa la pel·lícula no és la pròpia d’un clímax final que ho ha engegat tot pels aires com a colofó del que havíem estat veient, sinó de pedra de toc que ens ho pot fer replantejar tot plegat. I els fets en concret són prou rellevants i sensibles com per a posar en dubte aquesta decisió. I és que El Plan resulta parlar de quelcom molt més greu i seriós del que ens havia fet creure durant el 90% del seu metratge. Fins i tot la descoberta pròpiament del “plan” acaba passant gairebé desapercebuda. Si bé és cert que les pistes hi podien ser, queda la impressió de certa frivolitat, tenint en compte la temàtica que es toca. Si era precisament aquesta la intenció de la història, la de fer-nos veure que per molt que haguéssim conviscut de forma empàtica amb els personatges, hi podia haver quelcom molt fosc darrere, la sensació és que El Plan ho podria haver fet d’una altra manera. Sobretot, pel moment en què decideix acabar el film.

Tota aquesta circumstància acaba tacant el que hauria pogut ser, per exemple, una comèdia negra més que digna. La química entre Antonio de la Torre, Raúl Arévalo i Chema del Barco funciona a la perfecció: la d’aquests amics que a vegades es matarien entre ells, però sempre acaben trobant allò que els uneix. A més, aguanten perfectament els 80 minuts d’El Plan, tot i les limitacions de la posada en escena, i a vegades sense fer gran cosa més que menjar pipes. Malauradament, la història decideix agafar un camí final que l’acaba introduint en una controvèrsia que no hauria necessitat. D’una banda, per tot el que comporta dins de la societat on vivim; de l’altra, perquè traeix en certa manera la relació que nosaltres, com a espectadors, havíem establert amb la pel·lícula i els seus personatges.