Mid90s
Director: Jonah Hill
Intèrprets: Sunny Suljic, Katherine Waterston, Lucas Hedges, Alexa Demie, Na-kel Smith, Olan Prenatt, Gio Galicia, Ryder McLaughlin.
Gènere: Drama. USA, 2018. 85 min.
A mitjans dels anys 90, Stevie és un nen de 13 anys que viu a una zona humil de Los Àngeles amb la seva mare i el seu germà gran, amb el qual té constants baralles i discussions. Fascinat pel món de l’skate, Steve s’acosta sempre que pot a veure els joves del barri fer els seus trucs pel carrer. És així com coneix un grup de nois que, tot i la diferència d’edat, l’acullen com un més i el porten a tot arreu amb ells. Stevie ho viu amb una enorme il·lusió, però aquestes noves companyies també comencen a portar-li problemes.
En una època en què la nostàlgia s’ha convertit en una de les armes comercials més explotades per part del món de l’entreteniment, és irònic, però a la vegada té tot el sentit del món, que una pel·lícula com En los 90 passi completament desapercebuda. És irònic perquè l’exercici de nostàlgia que fa Jonah Hill en el seu debut com a director dóna mil voltes a nivell de versemblança i fidelitat a la gran majoria de pel·lícules o sèries que busquen el mateix. I té tot el sentit del món perquè la seva mirada no és complaent amb l’espectador, ni busca el concepte “que maco que era tot abans”, ni està repleta de referències populars per arrencar-nos un somriure cada dos per tres. En los 90 és un trasllat directe 25 anys enrere, sense artificis ni cosmètica, que capta l’essència d’una època molt particular. Tot i les distàncies geogràfiques i culturals, per als qui vam ser coetanis del petit Stevie resulta un retorn prou emotiu i valuós, tant en el contingut com en la forma de presentar-lo.
A En los 90, Jonah Hill demostra que sap captar amb bon criteri aquells moments que millor descriuen el seu protagonista i també l’època en què viu. La primera patacada contra la paret ja descriu la relació que Stevie té amb el seu germà gran, i la posterior exploració furtiva de l’habitació d’aquest, admirant la roba, els discos i demés objectes, comença a dibuixar la personalitat curiosa i inquieta del petit de la casa. Al contrari del que passa ara, els anys 90 eren una època en què passar de nen a adolescent significava traspassar un llindar en molts aspectes, en moltes limitacions i també prohibicions, i la pel·lícula aconsegueix que aquesta mirada aspiracional sigui present de forma constant al rostre de Stevie. I, òbviament, són uns anys en què el món de l’skate representava tot això: la llibertat, la rebel·lió, la superació i també l’esperit de comunió. En los 90 ho expressa de forma brillantment natural: només cal veure la cara de felicitat de Stevie cada cop que fa un pas més en la relació que va forjant amb el grup de skaters.
Tot i que les circumstàncies del protagonista són unes d’específiques, no cauen en un clixé concret. És evident que la situació familiar de Stevie és complicada per l’absència del seu pare, entre altres coses, però en canvi viu en una casa que no és precisament precària. Així, En los 90 fuig del que hauria pogut ser cinema purament social o drama familiar, i es centra en altres coses, sovint sense recolzar-se en una estructura argumental estrictament lineal. I és que Stevie evoluciona a base d’experiències, les quals es van succeint sense un nexe obligatori, però sempre oferint una lliçó o una aportació més -sigui bona o dolenta- a la vida del noi. D’aquesta manera, En los 90 no només perfila un retrat clarament nostàlgic sobre el món de l’skate, sinó que és capaç de construir ràpidament una sèrie de personatges molt honests, que exemplifiquen encerts i errors, però sempre evidenciant el caràcter no conflictiu associat a aquesta pràctica.
A més de tot això, Jonah Hill inclou un bonic homenatge, gairebé metalingüístic, a les filmacions i muntatges rudimentaris que va despertar tota aquella onada cultural als carrers. Aquesta voluntat no només queda personalitzada en un dels integrants del grup protagonista, també es percep en l’apartat formal. Rodada en 16 mm i en l’habitual format 4:3, En los 90 aconsegueix una enorme autenticitat, la qual es veu multiplicada per uns actors debutants que pràcticament ho converteixen en un documental. Sí que és cert que a Jonah Hill li manca un punt de distinció o risc darrere la càmera, així com a la pel·lícula se li podria demanar un pèl més de substància, però no es pot negar que En los 90 és un debut veritablement prometedor i sorprenent per a un actor que fins ara teníem bàsicament lligat al món de la comèdia. El que no té discussió és que es percep el vincle emocional cap allò que explica, i a més és capaç de fer-lo repercutir cap a nosaltres. I la veritat és que aquells anys 90 van estar gens malament.
Martí
