Hotel Mumbai
Director: Anthony Maras
Intèrprets: Armie Hammer, Dev Patel, Jason Isaacs, Nazanin Boniadi, Angus McLaren, Anupam Kher, Natasha Liu Bordizzo, Tilda Cobham-Hervey, Suhail Nayyar.
Gènere: Thriller, drama. Austràlia, 2018. 120 min.
Un grup de joves arriba amb una llanxa a la riba de la ciutat de Bombai, a l’Índia. El seu objectiu és separar-se i dur a terme una sèrie de tirotejos a punts clau per al turisme de la ciutat. Al mateix temps, una parella de classe alta arribada d’Estats Units s’instal·la a una de les millors suites del Taj Mahal Palace, un dels hotels més luxosos de la localitat, i es disposa a sopar en un dels seus restaurants de més categoria.
A finals de novembre de 2008, un grup de terroristes gihadistes va dur el caos a la ciutat de Bombai amb la perpetració d’una sèrie d’atacs coordinats en diferents punts de la localitat índia. És probable que molta gent ho hagi oblidat, però aquell dia van morir més de 160 persones. En un afany de recordar aquells fets, i també alguns dels seus protagonistes reals, Hotel Bombay ofereix una recreació d’aquella jornada tràgica en el que es podria definir com un thriller de supervivència amb alguns tocs de veritable slasher. Tot i que ha arribat sense fer excessiu soroll, la pel·lícula resulta ser un sòlid exercici de tensió des de pràcticament el primer minut, amb un ritme narratiu i una capacitat d’impacte que mantenen el pols de forma meritòria. Encara que sigui en el mode més superficial, Hotel Bombay sap suplir certs clixés i recursos habituals, així com la seva decisió d’excloure qualsevol discurs polític, social o religiós, i es mostra prou solvent a l’hora de jugar les seves cartes.
El film demostra que no vol deixar passar un minut sense gestionar el suspens. Sense anar més lluny, la primera escena ja ens situa al punt de vista dels atacants durant la seva arribada a la ciutat. A partir d’aquí, l’australià Anthony Maras, que amb Hotel Bombay debuta com a director d’un llargmetratge, procura no donar massa descans a l’espectador. Les presentacions dels personatges que tindran un mínim de pes a la trama són tirant a concises, però també suficients per a plantejar un escenari classista que al capdavall resulta prou significatiu. Tampoc el context dels terroristes, ja sigui com a grup o individualment, acaba aportant un contingut realment rellevant a la pel·lícula. És evident que Hotel Bombay es mou molt millor quan es troba en plena acció que no pas a l’hora de desenvolupar personatges o narratives que vagin una mica més enllà. És per això que tota la tensió o impacte que pugui generar durant el visionat, que no és poc, s’esvaeixen ràpidament un cop acaba.
Ara bé, no es pot negar que el visionat en qüestió acaba valent la pena. A pesar de la seva aparença relativament accessible com a thriller de segrestos, Hotel Bombay sorprèn per la cruesa amb què mostra la violència. Els tirotejos a sang freda per part dels terroristes són abordats sense cap mena de filtre, cosa que condueix a més d’una escena realment dura. I pel camí tampoc s’escatima sang o la presència de cadàvers a la vista. Tot plegat constitueix un joc del gat i la rata que acaba resultant força macabra, i que en ocasions sembla més proper al gènere slasher. D’aquesta manera, Anthony Maras aconsegueix transmetre’ns el terror dels hostes de l’hotel que queden atrapats a les diferents estances. L’exercici, tot i no tenir excessiva personalitat a nivell formal, resulta força efectiu gràcies a l’habilitat d’Hotel Bombay per a no deixar decaure el ritme i aprofitar els diferents focus d’atenció dins de l’hotel.
Queda clar, doncs, que el debutant Anthony Maras no només ha après bé la lliçó sobre els cànons del gènere, sinó que els ha sabut aplicar amb encert. Però també s’ha de dir que el resultat no va més enllà d’això: dels cànons. A Hotel Bombay li manca aquell extra que l’hagués convertit en quelcom més que un testimoni d’aquells atemptats; ja fos arriscant més a nivell formal –com trobem a la recent Utoya. 22 de Julio– o bé enriquint el seu missatge. I és que, a banda de “presenciar” els fets, el film no ens aporta gran cosa més, per exemple com a anàlisi o reflexió del que va passar a Bombai aquell dia, o al voltant de les conseqüències que va tenir. Falta aquesta declaració que hauria acabat de donar una raó de ser més potent a Hotel Bombay. Amb tot, resulta una proposta més que digna dins del thriller de temàtica terrorista i, al cap i a la fi, força fiable de cara a un públic més o menys massiu.
Martí
M.A.Confidential 