M.A.Confidential

Antebellum

Directors: Gerard Bush i Christopher Renz

Intèrprets: Janelle Monáe, Kiersey Clemons, Jena Malone, Jack Huston, Eric Lange, Gabourey Sidibe, Robert Aramayo, Lily Cowles, Marque Richardson.

Gènere: Thriller, terror.

País: USA, 2020. 100 min.

Enmig dels boscos de Louisiana, una comunitat d’afroamericans viu sota l’esclavatge d’una família terratinent i un grup de soldats confederats. Tots ells són obligats a treballar als camps de cotó i a servir els soldats en tot allò que requereixin. Una de les afectades és la jove Eden, qui mira de planejar l’escapada, tot i ser l’escollida per a conviure amb el capità que controla tot aquell territori. Un dia, Eden es desperta i es troba en un luxós pis al costat del seu marit i la seva filla petita.

La situació que viu actualment la comunitat afroamericana a Estats Units ha propiciat una gens casual mirada enrere per part de moltes pel·lícules (des de Los Odiosos Ocho fins a Infiltrado en el KKKlan o Detroit) i també sèries de televisió (When They See Us, Watchmen). El missatge és clar: tot allò que semblava pertanyent al passat, en realitat, segueix sent més present que mai. És precisament una frase molt semblant a aquesta la que obre Antebellum, òpera prima del binomi format per Gerard Bush i Christopher Renz, que incideix clarament en aquesta incapacitat de la societat nord-americana per a evolucionar en el terreny de la discriminació racial. I la veritat és que el resultat és, si més no, força peculiar. A pesar de resultar massa gruixuda a l’hora de fer aquesta connexió i expressar la seva denúncia, Antebellum presenta un desenvolupament intens i, en ocasions, força imprevisible.

Ens trobem davant d’un d’aquells casos en què convé especialment abordar la pel·lícula sense haver-ne vist gran cosa. Res, a poder ser. I es que una part important de les intencions d’Antebellum es manifesten en la forma amb què exposa aquesta relació entre passat i present, i com fa dialogar els dos focus principals de la seva acció. Fins al punt que pot arribar a descol·locar-nos un parell de vegades. Aquesta particularitat es converteix en un dels grans encerts del film, i també en la principal responsable que ens mantinguem expectants durant gran part del trajecte. A més a més, el guió dels propis Bush i Renz juga prou bé amb diferents recursos de thriller i també amb alguns detalls intrigants que ens conviden a deduir què està passant exactament. És així com Antebellum demostra força habilitat en els seus mecanismes narratius, encara que aquests estan més al servei de l’argument que no del missatge.

I és que l’exposició del seu transfons no és precisament l’apartat més subtil d’Antebellum. Només amb la decisió de mostrar la forma més cruel i directa de la discriminació racial, com és l’esclavatge, ja fa més que evident la declaració que vol enviar. A més a més, la seva manera de connectar aquest passat amb l’actualitat tampoc es materialitza gràcies a una narrativa gaire elaborada, sinó que tot funciona de forma molt més explícita. Inesperada, això sí, però explícita. El problema és que, per a fer-ho, el film recorre a certs extremismes i personatges clixé que, tot i resultar creïbles avui dia, es veuen un pèl forçats. Ara bé, més enllà d’aquest crit constant que Antebellum fa de la seva denúncia antirracista, no es pot negar que conté escenes realment poderoses i que sap generar tot l’impacte necessari per a tenir-nos amb els ulls ben oberts. Tot plegat, comandat per una notable Janelle Monáe.

En certa manera, doncs, Antebellum compensa la facilitat amb què es veu a venir el seu missatge una i altra vegada amb les sorpreses que ens té reservades la seva entremaliada estructura narrativa. De fet, fins i tot en el to juga a despistar més d’un cop, sent capaç d’introduir moments humorístics gràcies a una inspirada Gabourey Sidibe. Sempre, això sí, amb aquest punt d’intriga que no acaba de desaparèixer mai. Amb tot plegat, no estem davant d’una obra excepcional, ni tampoc de la nova pel·lícula abanderada de la lluita contra el racisme a Estats Units, però Antebellum és una nova advertència dels perills de recuperar vells errors del passat. I, a la vegada, també és un recordatori de la importància de saber on s’origina aquesta problemàtica. Encara que, això sí, tot sigui una mica més complex que el mode com ens ho presenten aquí.