Bohemian Rhapsody
Director: Bryan Singer
Intèrprets: Rami Malek, Joseph Mazzello, Ben Hardy, Gwilym Lee, Lucy Boynton, Aidan Gillen, Tom Hollander, Mike Myers.
Gènere: Drama, biopic. 2018. 120 min.
L’any 1970, el jove Freddie Bulsara fuig de la rectitud de la seva família d’origen indi i busca esbargir-se en l’ambient nocturn londinenc. Un dia, assisteix al concert d’una jove banda, i a la sortida els convenç per a convertir-se en el seu nou cantant. Al cap de ben poc, i gràcies a la potència i el talent del jove Freddie (que ara es fa dir Mercury de cognom), la banda comença a guanyar popularitat sota el nom de Queen, fins que una important discogràfica del país confia en ells i els llança a l’èxit mundial.
Quan una banda carregada de hits ha d’afrontar un concert, acostuma a tenir dos camins possibles davant seu: recórrer a ells i assegurar-se l’èxtasi del públic, o bé aprofitar l’ocasió per a oferir peces menys conegudes, amb el seu conseqüent risc respecte la reacció dels assistents. Doncs Bohemian Rhapsody és exactament la primera opció, però traslladada al cinema. Però la pregunta és: tractant-se de Queen, es podia arribar a contemplar que fos la segona? Probablement, no. El biopic dirigit per Bryan Singer repassa els 15 primers anys del grup amb la confiança que li aporten tots els seus èxits mundialment coneguts, els quals van sonant de forma repartida a mida que els seus membres, i en especial Freddie Mercury, van evolucionant a nivell musical i personal. I el cert és que resulta molt difícil no contagiar-se del ritme i la potència de Bohemian Rhapsody, a pesar que la seva fórmula comporti l’omissió d’algunes capes més controvertides de la seva història.
La pel·lícula busca clarament la complicitat de l’espectador. O encara diria més: la necessita. És per això que Bryan Singer exerceix un control emocional a través del tempo i l’estructura narrativa de Bohemian Rhapsody. La consigna és que la visió en positiu de la banda i de Freddie Mercury no es capgiri en cap moment, i això és exactament el que aconsegueix. Els moments de conflicte hi són, però mai tenen una intensitat o continuitat suficients per a provocar que l’estat d’ànim de l’espectador es refredi. Ja sigui en forma d’actuació o com a part de la banda sonora, els hits de Queen van apareixent de forma successiva per a recordar que Bohemian Rhapsody és, per sobre de tot, una celebració. I en tenen tantes, de cançons, i són tan bones i icòniques, que no queda altre remei que participar d’aquesta festa. Al cap i a la fi, era el mateix que predicava la banda quan pujava als escenaris.
Tenint en compte aquest objectiu, Bohemian Rhapsody escull aquells episodis de la història de Queen que millor hi encaixen. És evident que no podien ser-hi tots, però ningú li pot negar que la tria no sigui coherent: des de la primera gravació a canvi de vendre la seva furgoneta, passant per la gestació de la pròpia “Bohemian Rhapsody” i el posterior conflicte amb la discogràfica, fins arribar a la mítica actuació al concert Live Aid de Wembley el 1985. El film demostra sentir-se molt més còmode aquí que no pas quan arriben els moments foscos, bàsicament relacionats amb el descontrol de la vida personal de Mercury. No és que Bohemian Rhapsody eviti tractar-los, però és evident que vol minimitzar-ne l’efecte. Qüestions com l’homosexualitat de Mercury, els excessos amb les drogues, la conseqüent separació de la banda o el diagnòstic del SIDA són tractats amb relativa superficialitat; la pel·lícula mai deixa que perdurin i li puguin aigualir la festa.
Tot i que des del punt de vista crític és inevitable –i també de justícia– apuntar aquestes mancances, també és veritat que la visió amb perspectiva posa en dubte si realment són un motiu de retret per a un film com Bohemian Rhapsody. Si ens parem a pensar, la llista de coses que “podria haver fet” és molt llarga: aprofundir en les lletres i la inspiració musical en la composició de les cançons, explorar l’autonegació de Mercury sobre la seva orientació sexual, buscar les raons del seu descarrilament temporal, intimar una mica més en la reacció d’ell i de la banda davant la malaltia… No obstant, la impressió final és que tot això formaria part d’una altra pel·lícula; segurament, un biopic sobre el propi Freddie Mercury que encara està per fer (si és que algun dia es fa). No cal oblidar que, des del principi, Bohemian Rhapsody escull el concert de hits, i no el repertori alternatiu o de cares B.
Si hi ha un element indispensable en qualsevol concert d’aquest tipus és que els bisos han de ser apoteòsics, i Bohemian Rhapsody també ho compleix al peu de la lletra. Els últims 15 minuts de pel·lícula són una absoluta injecció d’energia. D’una banda, suposen un gran homenatge, ja que Rami Malek (brillant en el paper de Mercury, a pesar de cert excés de dentadura) i companyia reprodueixen al detall part de l’actuació de Queen al concert Live Aid. De l’altra, són una garantia perquè el públic recuperi l’ànim i surti de la sala amb l’eufòria pels aires. Amb això, Bohemian Rhapsody consolida la seva fórmula (i això que el propi Freddie Mercury afirma durant el film que “les fórmules són avorrides”) i en el fons ens deixa un record equivalent al millor llegat que ens va deixar la banda: la seva música. I és que, pensant-ho bé, si avui poguéssim assistir a un concert de Queen, ho faríem desitjant que toquessin un hit darrere l’altre.
Martí
