M.A.Confidential

Ghostbusters

Director: Paul Feig

Intèrprets: Melissa McCarthy, Kristen Wiig, Leslie Jones, Kate McKinnon, Chris Hemsworth, Andy Garcia, Michael Kenneth Williams, Bill Murray, Dan Aykroyd, Sigourney Weaver.

Gènere: Fantàstic, comèdia. USA, 2015. 115 min.

Actualment, la vida d’una pel·lícula pot donar tal número de voltes abans de la seva estrena, que el mínim que se’n pot esperar és que el seu visionat canviï o almenys regiri alguna cosa. Ja sigui en un sentit o en un altre, però que es produeixi un abans i un després mínimament rellevant que expliqui tot el rebombori previ. És per això que, un cop exposats al resultat final de Cazafantasmas, la qüestió que se’ns planteja és si realment era necessari passar per totes les polèmiques prèvies per després acabar trobant-nos amb això. La resposta és clara: de cap manera. Tot i que superficialment suposa un entreteniment prou digne, el film és tan inofensiu quant a ambició i tan deutor de la seva font original, que tota la polseguera que ens hem hagut d’empassar els últims mesos quedarà com una gran pèrdua de temps. Un cop més, doncs, cal recuperar aquella frase tan gastada que sol acompanyar l’estrena d’un “remake” sonat: no feia falta.

És innegable la voluntat de Paul Feig de fer-se seva la pel·lícula, així com la sensació que el director de seguida hi troba una atmosfera còmode i familiar. El repartiment li va com anell al dit (és la quarta vegada que dirigeix a Melissa McCarthy i la segona que treballa amb Kristen Wiig) i el segell del seu humor es fa present sense cap mena de demora; en petites píndoles primer, però poc a poc de forma cada vegada més prolífica. La combinació funciona amb certa efectivitat durant els primers passos de la història, però poc a poc Cazafantasmas passa d’oferir una sèrie de gags i diàlegs amb una bona propensió al somriure a ser un film “gracioset” que ja ha esgotat les seves millors bromes i no li queda altra que tirar d’acudits puerils i estúpids. Durant el seu tram final, hi ha situacions suposadament còmiques que freguen la vergonya aliena, per no parlar d’uns lamentables crèdits finals que pràcticament fan ruboritzar.

Així doncs, la faceta humorística de Cazafantasmas, la qual és una de les seves principals armes a l’hora de definir-se, no sap mantenir un nivell constant. L’altre gran valor diferenciador són les seves quatre protagonistes femenines, però en aquest sentit sembla que les absurdes polèmiques de gènere generades han despistat Paul Feig i companyia, que han oblidat treballar com Déu mana els personatges i donar un veritable sentit a aquesta important novetat respecte l’obra original. A banda de la poca química entre les quatre, el rerefons i l’evolució de cadascuna (potser no tant en el cas de Kristen Wiig) són d’allò més limitats, tant a nivell d’explicació com d’originalitat. És per això que no resulta massa fàcil arribar a congeniar de forma relativament propera amb el grup protagonista de Cazafantasmas, i aquesta circumstància suposa un greuge de pes considerable en comparació amb el film de 1984.

Cas apart mereix la figura de Chris Hemsworth i el seu personatge de Kevin, probablement un dels més dantescos que s’han vist els últims anys. No només el personatge en si i l’avanç del seu paper a la història són un veritable despropòsit, sinó que allò que representa sembla anar totalment en contra del que Cazafantasmas, dic jo, pretenia aconseguir. Realment la figura d’un home-objecte era la millor forma de dignificar la feminitat de les protagonistes? No s’està perpetrant així un dels clixés més criticats quan passa a l’inrevés? Més enllà d’aquesta incomprensible decisió, Hemsworth arrenca un parell de rialles en primera instància, però no aconsegueix evitar abocar-se al ridícul -mare meva, aquests crèdits finals- i completar una actuació per oblidar. Aquesta deixadesa narrativa també es deixa notar en els previsibles “cameos”, ja que la seva total irrellevància demostra que són un compromís més que no pas cap altra cosa.

Un cop remogudes i estripades les entranyes de Cazafantasmas, ens queda un entreteniment força ras, que globalment va neutralitzant les seves mancances amb un ritme bastant elèctric i també, en la seva part final, amb quatre bons moments d’acció i uns efectes visuals gens menyspreables. A pesar de les moltes pegues, també compta amb decisions encertades (el disseny del fantasma final, per exemple, és un detall ben trobat) i recupera amb força tacte els diferents elements icònics de la seva predecessora. Per aquest motiu, el film acaba esquivant la pesadesa que haurien pogut comportar les seves quasi dues hores i, per sort, no arriba a impacientar en cap moment. En tot cas, la gens emocionada cara de “tràmit resolt” que se’t queda un cop acabada la pel·lícula és una reacció tirant a pobra davant el suposat fenomen que havia de ser Cazafantasmas. Potser si entre tanta discussió haguessin cuidat una mica més la concepció del film en si, ara en podríem treure conclusions una mica més interessants.