The Secret Life of Pets
Directors: Chris Renaud, Yarrow Cheney
Veus originals: Louis C.K., Eric Stonestreet, Kevin Hart, Jenny Slate, Ellie Kemper, Albert Brooks, Lake Bell, Dana Carvey, Steve Coogan.
Gènere: Animació, aventures, comèdia. USA, 2016. 90 min.
En un edifici de Nova York, diversos animals de companyia tenen la seva pròpia vida un cop els seus respectius amos els deixen sols a casa. Entre ells, Max és un gos que viu absolutament feliç amb la seva propietària Katie, però la seva condició de mascota preferida és a punt de canviar degut a l’arribada de Duke, un altre gos amb qui haurà de compartir la casa a partir d’ara. Les diferències entre els dos es fan evidents de seguida, però les ganes de fastiguejar-se l’un a l’altre acaben amb els dos perduts en un carrer de la ciutat i afrontant l’amenaça de la brigada canina.Hem arribat a un punt en què és complicat que una pel·lícula d’animació no s’assembli a una altra ja vista anteriorment, sobretot perquè la repetició de fórmules, temàtiques i recursos és cada vegada més evident en tots aquells títols que busquen un públic massiu. En el cas de Mascotas, aquesta situació resulta especialment clara, ja que el producte conté un bon nombre de conceptes ja coneguts, però d’altra banda el film sap trobar el seu rumb particular per a acabar imposant una personalitat pròpia. El seu èxit es sustenta sobretot en la construcció dels personatges, que es caracteritza per mantenir en major mesura la seva condició animal i no humanitzar-los del tot com fa Zootrópolis, i també en la consecució d’un ritme endiablat que pràcticament no deixa que l’acció decaigui en cap moment. Sense inventar res en cap moment, la pel·lícula sap tocar totes les tecles necessàries per a tenir l’espectador ficat en el seu particular univers durant hora i mitja.
El concepte inicial de Mascotas és força equiparable al de Toy Story (els protagonistes canvien el seu comportament quan els humans no hi són) i respon a aquella pregunta recurrent de què deuen fer els nostres animals de companyia quan els deixem sols. A partir d’aquí, el film desenvolupa una història d’estructura també fàcilment extraïble de altres títols d’animació, basada en la desaparició dels dos protagonistes i la conseqüent missió de rescat que duen a terme la resta de membres de la particular comunitat animal que crea la pel·lícula. Així, la trama té en tot moment dos focus paral·lels que la permeten avançar de manera funcional i prou efectiva, encadenant situacions que compensen el seu relatiu poc risc i les seves nombroses llicències amb un meritori enginy a l’hora d’introduir petits detalls i picades d’ull a l’espectador. És per això que Mascotas no es caracteritza per provocar grans riallades, sinó més aviat somriures sostinguts.
Si bé cap dels valors de la pel·lícula es pot considerar especialment destacable, començant per l’escàs carisma del duo protagonista (dubto que els nens en reclamin gaires peluixos) i acabant en la gairebé nul·la evolució dels personatges en general, Mascotas demostra una actitud decidida en tot moment, que queda reflectida sobretot en l’enorme dinamisme amb què les escenes es van succeint. La continua aparició de secundaris, a vegades de forma fugaç però suficient per a la diversió que propicien les diverses interaccions amb ells, és un dels principals motors que la pel·lícula utilitza per a fer funcionar les diferents situacions que van empenyent l’argument. Òbviament, la constant referència a escenes, comportaments i tota mena d’estàndards socials i la seva corresponent adaptació al món animal és una altra de les fonts humorístiques de la pel·lícula, que en general sap explotar prou bé. Llàstima que en algun cas no decideixi portar-la més enllà.
De Mascotas quedarà, per sobre de tot, la divertida hora i mitja que fa passar dins de la sala de cinema. Això sí, mirat amb certa perspectiva, la impressió és que amb el pas del temps la pel·lícula no està massa destinada a deixar un record particularment potent a la nostra memòria. Aquesta relativa irrellevància, derivada de la citada falta de risc en la carrosseria de la pel·lícula, és la principal crítica que es podria fer a Mascotas; sempre que es decideixi obviar el seu dubtós missatge que aquests animals són molt més feliços al costat dels humans que no vivint pel seu compte, una polèmica que sota la meva opinió tampoc no ve massa al cas. Així doncs, el més apropiat és quedar-se amb l’efectivitat amb què el film va executant tots els seus passos i també amb l’equilibri amb què va atraient a les diferents capes de públic a les quals es dirigeix. És força improbable que petits i grans no en surtin igual de satisfets.