M.A.Confidential

Borgman

Director: Alex van Warmerdam

Intèrprets: Jan Bijvoet, Hadewych Minis, Jeroen Perceval, Tom Dewispelaere, Sara Hjort Ditlevsen

Gènere: Intriga, thriller. Holanda, 2013. 110 min.

Tot i autodefinir-se com un certamen centrat en el cinema fantàstic i de terror, el Festival de Sitges mai no ha dubtat a l’hora de premiar qualsevol proposta amb ànima transgressora, sigui del gènere que sigui. En realitat, només cal repassar els últims tres títols guanyadors per tenir-ne una absoluta certesa: l’acció desaforada i gamberra de Red State (2011), el surrealisme inexplicable i pretensiós de Holy Motors (2012) i la intriga desconcertant i suggeridora de Borgman. Deixant de banda l’adequació o no del premi rebut, la veritat és que és aquesta última la que més riquesa i magnetisme aporta, de la mà d’un Alex van Warmerdam que ja és tot un director de culte a Holanda, però força desconegut a la resta d’Europa. L’únic que puc assegurar d’ell és que és un cineasta amb ganes de fer treballar l’espectador, ja que aquí ens presenta una història enigmàtica i força difícil de categoritzar, però a la vegada estimulant i carregada de mala baba.

De què va Borgman? Doncs per començar, és una d’aquelles pel·lícules que no permeten donar una resposta clara i precisa a aquesta pregunta, ja que des del principi donen a entendre que s’ha de mirar sempre més enllà d’allò que estem veient. La lògica del que hi apareix no la trobarem a les pròpies imatges, sinó a la interpretació que en vulguem fer; i potser ni així acabarà d’encaixar tot. Alex van Warmerdam es situa com un d’aquells directors controvertits a qui una part del públic titllarà d’estar-los prenent el pèl, però l’altra s’interessarà per aprofundir en aquesta espècie de joc que proposa. Però a diferència d’altres, aquí no estem davant d’una obra caòtica o plena d’imatges inconnexes, sinó d’un argument on tot sembla seguir un ordre molt estudiat, com si fos un procés que ja s’ha dut a terme anteriorment -més d’una pista ens indica que així és- i ara es repeteix de forma mecànica. La pel·lícula es mostra en tot moment plenament segura del que fa.

Precisament, és aquesta fredor que va dominant l’acció de forma progressiva la que ens acaba intrigant més. D’una banda, els moviments del protagonista i els seus companys son tan inexplicables com perfectament estudiats, i de l’altra, cap dels integrants de la família protesta res, ni tan sols se n’estranya. Què hi ha darrere de Borgman, doncs? La interpretació més plausible és la d’una ferotge i àcida crítica en forma d’invasió a la vida acomodada i ampul·losa de les classes socials més altes, on el luxe amaga realment una profunda infelicitat, soledat i desafecció familiar. I ho fa amb l’aparent complicitat d’una integrant de la família, la més conscient i probablement esgotada de la falsa imatge que ofereix la façana d’aquesta part de la societat. La pel·lícula executa llavors una espècie de càstig i alliberament, però el cert és que ho fa d’una forma força particular i, aquí sí, amb més d’una fase que se m’escapa a qualsevol encaix, si és que realment el té.

Les interpretacions dels actors afegeixen un molt bon nivell al conjunt, i també contribueixen a la sensació de seguretat que he citat anteriorment. Jan Bijvoet és un actor belga que desconeixia per complet, però que a Borgman mostra un posat impertèrrit tan inquietant com contundent, a la vegada que sap donar un estrany magnetisme al protagonista, el qual ens té expectants per saber quin serà el seu proper moviment. L’aspecte de Bijvoet canvia, però mai ho fa la seva expressió, i això ens pot donar a entendre també que potser no és una persona a qui encarna, sinó un concepte o una idea. Hadewych Minis és el costat oposat, posant-se a la pell d’una mare insegura i fastiguejada, a la vegada que un punt ingènua per culpa de les seves ganes de fugir. Jeroen Perceval hi posa la part més dramàtica i visceral, que intenta aferrar-se al que té, en una interpretació també molt meritòria. La tasca de la resta no resulta gens fàcil, ja que mostra una inexpressivitat difícil d’assolir i molt significativa pel que transmet la pel·lícula.

Borgman és un producte que et posa les coses difícils a l’hora de decidir si és o no una bona pel·lícula, i fins a quin punt. Si més no, just en els instants següents a haver-la vist. Cal pair-la, repassar-la mentalment i reinterpretar-la -per no dir que seria necessari un segon visionat-, i la fructificació d’aquest procés ja depèn de la subjectivitat i la motivació de cadascú. Personalment, desisteixo en l’objectiu que tot estigui en sintonia amb una única explicació de tot plegat, ja que crec que Alex van Warmerdam no vol un cercle perfectament tancat, però en cap cas ho considero una aixecada de camisa. Hi ha pel·lícules d’aquest tipus que et mantenen fora de la seva dimensió i només aconsegueixen allunyar-te, però Borgman genera una complicitat especial amb l’espectador, sobretot pels seus tocs d’humor negre, i l’implica a la història. No evita la lleugera frustració de no poder-ne explicar més coses amb més claredat, però convida, i molt, a comentar-la, compartir-la i reflexionar-la. Un repte que val la pena.