M.A.Confidential

Short Term 12

Director: Destin Cretton

Intèrprets: Brie Larson, John Gallagher Jr., Kaitlyn Dever, Stephanie Beatriz, Rami Malek, Alex Calloway

Gènere: Drama. USA, 2013. 95 min.

Amb vora trenta anys d’història, els festivals de Sundace i South by Southwest s’han erigit com la meca del cinema independent nord-americà, i fins i tot es podria dir que ha creat una espècie de subgènere propi. Són pel·lícules que es passegen arreu del món lluint amb gran orgull el seu pas per aquests famosos esdeveniments, i que reivindiquen la seva condició “indie” potenciant l’estètica, el realisme i l’atreviment a l’hora d’explicar històries. Òbviament, qualsevol enfoc original o transgressor de qualsevol mena sempre és necessari, però quan ho és de veritat; quan les intencions queden al descobert o es dediquen a vestir amb cert gust un contingut mancat de força, aquest segell “indie” es torna trampós. És exactament el que passa a Las Vidas de Grace, un drama vencedor a South by Southwest i aclamat de forma quasi unànime, però que amaga darrera un estil cuidat i preciosista una història recorrent, tòpica i que s’emociona més a si mateixa que a l’espectador.

Reconec que les pel·lícules que busquen una intencionalitat de forma descarada des del principi tendeixen a posar-me a la defensiva. M’agrada que em facin emocionar, riure, plorar i implicar-me en els problemes dels personatges, però vull fer-ho sense adonar-me’n, perquè la història m’hi porta, no perquè hi hagi una fórmula preconcebuda que m’hi empenyi de forma constant. I, en efecte, a Las Vidas de Grace se li veuen les intencions d’una hora lluny. No tinc res en contra de fer prevaldre una tonalitat narrativa al text en sí, però sempre que sigui en consonància amb el que vols explicar. Presentar-me drames personals amb protagonistes que amb prou feines superen els 15 anys és un assumpte seriós, i m’agrada que s’intenti copsar amb un cert optimisme, però el film sembla preocupar-se massa de no aprofundir en un rerefons que enfosquiria massa la “lluminositat” del conjunt. Necessita suavitzar-ho tot, i acaba fent massa concessions. Per tot això, és difícil trobar-hi credibilitat.

Las Vidas de Grace no és un absolut desastre. Conté bones escenes i diàlegs puntualment lúcids, sobretot aquells en forma de mini històries dins el propi film, que irònicament funcionen molt millor de forma individual que no pas dins del global. També les interpretacions de bona part del seu repartiment més jove són meritòries, en gran mesura perquè són les que respiren més espontaneïtat i honestedat. Dues qualitats que, en canvi, semblen força impostades en tota la resta del film, començant per l’evolució de l’argument, quasi teledirigida i sense cap sobresalt que et preocupi de veritat o trenqui algun esquema. A Destin Cretton li deurien regalar el manual de com fer una bona pel·lícula “indie” nord-americana, i l’home el va seguir de forma tan aplicada que es va oblidar d’afegir-hi quelcom diferent, personal, arriscat. Ho intento, però no aconsegueixo extreure res veritablement destacable i distingible de tot el que conté el film.

Tampoc ho és la seva protagonista, la que en teoria havia de carregar el pes dramàtic del conjunt. En aquest cas, no és que Brie Larson s’adorni en excés, sinó tot el contrari: no connecta amb l’espectador i resulta massa distant. El personatge es caracteritza per una doble vessant que li hauria d’afegir atractiu i complexitat, però la seva actuació és tan plana i neutra que em costa creure-me-la, per no dir que acaba no caient-me del tot bé. Suposo que va en consonància amb el que em transmet la resta de la pel·lícula. Per la seva banda, John Gallagher Jr. no ho fa malament del tot, però respon tan descaradament al perfil tòpic de personatge per un film d’aquest tipus -sí, barba i camises de quadres- que al final aquesta condició tampoc l’ajuda. Com he dit anteriorment, abans em quedo amb les interpretacions dels més joves que amb les dels suposats protagonistes.

I si a Las Vidas de Grace tots els ingredients semblen perfectament calculats per acabar formant una recepta que sempre tindrà el mateix gust, tampoc hi podia faltar una banda sonora que de tan volgudament subtil i rematadament tòpica, resulta quasi exasperant. Donen ganes d’acabar esclafant el banjo, només perquè deixi de condicionar cada escena. Un exemple més d’aquesta trampa dirigida per Destin Cretton, que sap posar totes les peces per aconseguir un producte rodó: un guió que tanca els cercles oberts, uns plans idonis perquè es llueixin els actors i brilli al màxim una fotografia cuidada al detall, uns personatges amb una evolució lògica i una temàtica sensible que toqui la fibra. El problema és que el resultat és com una fotografia estàndard a la que li han aplicat uns suposats filtres de naturalitat, realisme i consciència social. Un cop treus els filtres, veus que, amb el que queda, no n’hi ha per tant, ja que és una matèria prima que no aporta res de nou.