M.A.Confidential

The Young and Prodigious T.S. Spivet

Director: Jean-Pierre Jeunet

Intèrprets: Kyle Catlett, Helena Bonham Carter, Robert Maillet, Judy Davis, Callum Keith Rennie, Julian Richings

Gènere: Aventures, comèdia. França, 2013. 105 min.

L’adjectiu “extraordinari” corre l’evident perill de caure en una utilització massa a la lleugera. Abans de proferir-lo a un fet, persona o objecte, caldria assegurar-se que aquest realment mereix un qualificatiu tan imponent. I si el subjecte resulta ser una pel·lícula, el risc que aquest ambiciós adjectiu s’hi torni en contra és especialment alt, cosa que no va pensar cap dels responsables de traduir el títol d’aquest film per la seva estrena a nivell espanyol. Com ja es pot deduir, El Extraordinario Viaje de T.S. Spivet resulta no tenir massa d’extraordinari, sinó que s’acosta a qualificatius força menys entusiastes, com per exemple carregós, irrellevant o superficial. Tampoc el títol original (The Young and Prodigious T.S. Spivet) fa justícia al que veiem, ja que no et quedes precisament amb aquestes qualitats -tot i tenir-les- del protagonista. És un film que només es salva per la fotografia i quatre detalls imaginatius, poca cosa més.

Amb la seva experiència, el director francès Jean-Pierre Jeunet ja hauria de saber que amb quatre postals espectaculars i carregades de color, unes quantes excentricitats col·locades aquí i allà, i un enfoc on la suposada tendresa vol imposar-se en tot moment, no n’hi ha prou per fer una bona pel·lícula. La seva fórmula va funcionar amb gran efectivitat a Amelie, però precisament allà va demostrar que a la desbordant imaginació en les formes cal afegir-hi una història ben trenada i uns personatges atractius. A El Extraordinario Viaje de T.S. Spivet, Jeunet ens recorda la seva gran capacitat inventiva amb bons tocs d’enginy i fins i tot detalls d’humor força brillants, però tot plegat és insuficient per aguantar un conjunt massa perjudicat per una narració sense consistència ni interès. I és que quan una pel·lícula es basa en un viatge, el pitjor que pot passar és que aquesta no et transmeti ganes de viatjar amb ella.

El principal culpable d’aquesta falta de connexió sol ser un protagonista a qui no ens fa excessiva il·lusió acompanyar en el seu trajecte, i en aquest cas, la teoria no falla. I és que al petit T.S. Spivet, per molta cara angelical i aspecte entendridor que presenti, més aviat voldríem tenir-lo lluny per no sentir-lo. La seva presentació és amigable i aprofita la comicitat que desprenen els forts contrastos amb la resta de membres de la família, però poc a poc el sentiment es va torçant per la nul·la empatia que genera. Parlant clar: és un nen antipàtic, com tots els nens que es comporten i parlen com si fossin adults; i si a sobre Jeunet hi afegeix una veu en off on aquesta veueta ens dóna suposades lliçons de vida amb to transcendental, encara pitjor. Serà “jove i prodigiós”, com diu el títol original, però tota la resta és fredor i actitud impròpia de la seva edat. Fa alguna semi-entremaliadura, però no és suficient perquè ens resulti proper.

Desconec si el jove actor Kyle Catlett respon a aquesta mateixa personalitat, però la seva actuació insulsa no ajuda. Tot i el valor que comporta el que fa el seu personatge a la pel·lícula, la seva imatge de nen exemplar no transmet massa complicitat. És com l’oposat a Macaulay Culkin a Solo en Casa. Personalment, amb aquesta cara blanca plena de pigues me l’imagino més en una pel·lícula de terror tenint visions estranyes. De la resta de repartiment, destaca una Helena Bonham-Carter sorprenentment poc pintoresca (allunyar-se del seu marit Tim Burton també li prova de tant en tant) i que aporta la interpretació més sincera i versemblant. També Callum Keith Rennie fa un bon paper dins la sobrietat i tradicionalisme d’un ranxer nord-americà de tota la vida, o Dominic Pinon en els pocs minuts que és en pantalla. Els demés secundaris solen caure en una caricaturització força irritant.

Com ja he assenyalat prèviament, si algun element s’hagués de destacar de El Extraordinario Viaje de T.S. Spivet, aquest seria el seu aspecte visual, bàsicament durant la primera meitat del metratge. La veritat és que els paisatges de Montana llueixen molt bé davant la càmera de Jean-Pierre Jeunet, qui demostra saber on posar la càmera per donar-hi un sentit particular o trobar un enquadrament amb una estètica especial, sempre amb uns colors força accentuats. Però només de l’embolcall no en pot viure tota una pel·lícula, per molt bonic que sigui, per això és una llàstima que la història resulti tan poc atractiva. A Jeunet li falta l’atreviment que mostrava a Delicatessen o la versatilitat que va aconseguir a Amelie. I per molt que aquesta també pugui ser fàcilment reconeguda dins la seva filmografia, sembla indicar que el director ja ho confia tot a l’estètica i oblida la resta. Tant de bo ho reverteixi.