M.A.Confidential

Big Bad Wolves

Directors: Aharon Keshales i Navot Papushado

Intèrprets: Lior Ashkenazi, Tzachi Grad, Rotem Keinan, Dov Glickman, Menashe Noy, Dvir Benedek

Gènere: Thriller. Israel, 2013. 110 min.

Que Quentin Tarantino consideri la teva pel·lícula com la millor de tot l’any 2013 ha de ser tot un somni per a qualsevol cineasta. I si tens trenta i tants anys, ets israelià, desconegut i tot just acabes de presentar el teu segon film, l’emoció ha de ser encara més intensa. No obstant, voler lligar el nom de Tarantino al teu projecte i fins i tot destacar-ho en el póster de la mateixa es pot convertir en una arma de doble fil; en primer lloc, perquè és un referent contra el qual tens la derrota assegurada si es generen comparacions –que és el més normal–, i en segon, perquè generes unes expectatives inflades de forma innecessària. I és exactament això el que ha passat amb Big Bad Wolves, que havia de ser la gran cinta transgressora de l’any en l’escena independent, però s’acaba quedant en un capritx entretingut, gamberro i carregat d’humor negre. Apreciable, però amb un entusiasme moderat.

Aharon Keshales i Navot Papushalo (els citats directors israelians de trenta i tants) mostren des del principi una clara intenció artística en la seva posada en escena, amb una magnífica seqüència inicial en càmera lenta i de gran banda sonora. Vorejant un estil von Trier. Posteriorment, la història entra en una fase una mica confusa que serveix com a entrant abans del seu veritable plat fort, on els realitzadors es diverteixen de veritat. A partir d’aquí, comença el joc macabra on Big Bad Wolves posa de manifest tota la seva personalitat lúdicoviolenta, que no es caracteritza per l’abundància d’aquesta, sinó pel seu tractament aparentment frívol i despreocupat. Un contingut que ràpidament ens remet a Reservoir Dogs –intueixo que el prescriptor Tarantino també ho va notar–, així com altres títols de l’estil de Hostel, per l’apartat violent, o la recent Prisioneros, per allò de prendre’s la justícia per la pròpia mà a mode de venjança, tot i no saber si la víctima ho mereix de veritat.

El problema és que Big Bad Wolves no m’acaba de transmetre una personalitat suficientment genuïna, que la faci capaç de crear-se un espai propi entre els seus referents. La seva proposta és atractiva i entretinguda, com un d’aquells “guilty pleasures” que sabem que no s’han de prendre seriosament (ja que ni ells mateixos ho fan), però tinc força clar que no es convertirà en referent de res dins de la seva tipologia. L’estratègia del guió per a mantenir l’atenció de l’espectador es sosté en les anècdotes insòlites que trenquen constantment el to dramàtic i impactant de l’acció. Continues dosis d’humor negre i fins i tot algun moment absurd que corroboren la falta d’intranscendència amb què es tracta la història. Els personatges van en la mateixa línia: ingenus, inconscients, barroers i amb la sensació que no tenen el control de la situació en cap moment, encara que ells ho creguin.

Les interpretacions, naturalment totes elles a càrrec d’actors israelians que no tenim el gust de conèixer, estan força ben aconseguides. Destaquen sobretot Rotem Keinan i Tzachi Grad per les respectives i inquietants cares de boig, i per com juguen a enganyar per les aparences. Per la seva banda, Lior Ashkenazi, qui a l’inici sembla ser qui portarà el pes del film, es va apagant poc a poc fins a convertir-se en el tercer en discòrdia. També s’ha de subratllar la sorprenent entrada de Dov Glickman, que contribueix a convertir l’escena en encara més surrealista. A Big Bad Wolves no parlem de bons ni dolents, sinó més aviat que tots estan bastant tocats de l’ala. Fins i tot no tenen cap mena de problema a introduir algun personatge puntual que tan sols serveix per un parell de diàlegs totalment intranscendents. En realitat, el film evita donar-nos cap mena d’explicació de la procedència o els motius de cada personatge, simplement són així.

Com ja he comentat arran de la seqüència inicial de la pel·lícula, la direcció de Aharon Keshales i Navot Papushado -premiada al passat Festival de Sitges- mostra bones maneres. És dinàmica, valenta i aporta sentit, però es va acomodant poc a poc, condicionada per la limitació de l’espai on té lloc la segona meitat de la història. Big Bad Wolves no és una pel·lícula còmoda per a tothom, ja que la seva visió jocosa i irònica de la tortura presenta evidentment una bona llista d’aspectes morals a discutir, però a la vegada convida a fer un judici sobre el comportament dels seus personatges. El seu pla final, de gran rellevància, hi té molt a dir. A pesar de tot, no és una pel·lícula que circularà gaire temps pel meu cap ni tindrà una incidència especial en la meva experiència cinematogràfica. Ja sabem que Tarantino és molt capritxós a l’hora d’enaltir pel·lícules; en aquest cas, potser s’ha passat una mica.