M.A.Confidential

Miele

Directora: Valeria Golino

Intèrprets: Jasmine Trinca, Carlo Cecchi, Libero De Rienzo, Vinicio Marchioni, Barbara Ronchi

Gènere: Drama. Itàlia, 2013. 95 min.

Recordeu la innocent protagonista femenina de Hot Shots! per qui un jove Charlie Sheen era capaç de fer, literalment parlant, qualsevol estupidesa? Doncs el seu nom resulta ser Valeria Golino, és italiana i als 47 anys acaba de presentar la seva primera pel·lícula com a directora. I si alguna cosa en podem dir d’entrada, és que el pas del temps l’ha fet madurar de forma considerable a nivell de gènere cinematogràfic, ja que aquella màxima expressió de l’humor absurd es troba completament a les antípodes de Miel, una història humil, carregada de sentiment i rodada des d’un estil marcadament personal. Un tipus de cinema que es presenta sense fer soroll, però que de seguida sorprèn per com exposa els seus plantejaments amb contundència i sense cap mena de por; i que, a més a més, són capaces de regirar més d’una consciència sense necessitat de provocar de forma descarada.

Valeria Golino imprimeix de seguida una entonació molt característica al film, que com el títol indica es regeix de forma predominant per l’evolució emotiva de la protagonista i no tant al voltant dels fets que van succeint. És per això que la gran intensitat que desprenen les escenes més properes a ella desapareix quan presenciem la posada en pràctica de la seva controvertida dedicació. I aquesta fredor impacta, però a la vegada és imprescindible per identificar-nos amb la forma en què ella ho viu, i també per evitar brots de sentimentalisme i excessos dramàtics generalitzats que haurien tirat per terra tota l’essència de Miel. Golino exposa la delicada temàtica de l’eutanàsia amb un gran respecte i deixa que tots els implicats s’expressin lliurement, sense cap intenció d’imposar-nos un posicionament i buscant que cadascú en pensi el que vulgui. No hi ha moralitats simplistes ni judicis de valor, i això és un gran encert.

La història es pot dividir fàcilment en dues parts, separades per un punt d’inflexió que tindrà una forta influència en la protagonista, però es caracteritza en tot moment per tenir una estructura molt simple i acotada. Les trames secundàries són pràcticament inexistents, excepte alguna escena anecdòtica aquí i allà, i si bé respon a la intenció de la directora -i guionista- de centrar-se en el que l’interessa, també deixa un lleuger regust de falta d’amplitud de l’argument. En tot cas, Miel gira sempre al voltant del que passa pel cap de la seva protagonista, de qui fa un retrat personal molt ben treballat i ple de subtileses, descobrint poc a poc els contrastos i dubtes que van circulant per la seva ment. L’elegància amb què Golino col·loca la càmera, juntament amb la significativa funció que atorga a la música, molt més introspectiva que no pas com a simple acompanyament de l’acció, ajuda a dotar de riquesa aquest retrat.

Jasmine Trinca hi posa la resta. La jove actriu -autodidacta, per cert- va guanyar dos premis de la crítica italiana l’any passat gràcies a aquest paper, i amb raó, ja que encapçala la pel·lícula amb decisió i mostrant una gran personalitat. El d’Irene no és un personatge fàcil, sobretot per la seva resistència a deixar-se influir pel seu entorn i a deixar-se emportar per les seves emocions. Tot i la complicada naturalesa dels seus actes, Trinca de seguida aconsegueix crear una empatia especial cap a la protagonista, cosa que ens ajuda a comprendre-la. El contrapunt el posa el veterà Carlo Cecchi, que ofereix una visió molt més experimentada de la vida i manté el to contingut però intens del conjunt. Ambdós aconsegueixen una complicitat molt especial, tot i les nombroses diferències que existeixen entre ells, i regalen un bon grapat de grans diàlegs.

Tot i que puguin sobtar els seus primers minuts, Miel poc a poc evidencia que no aspira a grans pretensions, ni tan sols a sacsejar consciències (tot i que ho farà amb el públic que rebutgi d’entrada aquestes pràctiques). Simplement, vol explicar una petita història personal de la millor forma, amb valentia i honestedat. Valeria Golino demostra una especial sensibilitat com a realitzadora i també una forta identificació amb la seva protagonista, i quan existeix aquesta connexió una pel·lícula ja té força terreny guanyat. A més a més, sap tancar els últims minuts amb força efectivitat i mantenint-se sempre fidel al seu estil. Potser la seva pròpia naturalesa impedeix que les qualificacions siguin més entusiastes, però sens dubte és d’aquells títols que mereixia una mica més d’atenció en el seu pas per les nostres sales. Un cop vista, la sensació és que la seva hora i mitja ha servit d’alguna cosa, i això ja és molt.