La Siciliana Ribelle

Director: Marco Amenta

Intèrprets: Veronica D’Agostino, Gérard Jugnot, Francesco Casisa, Mario Pupella, Mariana Faja.

Gènere: Drama, policíac, màfia. Itàlia, 2009. 110 min.

L’anomenat “efecte Gomorra” va tenir un pes real a Itàlia, ja que l’estrena de la controvertida pel·lícula de Matteo Garrone, basada en el llibre de Roberto Saviano, va fer perdre relativament la por a la indústria italiana davant la temàtica mafiosa. Un dels resultats d’aquesta desinhibició és La Siciliana Rebelde, un pel·lícula també basada en fets reals, que es centra en la història d’una noia que va decidir rebel·lar-se (detall que ja es podia intuir pel títol) contra el món que l’havia vist néixer i créixer. Tot i ser una pel·lícula de factura clarament inferior, fregant el telefilm, presenta una història prou sòlida i un ritme animat i constant que t’acaba enganxant, especialment si no saps res de la història original en què es basa, com ha estat el meu cas. Tot i les seves imperfeccions, que en són diverses, el resultat és força efectiu i molt digerible.

La pel·lícula probablement no explica res nou, especialment si ja s’han vist altres títols sobre la màfia siciliana, però l’aproximació als personatges i la bona ambientació de principis dels anys 90, tot i perjudicar-la a nivell de refinament visual (que ràpid ha passat de moda aquella dècada), li donen cert aire de veracitat que en el fons acaba sent beneficiós. Destaca sobretot el poble sicilià, 100% autèntic. El fet que no sembli una pel·lícula de 2009, sinó realment de l’època que il·lustra li dóna aquest aire a telefilm o inclús sèrie B, però tampoc ho he trobat un aspecte que hagi de condicionar massa la seva percepció, encara que estiguem en plena era digital. No obstant, això no treu que la direcció sigui justeta, els diàlegs força irregulars i els actors, en major o menor mesura, millorables.

El poder de La Siciliana Rebelde es basa en l’inesperat poder que una figura aparentment inofensiva pot tenir si té el coratge per enfrontar-se a un cos tan perillós com la màfia siciliana. El film no gira tant a l’entorn de les accions de la màfia, sinó en el personatge de Rita, en la seva posició de prioritzar la seva voluntat de venjança als ideals sota els quals va ser educada i, fins i tot, a la seguretat de la seva pròpia integritat física. Això sí, personalment, em quedo amb l’actriu que interpreta la protagonista de nena, capaç de donar-li una mirada de ràbia que realment impressiona. Per la seva banda, Veronica D’Agostino no està igual d’afortunada al llarg de tota la peli, tot i que s’hi esforça. Potser perquè, precisament, a vegades es nota massa que s’hi està esforçant i no li surt de forma natural.

La capacitat que aquest cas va tenir a l’hora de fer canviar l’actitud de les autoritats davant la màfia, de deixar fer i mirar cap una altra banda, és culpa també del jutge que es carrega de coratge per tirar endavant una acusació que posa en risc la seva vida. Una col·laboració sense la qual Rita no hagués pogut fer res. Una situació que es correspon a 1991, però que no tinc cap dubte que segueix sent vigent avui en dia, amb la diferència que cap d’aquestes dues figures existeix i que, per tant, tot segueix funcionant igual a Sicília. En aquest sentit, La Siciliana Rebelde acaba quedant reduïda a un homenatge a la figura de Rita, però tampoc es percep com una obra de denúncia a la situació actual, ni resulta amenaçant per la màfia. Segurament per això no ha tingut tanta transcendència com Gomorra.

Com ja he dit, tot i no ser una pel·lícula d’alta qualitat, és un producte prou interessant i efectiu, sobretot pels més aficionats a temàtiques mafioses, tot i que es tracti d’un títol relativament “de segona”. La Siciliana Rebelde es va estrenar el 2009 a Itàlia, i arribarà a Estats Units d’aquí un parell de setmanes. A Espanya, la data d’estrena encara és una incògnita, tot i que és més carn de festivals independents, que no pas de sales comercials. No obstant, crec que agradaria a la majoria de públic.