M.A.Confidential

Paris Je t’aime

Directors: Olivier Assayas, Fred Auburtin, Gerard Depardieu, Gurinder Chadha, Sylvain Chomet, Joel i Ethan Coen, Isabel Coixet, Wes Craven, Alfonso Cuarón, Christopher Doyle, Richard LaGravenese, Vincenzo Natali, Alexander Payne, Bruno Podalydès, Walter Salles, Daniella Thomas, Oliver Schmitz, Nobuhiro Suwa, Tom Twyker, Gus Van Sant.

Intèrprets: Natalie Portman, Elijah Wood, Nick Nolte, Juliette Binoche, Willem Dafoe, Bob Hoskins, Steve Buscemi, Maggie Gyllenhaal, Leonor Watling, Gaspard Ulliel, Javier Cámara, Emily Mortimer…

Gènere: Romàntic, drama, comèdia. França, 2006. 115 min.

Que “París és la ciutat de l’amor” és una premissa que probablement va sortir dels propis parisencs (coneixent-los…), però que s’ha escampat per tot el món i ha acabat arrelant arreu. Sembla, doncs, que ajuntar diverses històries d’amor com a pretext per a realitzar una pel·lícula com Paris, Je t’aime no és una decisió gratuïta i té la seva raó de ser. No qualsevol localitat seria vàlida per a fer-ho. I és que la ciutat és l’únic element que tenen en comú els 18 relats que en formen part, ja que el contingut de cadascun és totalment independent i inconnex amb la resta. El principal repte era aconseguir que cada fragment tingués prou substància i interès, en les quals la ciutat fos un personatge més, però de forma subtil. I crec que s’assoleix en gran mesura, per tant l’experiment resulta diferent i interessant.

No hi ha dubte que tot resulta més fàcil si aconsegueixes que s’uneixin al projecte alguns dels millors directors de l’escena actual perquè donin el seu toc personal a cada història. A més, la pel·lícula, molt intel·ligentment, anuncia el nom del director corresponent a l’inici de cada capítol, de forma que crea expectació per veure què haurà creat cadascun. I funciona. Tot i que el nivell és irregular (amb 18 curtmetratges, és normal) i que les dues primeres històries són una mica fluixetes, Paris, Je t’aime gestiona bastant bé el seu contingut i la cosa comença a redreçar-se quan arriba el torn dels Coen amb Steve Buscemi com a protagonista. A partir d’aquí, la pel·lícula no evita alts i baixos en el seu ritme, però deixa peces de qualitat notable i amb personalitat pròpia.

Des de l’intimisme de Walter Salles, Daniela Thomas o Alexander Payne, passant per l’humor de Sylvain Chomet, la fantasia de Vincenzo Natali i Nobihuro Suwa, i acabant en la més pura paranoia de Christopher Doyle i el món vampíric de Vincenzo Natali. Tampoc hi falta la inquietud de Gus Van Sant ni el pla seqüència marca de la casa d’Alfonso Cuarón. No obstant, personalment em quedo, a més de la citada dels Coen, amb les històries d’Oliver Schmitz, Isabel Coixet (sense que serveixi de precedent) i, sobretot, Tom Twyker. I no és perquè hi surti Natalie Portman, que també, sinó perquè és la història més rodona i amb el muntatge que més em va agradar. A banda d’això, s’ha de dir que les interpretacions sí que estan totes a un nivell realment brillant, tant per part dels noms ja consagrats com dels desconeguts.

El principal problema que li trobo a Paris, Je t’aime és que 18 històries diferents són masses i que el format acaba perjudicant a les més modestes, o a les menys vistoses. No és fàcil mantenir l’atenció de l’espectador amb un producte tan fragmentat i és normal que la reacció sigui diferent en veure Joel i Ethan Coen amb Steve Buscemi en pantalla o Gurinder Chadha (jo tampoc sé qui és) i un grup d’actors desconeguts. Això no significa que després la història menys “mediàtica” et pugui sorprendre, cosa que passa en alguns casos, però al costat de la resta perd molt de protagonisme. En resum, que alguns dels curtmetratges serien molt més apreciats si es veiessin de forma separada que no pas ficats en aquest conjunt, on l’interès pot decaure i fer estar més pendent de quin serà el pròxim director que d’escoltar el que té lloc en aquell moment.

Cal puntualitzar que l’entorn del visionat, un cinema a la fresca ple de sorolls de barri i amb un públic un tant… inquiet (per dir-ho de forma amable) potser no era el millor, però en tot cas era una pel·lícula que tenia pendent i que em va oferir més o menys el que esperava. A banda del contingut dels capítols, no hi ha dubte que les autoritats parisenques deurien contribuir generosament al pressupost del film, perquè aquest es converteix en un veritable recorregut guiat per tots els barris de la ciutat. No sé si a París li fa falta gaire promoció turística a aquestes alçades, però aquest és probablement el millor reclam que pot tenir. Realment, t’entren ganes d’anar-hi; o de tornar-hi.