Els assistents a l’estrena de Mientras Duermes al passat Festival de Sitges ja vam poder veure’l en exclusiva fa un parell de mesos, i ara per fi ha vist la llum públicament. Arriba el tràiler de la que serà una de les grans estrenes del cinema espanyol pel 2012, [REC] 3: Génesis, la tercera entrega de la popular saga de terror que va revolucionar el gènere ara fa quatre anys. Tot i que personalment aprecio la qualitat i destresa en la seva realització i plantejament, però no les considero grans pel·lícules a nivell global (la segona entrega poca cosa va aportar), aquesta tercera part ha aixecat una especial expectació degut a les novetats que incorpora.
terror
All posts tagged terror
Apollo 18
Director: Gonzalo López-Gallego
Intèrprets: Warren Christie, Lloyd Owen, Ryan Robbins, Andrew Airlie.
Gènere: Fals documental, ciència-ficció, terror. USA, 2011. 85 min.
Oficialment, la NASA va aturar el seu programa de missions lunars després de l’Apolo 17, però unes gravacions trobades mostren que en realitat hi va haver un Apollo 18, i el seu contingut explica per què mai es va informar d’ella i per què mai més s’ha intentat arribar a la Lluna. Després d’arribar i complir la seva missió d’instal·lar uns nous transmissors i càmeres de vídeo, els dos tripulants de la nau comencen a notar coses estranyes, al mateix temps que es pregunten quin és realment el motiu pel qual els han enviat.La utilització d’imatges procedents de càmeres domèstiques, de seguretat, ocultes o fins i tot de telèfon mòbil s’ha convertit en un recurs cada cop més explotat, especialment en el gènere de terror. Títols com El Proyecto de la Bruja de Blair, Monstruoso o les sagues de [REC] i Paranormal Activity han basat el seu èxit en treure el màxim suc a l’ús d’aquest tipus de gravacions i oferir un nou punt de vista d’aparença molt més realista. A Apollo 18, el director madrileny Gonzalo López-Gallego ha volgut traslladar aquesta fórmula a l’espai amb un fals documental que pretén precisament això, mostrar-nos una missió espacial des d’una visió diferent amb el pretext que les imatges es van gravar de veritat. El resultat és meritori i resol amb efectivitat el seu objectiu d’angoixar l’espectador pràcticament des del primer minut, però tampoc aporta grans coses al gènere i la seva pretensió de fals documental acaba trontollant una mica.
López-Gallego mostra una bona habilitat a l’hora d’incomodar-nos gràcies a la transmissió d’aquesta sensació que alguna cosa ha de passar, però no sabem ben bé quan. Apollo 18 destaca més per aquests moments d’incertesa que no pas per les imatges pròpiament de terror, que en definitiva són relativament escasses i fugaces. A tot això, hi afegeix un bon treball de fotografia, que juga constantment amb les llums i ombres, i també una edició de so que contribueix en gran mesura a generar la tensió necessària en tot moment. D’altra banda, la utilització del punt de vista en primera persona, posant-nos a la pell dels astronautes, ajuda a traslladar-nos a l’escenari dels fets i també envoltar-nos de la seva atmosfera (encara que allà no hi hagi atmosfera, estrictament). No obstant, el film no evita certa sensació de monotonia en alguna ocasió, de que ens hauria d’oferir alguna cosa més, presentar alguna variant que li afegeixi interès.
Una altra qüestió és tot l’embolcall de fals documental que contextualitza la pel·lícula. En aquest sentit, poso en dubte si era necessari recórrer a aquesta presentació, ja que quasi en tot moment la certesa que estem davant d’una història de ficció és força evident, per tant el film potser es podria haver evitat crear aquesta imatge de clandestinitat que el propi director s’encarrega de fomentar (diuen que fins i tot la NASA ha intentat dificultar la seva distribució per por que la gent es cregués el que passa). Un joc al qual pots entrar més o menys, però que crec que no s’ha de tenir en compte a l’hora de jutjar les imatges. Sigui com sigui, sí que és subratllable la recreació d’Apollo 18 de tot l’escenari lunar i també la qualitat dels efectes especials, que no tenen res a envejar als de les grans produccions sobre el tema.
Pel que fa a les actuacions, el treball de Warren Christie i Lloyd Owen és remarcable. El relatiu anonimat dels dos, que provenen de l’àmbit televisiu nord-americà, encaixa amb la filosofia de la pel·lícula, ja que dues cares mínimament conegudes haurien desentonat per complet. Tant un com l’altre ajuden a transmetre aquesta angoixa a l’espectador, així com el justificable patiment de trobar-se desemparats en plena Lluna. No és una situació nova cinematogràficament, però sí que està explicada de forma diferent i amb menys concessions que, per exemple, Apollo 13 amb la qual és difícil no pensar al llarg del film. D’altra banda, tot el contingut polític de l’argument, tot i que un pèl tòpic, tampoc resulta tan apartat del que hagués pogut passar si la situació hagués estat real. En quan a la vessant de ciència-ficció, es podria dir que apareix amb comptagotes, i que un pèl més de profunditat sobre l’origen de tot plegat potser no hauria estat de més.
Resumint, Apollo 18 és una pel·lícula que probablement no passarà a la història, tot i mesclar per primer cop la temàtica espacial amb la tècnica del fals documental a base d’imatges d’arxiu, però que es viu amb força intensitat i nerviosisme pràcticament al llarg de tota la seva hora i mitja de duració. Així doncs, tot i les seves limitacions i clixés, es pot considerar efectiva en la seva finalitat primària. Un cop vista, poca cosa perdurable queda d’ella. En tot cas, s’ha d’aplaudir l’atreviment d’un director espanyol com Gonzalo López-Gallego per tirar endavant un projecte com aquest. Els fans del gènere de terror no sortiran decebuts, i per la resta no deixa de ser una pel·lícula diferent i que es pot viure amb força intensitat si decideixes entrar en el seu joc.
Després de la seva exitosa etapa de [REC], en què va co-dirigir amb Paco Plaza les dues primeres pel·lícules de la saga (la tercera ja anirà a càrrec només de Plaza), el director català Jaume Balagueró torna amb una proposta més que atractiva. Sense sortir del seu gènere, el terror, però escapant-se de la vessant paranormal que ha caracteritzat la seva filmografia fins ara (Darkness, Frágiles), ara presenta Mientras Duermes, un thriller psicològic en què ens trasllada a la desequilibrada ment d’un porter d’escala que, darrere una aparença amable, amaga un joc macabra que anem descobrint poc a poc. Com un Dexter Morgan a l’espanyola, però amb unes intencions totalment diferents.
La pel·lícula està protagonitzada pel probablement millor actor espanyol del moment, Luis Tosar, ideal per un paper tan obscur com aquest i amb la nominació als pròxims Goya més que cantada. La seva víctima és Marta Etura (curiosament, la parella de Tosar a la vida real), en el paper d’una veïna que s’ha traslladat fa poc a l’escala. Alberto San Juan, Iris Almeida i Pep Tosar completen els actors secundaris. Igual que la seva exitosa saga de zombies, Balagueró ha rodat Mientras Duermes en un edifici de l’eixample de Barcelona, on el director sembla que troba l’atmosfera perfecta per les seves històries.
Mientras Duermes s’estrenarà al Festival de Sitges i, just la setmana següent, el 14 d’octubre, arribarà a les sales.
Francis Ford Coppola és un cineasta peculiar. Coronat com un dels millors directors de la història del cine cap allà als anys 80 gràcies a El Padrino, El Padrino II, Apocalypse Now o La Conversación, entre altres títols, la seva carrera des de llavors no ha estat precisament marcada per la regularitat. Després de 10 anys d’inactivitat, va tornar amb Youth Without Youth (2007) i Tetro (2009), dos projectes que van passar amb més pena que glòria (el primer ni es va arribar a estrenar al cinemes de molts països) degut a la seva poca accessibilitat per al gran públic. Ara, Coppola torna per aventurar-se en el gènere de terror, amb un film que, per un servidor es presenta força més atractiu.
Twixt és la història d’un decadent escriptor de novel·les de terror que visita un poble per presentar el seu nou llibre. Allà, es veu implicat en una sèrie d’assassinats, en especial un d’una nena, sense que sigui conscient que hi té més a veure del que es pensa. Pel que sembla, la pel·lícula navegarà entre la realitat i els somnis d’aquest escriptor, en què es troba amb la jove morta. Un inflat Val Kilmer és el protagonista d’aquesta inquietant història, on també participen Elle Fanning, Bruce Dern i Ben Chaplin. Tot i que el (llarguíssim) tràiler deixa entreveure a la seva part final que no serà una pel·lícula del tot convencional, globalment m’ha deixat força satisfet, així que les expectatives són bones.
Twixt té prevista la seva estrena a finals de 2011 a Estats Units. Espero que algun dia arribi a les nostres sales.
The Walking Dead
Creador: Frank Darabont
Intèrprets: Andrew Lincoln, Jon Bernthal, Sarah Wayne Callies, Steven Yeoun, Laurie Holden, Jeffrey DeMunn.
Gènere: Terror, ciència-ficció. USA, 2010. 1a temporada – 6 capítols de 45 min.
L’agent de policia Rick Grimes es desperta a l’hospital després d’haver caigut greument ferit per dos trets de bala en una persecució. Poc a poc, descobreix que l’edifici està completament buit i mig destrossat, mentre a fora hi ha desenes de cadàvers embolicats al terra. De seguida es dirigeix a casa seva per buscar la seva dona i el se fill, però no hi ha ningú. Els carrers només són ocupats per zombis que deambulen i ataquen a qualsevol ésser viu.L’actualitat televisiva de les últimes setmanes ha estat pràcticament un monòleg sobre la sèrie que, segons deien, obriria una nova era en el gènere de zombis. Gràcies al poc marge de temps entre la seva emissió a Estats Units (novembre i desembre de 2010) i a Espanya (acaba de finalitzar), poca gent no coneix The Walking Dead a aquestes altures. Ha estat la curiositat, doncs, la que m’ha portat a comprovar si realment n’hi havia per tant i si em trobaria amb un punt d’inflexió en una temàtica que, sincerament, trobo desgastada i repetitiva. La resposta, tal com em temia, és negativa. Tot i el prometedor i talentós inici amb el pilot dirigit per Frank Darabont (Cadena Perpétua, La Milla Verde), la sèrie decau sensiblement, sobretot a partir del tercer capítol, i desemboca en un descol·locador final de temporada que posa de manifest la falta de cohesió entre els capítols i la incapacitat per transmetre una idea clara sobre què ens volen explicar.
I és que no sembla que els responsables de la sèrie tinguin les coses massa clares sobre l’element que ha de portar el veritable pes de la sèrie. Fent bona la dita de “qui molt abraça, poc estreny”, la preocupació per altres conflictes, sub-trames i personatges fa que fins i tot en alguna ocasió ens oblidem que hi ha uns quants zombis pel carrer que en teoria eren els protagonistes de tot plegat. Considerant que els personatges són totalment plans i sense cap gràcia, i que les sub-trames i conflictes no duen enlloc, no és d’estranyar que la sèrie decaigui en interès i originalitat. Així doncs, la brillantor narrativa i de posada en escena del primer capítol es converteix en un miratge i la resta de capítols no estan, ni molt menys, a l’altura. En aquest sentit, la brevetat de la temporada (tan sols sis capítols) ajuda a prendre voluntat per acabar-la, però més per inèrcia que no pas pels nivells d’intriga que pugui generar l’acció.
Els últims quatre capítols són un despropòsit en matèria de guió. No només per la simplicitat dels diàlegs i l’escassa originalitat dels fets, també pel desconcert que generen les decisions dels personatges i la nul·la empatia que generen. Però el principal problema és la descarada grandiloqüència que la sèrie vol transmetre, posant en boca de tots els protagonistes grans frases transcendentals que no tenen cap mena de versemblança i sobretot a través d’un últim capítol de dramatisme imposat que no s’aguanta per enlloc. The Walking Dead cau en aquesta mania tan “hollywoodiana” de subratllar fins la sacietat que allò que estem veient és molt important i que com a espectadors ens hi hem d’implicar emocionalment, i a mi això em provoca tot el contrari. Així doncs, el que al principi semblava realment una bona sèrie de zombis, s’acaba convencionalitzant i perdent la seva identitat.
Les actuacions es veuen condicionades per aquesta poca connexió que els personatges tenen amb l’espectador, però tampoc és que els intèrprets hi ajudin gaire. Andrew Lincoln és un d’aquells protagonistes que ni fu ni fa, solvent en les escenes d’acció, però sense cap raó perquè ens caigui especialment simpàtic. Jon Bernthal està simplement correcte en el paper de suposat company del protagonista i Sarah Wayne Callies (que molts identificaran com la Dra. Sara Tancredi a Prison Break) apareix preocupantment sosa, amb la mateixa cara d’espantada pràcticament al llarg de tota la temporada i fins el punt de fer una mica de ràbia i tot. De la resya de secundaris, molts cauen en la sobre-actuació, però potser es podria destacar Steven Yeoun, l’únic que genera comptats tocs d’humor i transmet certa simpatia. En realitat, alguns dels zombis semblen actuar millor que alguns dels actors “vius”.
No es pot negar que l’ambientació està treballada i que els zombis estan força ben aconseguits, i també em sembla bé que la sèrie no escatimi imatges amb un punt “gore” per donar realisme a l’acció. El problema és que The Walking Dead s’equivoca de camí quan aparta els zombis del primer pla i passa a preocupar-se exclusivament dels vius. No perquè aquesta sigui una mala decisió de per si, sinó perquè els vius no ens ofereixen gaire cosa interessant. Queda clar, doncs, que no és The Walking Dead aquesta entrada a una nova era del gènere de zombis, potser precisament perquè la pròpia sèrie es creu millor del que és arrel d’aquest sobredimensionament que s’ha produït. El gran èxit d’audiència ha propiciat que hi hagi prevista una segona temporada amb 13 capítols. Dubto molt que la miri.
Daybreakers
Directors: Michael Spierig, Peter Spierig
Intèrprets: Ethan Hawke, Willem Dafoe, Isabel Lucas, Sam Neill, Claudia Karvan, Jay Laga’aia.
Gènere: Ciència-ficció, thriller, terror. USA, 2009. 95 min.
En un món en què els vampirs són la raça predominant al planeta, un greu problema amenaça la fi de la seva existència: pràcticament no queda sang humana. Tot i haver-hi empreses dedicades a l’extracció de la sang en autèntiques granges de cria d’humans i estudis científics per buscar substituts, la situació és límit degut a la cacera indiscriminada d’humans i a la proliferació de vampirs convertits en sanguinàries criatures degut a la falta de sang. El Dr. Edward Dalton, treballador d’una d’aquestes empreses, creu que pot existir un mètode de convivència entre humans i vampirs i lluita per buscar solucions.En una escena cinematogràfica monopolitzada ocasionalment pels ensucrats i mediocres personatges de la saga Crepúsculo, Daybreakers és una interessant alternativa que situa la convivència entre vampirs i humans en un panorama més obscur i transcendental. Tot i formar part del segment fílmic “per passar l’estona”, es tracta d’una història de ciència-ficció força apanyada gràcies a un plantejament atractiu, una ambientació aconseguida i un ritme trepidant. Aquest últim aspecte, no obstant, li juga una mala passada, sobretot a la segona meitat, ja que accelera la pel·lícula excessivament i precipita els fets precisament quan certa pausa no li hagués anat malament. Els diàlegs tampoc són res de l’altre món, ni les actuacions brillants, però Daybreakers és un producte fàcilment digerible, amb bones dosis d’acció i satisfactori a l’hora d’oferir ciència-ficció lleugera amb més forma que fons.
El punt de partida del film té la seva gràcia, ja que la posició de vampirs i humans és, si més no, inusual. A Daybreakers, els humans són els perseguits, els minoritaris, els refugiats, però al mateix temps la clau de la supervivència de la resta de població. Les imatges de vida quotidiana a la ciutat, només habitada per vampirs, resulten curioses, així com el fet que tot això passi, lògicament, de nit. Els sistemes per protegir-se de la llum solar, força ben trobats, tot i que alguns més creïbles que altres. En aquest sentit, trobo bastant enginyós aquest títol de Daybreakers (que es traduiria com a “els que s’escapen del dia”) com a definició de la pel·lícula. Els paral·lelismes amb la nostra societat són evidents, sobretot pel que fa a l’explotació de recursos (la sang) i a l’ambició per treure’n el màxim profit com a preocupació prioritària. Res de nou, d’altra banda, si es té en compte que els vampirs són humans transformats.
Tot i que el desenvolupament de la trama és relativament previsible, el film aconsegueix mantenir l’espectador atent, gràcies també a uns efectes especials treballats i sense excessos. Daybreakers té clares reminiscències a altres pel·lícules de ciència-ficció de classe mitja, com, entre altres, 28 Días Después o Equilibrium (aquesta última quasi diria que de classe alta) per aquesta contraposició entre modernitat i “underground” i per aquest posicionament dels humans com un reducte que lluita per a sobreviure. L’ambientació relativament futurista, tot i que no es pot contemplar excessivament perquè la peli no s’hi recrea gaire, té aquesta mescla entre tecnologia i decadència que té Blade Runner (de peu) com a pionera. Finalment, el film té el seu toc de terror en aquestes criatures moribundes que ataquen tant a humans com vampirs i que simbolitzen el prejudici que la pròpia societat crea contra ella mateixa pel seu mal funcionament.
Com ja he dit, els actors no són el més destacable de Daybreakers. Tot i comptar amb noms importants com Ethan Hawke i Willem Dafoe, cap dels dos serà recordat per aquesta pel·lícula. Això sí, ajuden a aportar aquest mínim de renom a la pantalla. El film centra clarament les seves prioritats en la part més dinàmica i sensorial, no es preocupa de crear personatges amb profunditat ni grans missatges amb contingut. Amb tot, aconsegueix crear mínimament la seva pròpia identitat i no acabar sent recordada com una descarada “còpia de..”, cosa que no és poc avui dia. El que comença com una interessant història de ciència-ficció vampírica (i això que no sóc gaire amant d’aquest subgènere), s’acaba simplificant per acabar convertint-se pràcticament en una pel·lícula de supervivència contra zombies, però no se li pot desmerèixer la capacitat d’entretenir i una sensació que no has perdut el temps mirant-la.
No és un film recomanable a qualsevol, ja que no tothom té el mateix estómac per aquest gènere (tot i que tampoc s’excedeix en imatges desagradables), però compleix a la perfecció el paper de matador de temps en una tarda tonta. De pas, estaria bé que tots els seguidors incombustibles de Crepúsculo li fessin una ullada per saber quin és el cinema de vampirs de sempre i esgarrifar-se en comprovar, per exemple, que són capaços de qualsevol cosa per tal d’aconseguir sang humana per sobreviure. Ben mirat, potser el que més els esgarrifaria és veure que no van sense samarreta.
Shutter Island
Director: Martin Scorsese
Intèrprets: Leonoardo DiCaprio, Mark Ruffalo, Ben Kingsley, Michelle Williams, Max Von Sydow, Emily Mortimer, Patricia Clarkson.
Gènere: Suspens, drama. USA, 2010. 130 min.
Teddy Daniels i Chuck Aule, dos membres dels U.S. Marshals, arriben a Shutter Island, una illa prop de Boston que alberga l’hospital psiquiàtric per a criminals Aschecliffe. La seva missió és investigar la misteriosa desaparició d’una de les pacients, Rachel Solando, una assassina molt perillosa. En arribar al centre, no troben una actitud gaire col·laborativa per part del director i la resta de personal mèdic, fet que fa créixer forces dubtes als dos agents sobre la veritable naturalesa del cas.Martin Scorsese certifica la seva remuntada. La brillant i (per fi) oscaritzada Infiltrados ja ens va fer recuperar la confiança en el genial director novaiorquès, que venia d’oferir diversos “bluffs” més o menys relatius des de Casino (1995). Quatre anys després, Shutter Island només deixa que el llistó baixi de forma mínima i ens permet parlar d’un film notable i més intel·ligent del que sembla. Tot i que sembla que Scorsese no cuidi de forma tan primmirada tots els detalls, com ens té acostumats, té un control de la narració impecable en tot moment i guia (que no manipula) l’espectador per una trama que es reserva el millor pel final, però que manté l’espectador amb una gran expectació des del moment en què els personatges posen el peu a l’illa. Això, més la posada en escena i sobretot la deliberada forma de jugar amb la banda sonora, la converteix en una de les pel·lícules més “hitchcockianes” que he vist en els últims anys.
Rodada en una cristal·lina alta definició, Shutter Island té clara la seva missió: introduir l’espectador a l’illa (impressionant la força que té el pla fix que ens la presenta a l’inici) i deixar-lo durant dues hores llargues amb l’única obsessió de saber què carai hi passa. Exactament la mateixa situació en què es troba el protagonista Teddy Daniels, interpretat per un Leonardo DiCaprio que, un cop més, em convenç a mitges. No és una qüestió d’interpretació, ja que crec que és un bon actor, sinó de posat, d’imatge. Potser és personal, però en papers com aquest em segueix generant la impressió que és un “niño bonito” que intenta fer-se el dur (cosa que, per exemple, no em passa amb Brad Pitt). Al seu costat, Mark Ruffalo imposa més a càmera, però també podria intentar canviar de cara en les seves interpretacions. Els acompanya un brillant Sir Ben Kingsley, un actor que necessita molt poc per generar misteri i inquietud, i unes destacades actuacions secundàries femenines en Michelle Williams i Patricia Clarkson.
Shutter Island és un film que no pot ser jutjat abans d’hora, ja que els fets es succeeixen contínuament i de forma especialment significativa durant l’última mitja hora. Scorsese ens sorprèn quan menys ho esperem, i ho fa amb molt d’enginy i també amb solidesa i convenciment, de forma que l’espectador no se sent enganyat, sinó gratificat i decidit a fer la retrospectiva que ens demana la peli un cop acabada. Així, ens adonem que tot el que ha anat passant, tot i que hi ha escenes mes i menys afortunades, tenia un sentit. A vegades, fins i tot detalls que en un primer moment ens havien semblat errors. En tot cas, Scorsese deixa clar que no estava jugant brut amb nosaltres, ni de forma gratuïta, i ho demostra amb un diàleg final, per mi, brillant. És per tot això que, tal com ja m’havien avisat, resulta força important anar a veure la peli sabent-ne el mínim d’informació possible i, un cop allà, deixar-se portar.
Com ja he apuntat al principi, un dels elements que més m’ha agradat és la banda sonora i el pes que aquesta té a la història, una característica totalment “made in Hitchcock”. Només amb el creixendo, exagerat a consciència, del recorregut dels dos agents des que desembarquen fins a les portes del centre psiquiàtric, ja ho podem evidenciar, i de pas Scorsese ja ens ha fet posar nerviosos. A partir d’aquí, l’ús de la música és constant, de la qual destaca una melodia descompassada genial. En altres aspectes, el director ens sorprèn amb recursos i elements de muntatge un tant rudimentaris, fins i tot propers de la serie B, i també amb algun fragment que recorda inevitablement a David Lynch (en realitat, Shutter Island té algun paral·lelisme amb Carretera Perdida).
Ens trobem amb una d’aquelles pel·lícules que, un cop acabades, et vas adonant que són molt bones, perquè el seu desenllaç dóna sentit a tota la resta, a mida que hi vas pensant. Fins i tot la primera escena i la primera frase, aparentment neutres, tenen un significat i un motiu concret. Resulta difícil parlar de Shutter Island sense fer referència a moments i detalls puntuals i intentant respectar el màxim els eventuals lectors que no hagin vist la peli. Espero haver-ho aconseguit. En tot cas, seguim una gran ratxa en aquest final de febrer. Ara mateix, juntament amb les recentment comentades En Tierra Hostil i La Carretera, es converteix en el gran “must see” de la cartellera. El meu homònim amb les ulleres més famoses de Hollywood està en forma.
(Atenció: SPOILERS als comentaris!)
Antichrist
Director: Lars von Trier
Intèrprets: Willem Dafoe, Charlotte Gainsbourg.
Gènere: Drama, terror. Dinamarca, 2009. 100 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Després de la mort accidental del seu fill, una parella lluita per superar el dolor per la pèrdua. Tot i que ell, psicòleg, intenta ajudar la seva dona a superar un greu estat de desconsol i ansietat, el comportament d’ella empitjora, per la qual cosa decideix emportar-se-la a una cabana al mig del bosc. Allà és on ella va passar l’últim estiu amb el seu fill, per això el marit creu que és el millor lloc on superar totes les pors i deixar enrere aquesta tragèdia. Però l’exercici no resultarà gens fàcil.Es poden dir moltes coses de Lars von Trier, que està completament sonat, que és un geni incomprès, que pren drogues dures o que ens odia a tots. La resposta vàlida segurament sorgiria d’una mescla entre totes aquestes, però, en tot cas, només la sap el propi von Trier. El que digui la resta de gent deu importar-li ben poc, perquè quan un roda una pel·lícula com Anticristo, queda força clar que no ho fa buscant l’aprovació de ningú, simplement és el que tenia ganes i necessitava explicar en aquell moment. És per això que Anticristo pot ser criticada i rebutjada segons el criteri (i sobretot l’estómac) de cadascú, però en cap cas es pot acusar de pretensiosa o gratuïta. Té alguns excessos, sí, per què negar-ho, però probablement són necessaris per transmetre el que vol transmetre el director, qui controla les emocions de l’espectador en tot moment, però sense ser controlador. En tot cas, veure Anticristo es converteix en una experiència irrepetible i difícilment oblidable durant un bon temps.
A quants films realitzats durant els últims anys es pot aplicar aquesta última frase? Segur que es poden comptar amb els dits de la mà, o potser ni això. Crec que, només per això, ja val la pena anar a veure-la; això sí, és un error voler fer una aproximació a Anticristo com si fos una peli comú, esperar que el film tingui una estructura típica i que l’argument acabi tancant tots els caps oberts. I, sobretot, evitar escandalitzar-se i quedar-se només en això, perquè darrere aquella imatge (encara que sigui molt desagradable), probablement hi ha un sentit. A banda d’això, val la pena veure aquest film per les dues actuacions estelars que hi trobem. Charlotte Gainsbourg, guardonada amb el premi a millor actriu a Cannes 2009, et deixa realment esgotat per la desesperació i dolor que pot arribar a transmetre. Willem Dafoe, que ja de per si té una cara inquietant, l’acompanya també a un grandíssim nivell. El repartiment d’Anticristo només té dos actors, però realment no en necessita més.
El film està separat en quatre capítols, corresponents a fases de l’estat emocional des d’un punt de vista psicològic, als quals es sumen un pròleg i un epíleg. I el cert és que cal començar parlant del pròleg, no perquè sigui el primer en ordre cronològic, sinó perquè cinematogràficament és impressionant. Lars von Trier serà moltes coses, però és un director de cine brillant, i ho demostra en escassos minuts de càmera lenta, blanc i negre i Haendel de fons, en què ja et deixa sense paraules. A partir d’aquí, Anticristo va pujant en intensitat, duresa i violència. I aquí, Lars von Trier no s’amaga res i ens mostra tot el que creu necessari, simplement perquè vol que visquem la peli així. Algú hi veurà provocació gratuïta i repulsiva, però, tot i que crec que en ocasions està massa a prop de sobrepassar el límit, jo no ho he vist així.
A la peli se li poden retreure altres aspectes, sobretot relacionats amb la credibilitat d’algunes escenes o fets, i també en la inclusió de metàfores i referències molt antigues i acotades, difícils d’assimilar per la gran majoria de públic. Probablement, de captar-ho, comprendríem una mica millor el comportament dels personatges, especialment d’ella. En tot cas, Anticristo transmet una imatge realment impactant i molt controvertida de la figura de la dona, de la seva relació amb la naturalesa i de la seva naturalesa pròpia. Al mateix temps, evoca clarament la història d’Adam i Eva (no és casualitat que el bosc es digui Edén i que cap dels dos protagonistes tingui nom), però “reversionada”, per dir-ho d’alguna forma. El que genera de forma inevitable és debat, intercanvi de sensacions i interpretacions i també una clara voluntat de saber més coses sobre el que has vist. I, al cap i a la fi, tot això és el que acostuma a aconseguir una bona pel·lícula.
Anticristo és d’aquelles difícils de recomanar, en què has de pensar bé en com és l’altra persona abans de donar-li una resposta, ja que no hi ha dubte que no és una peli digerible per la gran majoria de públic. La peli arriba a nivells insospitats (el tràiler és un avanç “light”) i hi ha escenes molt dures i explícites, però seria un gran error quedar-nos només amb aquestes imatges (encara que quedin inexorablement gravades a la memòria), ja que el rerefons és molt més ampli. De totes formes, com ja he dit, si es va a veure a Lars Von Trier, no qualsevol predisposició és vàlida, per tant el millor és no esperar res i sempre buscar un significat al què passa. Pot ser que molts no els trobem mai, però això no evitarà que Anticristo es mantingui un bon temps a la memòria de l’espectador.
(Atenció: spoilers als comentaris!)
No falla. Les fórmules que funcionen no s’abandonen després del primer èxit. És com una malaltia que afecta al cinema últimament i de la qual no escapa ningú. Serà que la crisi apreta. Una de les grans sensacions del cinema espanyol dels últims anys, [REC], tindrà una seqüela. Personalment, no és un film que m’entusiasmés globalment, però sí que presentava aspectes força singulars i poc habituals en produccions fetes a casa nostra, tant en la direcció com en la posada en escena, per tant no se li podia negar la seva part de mèrit. No en va, va guanyar el Festival de Sitges 2007.
Ara, però, [REC]2 arriba amb l’únic pretext d’alimentar-se de tot l’èxit de la primera, assegurar una bona taquilla i, probablement, acabar oferint el mateix. Així doncs, el format perd gran part del seu efecte sorpresa i el contingut, com a molt, pot ser reomplert amb nous personatges (sembla que serà l’exèrcit enlloc dels bombers) que acabaran jugant el mateix paper que els predecessors. En fi, que el tràiler de [REC]2 no resulta gaire prometedor i tot apunta a una segona part que farà bona aquella dita que ja sap tothom.
L’estrena arribarà a la tardor-hivern. Veurem si es compleixen aquestes previsions o m’haig d’empassar les paraules.






















