L’ambient postapocalíptic segueix sent un dels escenaris preferits de la ciència ficció actual. Així ho podem comprovar en una de les grans superproduccions d’aquest gènere que arribarà d’aquí poc a les nostres pantalles. Oblivion planteja un planeta Terra destruït, l’any 2045, després que l’arribada d’un misteriós cub blanc gegant amb una nova raça d’alienígenes provoqués una batalla a nivell mundial. Els humans supervivents, a qui els han esborrat la memòria la seva vida anterior i viuen en una espècie de torres, es dediquen a controlar que no hi hagi res d’estrany a la superfície del planeta, però una inesperada arribada trastoca la seva tasca. El plantejament té certa complexitat, però promet, si més no, força interès.
ciència ficció
All posts tagged ciència ficció
Per fi arriba el tràiler d’una d’aquelles pel·lícules que semblen maleïdes. Després de de començar el rodatge sense tenir ben definit el guió, dels diversos canvis que el director Marc Forster (Cometas en el Cielo, Quantum of Solace) hi va introduir, les cabrejades de Brad Pitt i altres contratemps en el camí, el projecte ha aconseguit estabilitzar-se i arribarà a les pantalles, encara que mig any més tard del previst. Guerra Mundial Z és l’adaptació de la novel·la homònima de Max Brooks, que explica la lluita de la humanitat contra una enorme invasió de morts vivents des del punt de vista d’un treballador de les Nacions Unides. Pel que diuen els seus lectors, el film poc tindrà a veure amb la novel·la, però tot apunta que serà un dels grans “blockbusters” del proper estiu.
Looper
Director: Rian Johnson
Intèrprets: Joseph Gordon-Levitt, Bruce Willis, Emily Blunt, Pierce Gagnon, Jeff Daniels, Paul Dano, Piper Perabo, Noah Segan.
Gènere: Ciència-ficció, acció, drama. USA, 2012. 115 min.
L’any 2044, existeixen uns mercenaris anomenats “loopers” que s’encarreguen de matar persones que una organització mafiosa els envia des de 30 anys en el futur mitjançant un viatge en el temps. Quan l’empresa contractant dels “loopers” vol retirar algun d’aquests mercenaris, els envia el seu propi jo del futur perquè el matin. Joe, un d’aquests “loopers”, és conscient que la seva retirada és a prop, però quan el seu jo del futur arriba, tot es descontrola.Sóc un amant del cinema de ciència-ficció, però sempre he pensat que és un gènere que presenta una especial dificultat per a fer pel·lícules rodones. Saber donar coherència al conjunt, evitar grans paradoxes en la lògica de la pel·lícula i dotar la història de la profunditat necessària que ha de complementar la vistositat de les seves imatges és una tasca delicada. Però quan tot això funciona, la satisfacció que deixa a l’espectador és molt especial. No dic que a Looper no s’hi trobin petits forats de guió, que no es pugui qüestionar algun detall del seu plantejament o que el seu ritme sigui impecable, però Rian Johnson demostra una capacitat admirable d’interpretar la ciència-ficció i executar-ho amb una efectivitat que feia molt de temps que no veia. La pel·lícula ofereix de tot: un escenari futurista atractiu, dosis d’acció trepidants, un discurs complex, però conclusiu i convincent, un estil visual espectacular i grans actuacions.
Un altre d’aquells projectes trencadors i arriscats que poden causar sensació o caure en el més absolut fracàs, però que no deixen de generar una certa expectativa. A partir d’una premissa relativament semblant a la de Matrix, Branded és una pel·lícula de ciència ficció que dibuixa un món totalment controlat per les marques comercials i les grans corporacions. En la nostra realitat, no ens n’adonem, però en una dimensió oculta paral·lela aquestes marques són veritables monstres que ens priven de tota llibertat. El conflicte salta quan un home lluita per desemmascarar aquest control dictatorial de les corporacions, que reaccionen amb violència quan veuen amenaçada la seva posició. Una metàfora de la societat actual realment curiosa i ambiciosa.
Prometheus
Director: Ridley Scott
Intèrprets: Noomi Rapace, Michael Fassbender, Charlize Theron, Idris Elba, Logan Marshall-Green, Guy Pearce.
Gènere: Ciència-ficció, thriller, drama. USA, 2012. 125 min.
L’any 2093, després de descobrir un missatge que els podria conduir a trobar respostes sobre l’origen de la vida a la Terra, un equip de científics i exploradors viatja a un planeta acabat de descobrir a bord de la nau Prometheus. Allà, troben unes majestuoses runes del que podria ser la civilització que va crear els humans, però a mida que avança la investigació, comencen a ocórrer fets estranys que posaran en perill les seves vides.Tràilers, fotografies, petits fragments, vídeos virals, pistes (excessives) de tota mena… des de ben bé vuit mesos abans, el bombardeig d’informació que havia precedit l’estrena de Prometheus l’havia convertit, per a molts, en l’estrena més esperada de l’any. I ara que ja ha arribat, podem confirmar que poca cosa del que ens havien venut s’ha acabat materialitzant. La nova pel·lícula de Ridley Scott regala una potència visual espectacular, grans escenes de tensió i un ritme carregat de dinamisme, però sorprèn amb un guió ple de despropòsits, incoherències i preguntes sense resposta, i uns personatges plans i sense cap mena de carisma. Podríem quedar-nos amb la primera part, amb la seva immensa qualitat tècnica i la seva efectivitat com a entreteniment, però quan la pròpia pel·lícula mostra unes pretensions molt més elevades que això, el que no podem fer és conformar-nos amb un resultat com aquest i fer veure que ja ens està bé.
Aquesta pel·lícula em té fascinat. No només pel magnetisme d’aquest tràiler de pràcticament sis minuts, sinó per saber de què coi anirà tot això. Cloud Atlas és un projecte conjunt dels germans Andy i Lana Wachowski (Matrix, V de Vendetta) i l’alemany Tom Twyker (Corre Lola Corre, El Perfume), que adapten el best seller de ciència ficció de l’auto britànic David Mitchell. Es tracta de sis històries connectades entre elles i que avancen de forma cronològica des de mitjans del segle XIX fins a un futur llunyà post-apocalíptic. Se suposa que cada història està sent explicada al protagonista de la següent, i així successivament, i que totes estan influenciades per l’anterior. Una complexitat narrativa que suposa un bon repte, però que de funcionar bé, pot ser la llet.
Chronicle
Director: Josh Trank
Intèrprets: Dane DeHaan, Alex Russell, Michael B. Jordan, Michael Kelly, Ashley Hinshaw.
Gènere: Ciència-ficció, drama, acció. USA, 2012. 80 min.
Andrew és un adolescent tímid i introvertit que un dia decideix anar a tot arreu amb la seva càmera de vídeo. En una festa del seu institut, s’ajunta amb Matt, el seu cosí, i Andrew, un dels nois més populars de la promoció, que han descobert un estrany forat al terra. En baixar-hi, troben una estranya matèria lluminosa que no havien vist mai abans. A partir del dia següent, comencen a descobrir que tenen poders especials i que poden controlar amb la ment tot el que els rodeja.Ha estat una de les grans sensacions de l’any, i no ho acabo d’entendre. Si bé és cert que ens trobem davant la pretensió d’aportar un un nou punt de vista dins del subgènere relacionat amb els super poders, molt més proper i terrenal, i de buscar que l’espectador es pugui identificar més fàcilment amb la història i posar-se a la pell dels personatges, aquests factors no resulten suficients per construir una pel·lícula digna de destacar. Fa falta un guió a l’alçada, una evolució mínimament creïble i una estructuració suficientment clara per saber quin és exactament el camí que vol agafar la pel·lícula. I crec que Chronicle es perd completament en aquest sentit. Ens regala imatges espectaculars gràcies al talent de la direcció i al sorprenent treball d’efectes especials, però a Josh Trank sembla passar-li el mateix que als protagonistes: acaba perdent el control i la pel·lícula se li escapa de les mans.
Men in Black 3
Director: Barry Sonnenfeld
Intèrprets: Will Smith, Tommy Lee Jones, Josh Brolin, Jemaine Clement, Emma Thompson, Michael Stuhlbarg.
Gènere: Ciència ficció, comèdia, acció. USA, 2012. 100 min.
El malvat Boris El Animal aconsegueix escapar de la presó lunar i arriba a la Terra disposat a venjar-se de l’agent K, que en el passat li va arrencar un braç. Per a fer-ho, viatja enrere en el temps fins els anys 60 per poder matar a K i canviar el curs de la història, però quan se n’assabenta l’agent J, decideix fer el mateix i arribar a temps per impedir-ho.A diferència de la majoria de seqüeles o noves entregues d’una saga coneguda, la tercera part de Men in Black arribava sense haver fet excessiu soroll ni aixecar expectatives de cap mena. No obstant, a vegades això del cinema és tan capritxós com imprevisible, i la pel·lícula ha funcionat d’allò més bé a les taquilles i ha estat, en general, força ben tractada per la crítica. I és que Men in Black 3 aconsegueix justificar un retorn dels homes de negre que a priori semblava innecessari, com tants d’altres. Sense ser una pel·lícula espectacular, i amb els seus previsibles alts i baixos de guió, la pel·lícula sap diferenciar-se de les seves dues predecessores gràcies a la introducció de nous personatges i reclams, i també a un cert canvi en el seu enfocament. El resultat, clarament millor que Men in Black 2, és un entreteniment efectiu, més subtil, menys esbojarrat i més humà. Un producte comercial, però amb una mica d’ànima.
Cada any, l’entorn mediàtic cinematogràfic ve marcat per tres o quatre títols que estan destinats a rebentar taquilles a nivell mundial i acumular protagonisme a tots els mitjans de comunicació. Indubtablement, un d’ells és Prometheus, el nou projecte de ciència-ficció de Ridley Scott, del qual ja fa mesos que es parla i que ara mateix centra tota l’atenció gràcies a l’aparició del seu primer tràiler de llarga durada. El film explica la història d’uns exploradors que busquen els orígens de la vida al planeta Terra i que durant la seva missió es topen amb uns convidats que no esperaven trobar. Tot i els rumors que es tractava d’una preqüela d’Alien, el propi Ridley Scott ho ha desmentit; en tot cas, les reminiscències són força clares.
Hi ha pel·lícules que, de tan frikis i delirants, poden acabar convertint-se en títols de culte. Iron Sky té força números per ser una d’elles. Aquesta producció finlandesa ha recorregut un llarg camí de producció, en el qual ha comptat fins i tot amb col·laboracions de particulars a través d’una comunitat online (el que es coneix com a “crowdfunding“), i ha anat guanyant en popularitat fins arribar ni més ni menys que al Festival de Berlín, on s’estrenarà aquest mateix cap de setmana. La trama, que no pot ser més surrealista, explica com després de la 2a Guerra Mundial, els nazis van establir una base secreta espacial a la cara oculta de la Lluna i han estat preparant un atac pel 2018, amb el qual volen tornar a la Terra i conquerir-la.




















