M.A.Confidential

Looper

Director: Rian Johnson

Intèrprets: Joseph Gordon-Levitt, Bruce Willis, Emily Blunt, Pierce Gagnon, Jeff Daniels, Paul Dano, Piper Perabo, Noah Segan.

Gènere: Ciència-ficció, acció, drama. USA, 2012. 115 min.

Sóc un amant del cinema de ciència-ficció, però sempre he pensat que és un gènere que presenta una especial dificultat per a fer pel·lícules rodones. Saber donar coherència al conjunt, evitar grans paradoxes en la lògica de la pel·lícula i dotar la història de la profunditat necessària que ha de complementar la vistositat de les seves imatges és una tasca delicada. Però quan tot això funciona, la satisfacció que deixa a l’espectador és molt especial. No dic que a Looper no s’hi trobin petits forats de guió, que no es pugui qüestionar algun detall del seu plantejament o que el seu ritme sigui impecable, però Rian Johnson demostra una capacitat admirable d’interpretar la ciència-ficció i executar-ho amb una efectivitat que feia molt de temps que no veia. La pel·lícula ofereix de tot: un escenari futurista atractiu, dosis d’acció trepidants, un discurs complex, però conclusiu i convincent, un estil visual espectacular i grans actuacions.

Looper comença com li pertoca: directa, estimulant, enrevessada, imprevisible i desconcertant. Rian Johnson es recolza en una veu en off necessària per presentar els fets, però en cap moment la converteix en un recurs fàcil per explicar el que ell no hagués estat capaç de plasmar amb l’acció. Les peces del puzle van apareixent i un comença a pensar en Terminator, 12 Monos o Regreso al Futuro per la seva premissa de viatjar al passat per modificar-lo i així poder canviar el futur, però Looper de seguida es forja un discurs propi. El director no només demostra el seu gran talent narratiu en l’argument, sinó també la seva intel·ligència a l’hora de donar una funció als seus personatges i convertir-los en còmplices seus. Diàlegs com el de Gordon-Levitt i Willis que apareix a la imatge de més avall ho exemplifiquen a la perfecció. D’altra banda, la història encerta a l’hora d’evitar obrir massa les seves mires i es concentra en el cas concret que l’ocupa.

Com sempre he pensat, el cinema de ciència-ficció sempre destaca per ser en realitat un dels gèneres més humans. Looper ens fa reflexionar sobre com els mals de la societat actual poden condemnar el nostre futur, mostrant per exemple com un invent tan bestial com els viatges en el temps es fan servir exclusivament per poder matar, i també sobre aquesta mania existent d’intentar solucionar un problema eliminant-lo enlloc d’anar a buscar-ne el seu origen per entendre’l i poder-lo evitar. Al final, per molta ciència-ficció que els rodegi, són les relacions personals (amoroses, familiars, d’amistat) el veritable motor dels personatges. Aquest component emocional dóna una èpica magnífica just quan el film més ho necessita, i Johnson sap tancar el seu “loop” particular de forma tan clara i convincent, que fins i tot sembla senzilla, i permet que l’espectador entengui a la perfecció el seu missatge i trobi difícil portar-li la contrària.

El repartiment de Looper és un altre luxe. Joseph Gordon-Levitt es gradua definitivament com una de les promeses consolidades de Hollywood i realitza un treball excelent, tot i que la seva cara resulti un tant estranya degut al maquillatge “brucewillitzador” que se li ha aplicat per la pel·lícula. Respecte Bruce Willis, poca cosa a dir, devoció total i absoluta, sobretot quan passa a l’acció de veritat, un moment especialment celebrat de la pel·lícula. Secundaris com Jeff Daniels (curiós veure’l tan diferent aquí després d’acostumar-nos a The Newsroom), Emily Blunt o Paul Dano, també aporten una gran qualitat a la pel·lícula, però crec que és meritori destacar el paper del petit Pierce Gagnon, responsable de les millors escenes de tensió de la pel·lícula, precisament en el el tram en què el ritme baixa lleugerament i l’acció es dilata un pèl massa. Am la seva mirada i el seu parlar inquietant, Gagnon aconsegueix posar-nos els pèls de punta.

Tot i que la pel·lícula presenta un estil visual atractiu, no és precisament per la voluptuositat dels efectes especials, introduïts en moments puntuals, sinó per aquesta visió tan contrastada del futur. Una decadència que s’acosta a Blade Runner, combinada amb elements que recorden a Minority Report, però tot plegat molt menys diferent a la actualitat del que s’acostuma a veure en aquest tipus de films. No sé si Rian Johnson ha col·locat un títol més entre l’elit de la ciència-ficció a la qual pertanyen aquests dos citats i els dos citats més amunt, el futur dirà, però la sensació és que el gènere necessitava una pel·lícula com Looper, i que per fi és un model d’èxit allà on molts altres projectes s’han perdut pel camí. Quan un no té ganes de posar-se a buscar possibles detalls a criticar, o cavil·lar sobre irregularitats que pugui presentar el plantejament, és que tota el demés és molt bo. Indubtablement, estem davant d’una de les pel·lícules de l’any.