La Noche de 12 Años
Director: Álvaro Brechner
Intèrprets: Antonio de la Torre, Chino Darín, Alfonso Tort, César Troncoso, Soledad Villamil, Sílvia Pérez Cruz.
Gènere: Drama. 2018. 120 min.
L’any 1973, la dictadura militar que controla Uruguai decideix traslladar tres presos Tucumaros (com es coneix als grups de la resistència) a un nou centre penitenciari on són aïllats en cel·les minúscules i sota condicions deplorables. A partir de llavors, i durant més d’una dècada, José Mujica, Mauricio Rosencof i Eleuterio Fernández són maltractats física i psicològicament en diferents llocs on no poden comunicar-se amb ningú ni pràcticament veure la llum del dia.
A la fantàstica 12 Años de Esclavitud, Steve McQueen mostrava amb enorme duresa el calvari d’un home que veu interrompuda la seva llibertat per a caure en mans d’amos esclavistes. El patiment del protagonista, la inhumana crueltat dels responsables, la ràbia davant la injustícia, la capacitat de supervivència, les seqüeles físiques i psicològiques… tot plegat conformava un complet retrat sobre l’extrem més terrible del maltracte entre humans. En el cas de La Noche de 12 Años, no només l’interval de temps coincideix, sinó que tots aquests elements es repeteixen, substituint els motius racials pels polítics. No obstant, la gran diferència és que el director Álvaro Brechner es preocupa tant per una vessant concreta de la història que queda lluny d’aquesta visió completa que sí que aconseguia McQueen. Al final, La Noche de 12 Años acaba sent una pel·lícula bàsicament sobre màrtirs.
La manca de dimensions que presenta la pel·lícula no és per si sola un error, ja que respon a la decisió conscient d’un director que decideix prioritzar uns aspectes concrets de la història amb què treballa. La qüestió, però, és que és complicat que la sensació final que deixa La Noche de 12 Años no en quedi afectada. Álvaro Brechner ja mostra clarament les seves intencions als primers minuts de pel·lícula, ja que amb prou feines ens estem acabant d’acomodar a la butaca quan els tres protagonistes ja estan confinats en cel·les individuals, amb la cara tapada i sense poder parlar. “Vamos a volverles locos”, els assegura un militar; una amenaça que el director mira de reflectir sense gaires escrúpols perquè, en certa manera, puguem arribar a percebre-ho. I la veritat és que ho aconsegueix, fins al punt que alguns trams de La Noche de 12 Años poden fer-se realment incòmodes per a l’espectador.
Brechner sap enquadrar i moure la seva càmera per a accentuar el que passa a la pantalla. Dins de les cel·les, subratlla la sensació de claustrofòbia i desesperació acostant-se molt més als personatges; o, per exemple, acompanya amb un travelling circular malaltís les voltes que José Mújica (Antonio de la Torre, brillant un cop més) dóna dins de l’espècie de tina on passa part de La Noche de 12 Años. En el cas concret de Mújica, el director fins i tot ens remet lleument al Darren Aronofsky de Pi a l’hora de representar l’estat de bogeria en què sembla entrar el personatge. Tot això contrasta, per exemple, amb cert moment en què un dels personatges es destapa la cara davant un paisatge de muntanya; aquí, el director busca una profunditat de camp –fins llavors del tot absent– que ens alleuja inclús a nosaltres. Detalls com aquest reflecteixen també que La Noche de 12 Años no vol deixar que l’espectador tingui gaires més privilegis que els protagonistes.
Aquestes prioritats, que d’una banda ajuden a la intensitat dramàtica i contribueixen a viure de més a prop l’acció, també provoquen la condició poc polièdrica de La Noche de 12 Años que apuntava a l’inici. I és que, un cop assumida la vessant del patiment i l’esperit de supervivència dels protagonistes (que a més a més, tractant-se de fets reals, ja sabem com acaba), la sensació és que la pel·lícula no té massa cosa més a oferir-nos. Els flashbacks en què se’ns mostren les respectives detencions són prou trepidants, però molt justets a l’hora de contextualitzar o ampliar el perfil personal de cada personatge. De la mateixa manera, les subtrames que van apareixent no són especialment rellevants per al conjunt, més enllà d’afegir encara més dramatisme a la situació. Només les que ofereixen un cert contrapunt, com la del carceller que demana ajuda a l’escriptor Rosencof, juguen un paper notori a La Noche de 12 Años.
A Álvaro Brechner se li ha de reconèixer la capacitat de transmetre el patiment dels personatges i les poques concessions que ens fa en aquest sentit. La Noche de 12 Años es viu amb molta intensitat des del punt de vista emocional i està farcida d’imatges molt potents. Ara bé, no hauria sobrat una mica més d’informació de context; si ens parem a pensar-ho, mai s’aprofundeix en els motius polítics d’aquest tracte inhumà vers els protagonistes –qui són ells, per què eren un objectiu principal de la dictadura–. Tampoc està massa treballada l’evolució d’aquests, ja que no arribem a veure fins a quin punt tot aquest captiveri els ha canviat com a persones, més enllà de les seqüeles directes que veiem durant el film. És per tot això que La Noche de 12 Años, a pesar de ser una bona pel·lícula, queda un pèl curta a nivell narratiu i deixa una sensació de relativa reiteració.
Martí
M.A.Confidential 