M.A.Confidential

Ford v. Ferrari

Director: James Mangold

Intèrprets: Matt Damon, Christian Bale, Jon Bernthal, Caitriona Balfe, Noah Jupe, Josh Lucas, Tracy Letts, JJ Feild, Ray McKinnon.

Gènere: Drama, acció.

País: USA, 2019. 150 min.

Enmig d’una greu caiguda de vendes, la multinacional automobilística Ford decideix fer una immensa inversió per a entrar al món de la competició. El seu primer objectiu és la compra de Ferrari, però després de no aconseguir-ho recorren a la gran estrella Carroll Shelby perquè els desenvolupi un cotxe competitiu. Shelby té clar que el pilot idoni per a competir és el polèmic Ken Miles, tot i que la seva personalitat no ho posarà fàcil.

Les pel·lícules nord-americanes basades en gestes esportives conformen un d’aquells subgèneres on els patrons argumentals solen fer-se més visibles que mai. No obstant, també és cert que, quan estan ben treballades, admeten molt millor la presència d’aquests recursos habituals que no pas altres tipus de cinema. És per això que resulta tota una alegria poder trobar-se amb un títol com Le Mans ’66, que ens retorna al gènere de les curses automobilístiques. La pel·lícula abraça part dels tòpics que es podien esperar d’ella, però els duu a la pràctica amb una enorme efectivitat, i sempre es guarda algun as a la màniga que ens manté expectants. A això, s’hi afegeix la bona química entre el duo protagonista, Matt Damon i Christian Bale, i també la direcció d’un gran James Mangold. Més enllà de transmetre’ns les emocions sobre l’asfalt, Le Mans ’66 sap construir una història sòlida que sosté de forma notable les dues hores i mitja de durada global.

La primera particularitat que presenta la pel·lícula és que, curiosament, no s’escau massa al seu títol original: Ford v. Ferrari. Si bé és cert que l’objectiu dels protagonistes és batre els italians a les mítiques 24 Hores de Le Mans, l’evolució de la trama no és a partir de la rivalitat entre les dues marques. A Le Mans ’66, el conflicte principal és dins de la mateixa Ford. James Mangold posa el veritable focus del film al xoc de mentalitats entre pilots i directius, que gairebé es podria equiparar a una lluita interna de classes. Els qui coneixen totes les peces del cotxe i es juguen la vida a l’asfalt contra els qui posen els diners i prenen les decisions pel bé de la seva marca, sent ambdues parts dependents l’una de l’altra. Aquest contrast “vertical” es plasma una i altra vegada a la posada en escena de Mangold a Le Mans ’66: el joc de mirades amunt i avall que es crea entre la llotja i els boxes durant la cursa final, o passar de veure Ken Miles estirat sota el cotxe a Henry Ford II marxant en helicòpter per anar a sopar.

Aquests matisos per a posar de manifest les diferències entre els personatges es transformen quan l’acció s’asseu al volant. Aquí, James Mangold dóna a Le Mans ’66 tota l’espectacularitat i el vertigen que podíem esperar d’una pel·lícula d’aquestes característiques. Des de la subjectivitat que ens fa sentir que som a bord del cotxe i connectem amb les emocions de Miles, fins a la pràcticament realització televisiva que extreu tot el fervor de la cursa. En definitiva, el que li pertoca a un film de curses. A destacar: les escenes en què el director busca les mirades entre dos pilots en paral·lel, i també la precisió del muntatge per a fer “dialogar” Miles des del cotxe i Shelby des dels boxes. De fet, la peculiar complicitat entre tots dos és una de les grans bases de Le Mans ’66. Llàstima que el desenvolupament personal de cadascun d’ells sigui tan desigual; la vida familiar de Ken Miles té un pes important dins del conjunt, però de Carroll Shelby no tenim cap més context que el seu passat com a pilot.

Més enllà d’aquesta mancança en el treball dels personatges, i també d’una visió una mica massa maniquea dels italians de Ferrari, Le Mans ’66 té recursos de sobra per a funcionar com a “pel·lícula de curses”: emoció, expectació, èpica i també la capacitat de presentar obstacles fins l’últim moment que eviten que tot estigui tan mastegat com ens crèiem. I de realçats musicals o adorns visuals, n’hi ha els justets. No busca el típic missatge de l’esperit de superació, ni tampoc la lliçó de l’equip honest vencent el trampós, sinó que plasma aquests fets reals de forma creïble. I dins de la seva temàtica, ens recorda que el gran mèrit és dels que agafen el volant, els que collen els cargols i el que escullen l’estratègia, fet que és del tot convenient en una època on l’electrònica i el pressupost de les marques ho controlen tot. El mateix es podria aplicar al propi film: fa 25 anys, un producte comercial com Le Mans ’66 segurament hauria aspirat als Oscars i tot, però avui els interessos són uns altres i, per desgràcia, això sembla impensable.