The Hangover: Part II

Director: Todd Phillips

Intèrprets: Bradley Cooper, Ed Helms, Zack Galifianakis, Justin Bartha, Ken Jeong, Mason Lee, Paul Giamatti.

Gènere: Comèdia. USA, 2011. 100 min.

En un 2009 força desastrós a nivell cinematogràfic, una comèdia de títol gens esperançador com Resacón en Las Vegas es va convertir en una de les bones sorpreses de l’estiu gràcies a un estil fresc, uns personatges treballats, un bon sentit de la narració i un humor modern i equilibrat. Dos anys després, Resacón 2 ¡Ahora en Tailandia! (que horrible queda aquesta exclamació al títol) pren exactament els mateixos ingredients de l’èxit de la primera i trasllada l’acció a Tailàndia per poder adaptar l’acció i els diferents gags a aquell entorn. Així doncs, no hi ha dubte que no es pot anar amb gaire ambició al cinema perquè el que podem esperar és tan previsible com el que realment acaba sent. El resultat és una estructura gairebé idèntica (com ja indicaven els tràilers) que, tot i perdre el factor sorpresa i ser globalment inferior a la seva predecessora, segueix funcionant amb força eficàcia.

Sense voler fer discriminació positiva, crec que aquest tipus de pel·lícules estan fetes per prendre-se-les i analitzar-les de forma menys exigent. No hi ha dubte que estem davant d’una història totalment previsible, que exprimeix descaradament les seves armes i deixa també al descobert totes les seves limitacions, però el balanç final s’acostuma a mesurar pel volum de riures que ha provocat i per quin motiu. I en aquest sentit, Resacón 2 és una comèdia que compleix el seu objectiu, ja que aquest no és el de ser una pel·lícula intel·ligent o enginyosa, sinó el d’aprofitar l’èxit d’un grup de personatges per situar-los ara en un entorn totalment diferent i treure’ls tot el suc possible. A partir d’aquí, el guió tira de girs, més o menys aconseguits i versemblants, per anar conduint els protagonistes cap a situacions on puguin mostrar el seu costat més hilarant.

El principal problema que es pot percebre en aquesta segona entrega (tal com ha passat en sèries com The Big Bang Theory o Cómo Conocí a Vuestra Madre) és que el potencial humorístic dels personatges pateix un clar desequilibri i tot el pes s’acaba carregant a les espatlles d’un d’ells, sovint el més estrany i surrealista. A Resacón 2, aquesta càrrega li pertoca a Alan, qui realment és el més imprevisible tant en actes com paraules i també el qui més llibertat té per fer el pallasso. El cas és que funciona, i molt, però això treu protagonisme a la resta i no permet els contrastos entre ells que destacaven a Resacón en Las Vegas. Tot i les divertides reaccions de Stu a la seva “mala sort”, quasi es podria dir que és el mico qui s’emporta la medalla de plata. En tot cas, com ja he dit, són aspectes que un pensa més tard, perquè durant el film, només vol deixar de pensar i entregar-se a les bestieses que ens poden oferir els seus protagonistes.

Si s’ha de parlar d’actuacions, la qüestió va a tenor d’aquest desequilibri de potencial humorístic, per tant sobresurt per sobre de tots Zack Galifianakis. La seva interpretació d’Alan, amb el seu humor infantil, absurd i ingenu, i també la seva ignorància, és d’aquelles que fan riure només en aparèixer en pantalla i veure les pintes que fa. La veritat és que el personatge és una mina, i que li va a la perfecció. Pel que fa a Ed Helms, també fa un bon paper, aquesta vegada amb totes les dents, però un regalet a la pell, mentre que Bradley Cooper quasi està més pendent de no despentinar-se que de fer el burro. D’altra banda, tornar a comentar la immensa sobreactuació de Ken Jeong (particularment, no em fa excessiva gràcia) i la presència testimonial d’un Paul Giamatti extremadament gras i també un pèl sobreactuat. I no desvetllaré l’aparició estrella del final.

He llegit en algun lloc que, precisament, has d’esperar al final de la pel·lícula per riure de veritat, i potser no seré tan radical, però és cert que l’àlbum de fotos (previsible si has vist la primera) que acompanya els títols de crèdit és descollonant. Bàsicament, perquè és on la pel·lícula es torna gamberra de veritat i ensenya tot el que calgui i més. Globalment, potser sí que Resacón 2 és una mica més desinhibit que Resacón en Las Vegas, però, en tot cas, perd la frescor i factor sorpresa que tota seqüela d’aquest tipus acostuma a perdre i es queda una mica enrere respecte la seva predecessora. Era necessària? Segurament no, però el resultat ha estat millor del que m’esperava. Ara bé, crec que el xiclet ja s’ha estirat suficientment i que això s’hauria d’aturar aquí, però, com era d’esperar, la tercera part ja està en projecte. Veurem si els personatges tenen més corda, però ara sí que ho dubto considerablement.