M.A.Confidential

Mission: Impossible 3

Director: J.J. Abrams

Intèrprets: Tom Cruise, Philip Seymour Hoffman, Ving Rhames, Jonathan Rhys Meyers, Keri Russell, Michelle Monaghan, Laurence Fishburne.

Gènere: Acció, thriller. USA, 2006. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Tenia present la possibilitat de trobar-me amb algun intent de transgressió per part del director J.J. Abrams (creador de les sèries Perdidos i Alias), però globalment no ha estat així. La sensació del “ja vist” segueix present durant bona part de les escenes de la peli, però per altra banda tampoc puc dir q això em disgusti gens. Davant d’una peli com aquesta, tothom sap el què va a veure i l’únic que vol és que aquestes expectatives quedin satisfetes al màxim nivell possible. I M:I-3 ho aconsegueix sobradament, per mi fregant el nivell de la primera part de Brian De Palma, i superant clarament a la segona de John Woo.

En aquesta tercera entrega, la mà del creador de Perdidos es nota però amb comptagotes. La trama no està gens malament, segueix sent bastant, bastant previsible però conté detalls i elements en concret que li dónen un plus més de qualitat q a la majoria de guions d’aquest tipus de pelis. D’altra banda, aquest inici arriscat en ple clímax m’ha semblat molt bo, ja que condiciona l’espectador des del principi i l’obliga a mantenir-se atent durant tota la peli (x cert, un inici pràcticament clavat al del capítol pilot de la sèrie Alias). En fi, q es nota q el tio controla…

Gran encert de càsting situar Phillip Seymour Hoffman com a dolent, perfecte pel paper, per mi es desaprofita a Michelle Monaghan, q a part d’estar molt bona demostra al final bones maneres, i Tom Cruise… en fi, lo de sempre, no em cau millor després d’aquesta peli. No cal dir q ja ni menciono la qüestió de la credibilitat o de si té sentit tot el q passa, pq amb aquestes pelis ja ni s’ha de plantejar des d’un bon principi; també he de dir q els efectes especials no cansen massa, la qual cosa és d’agrair.

Ha resultat q M:I-3 són prop de dues hores d’acció pura, trepidant i molt ben estudiada i realitzada. Ni més ni menys del q esperava…

The Da Vinci Code

Director: Ron Howard

Intèrprets: Tom Hanks, Audrey Tautou, Ian McKellen, Paul Bettany, Jean Reno, Alfred Molina.

Gènere: Thriller, suspens. USA, 2006. 140 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Si féssim un encefalograma d’aquesta peli, sortiria pràcticament pla. No només pq no sap adaptar ni de bon tros el costat trepidant de la novela, sino pq sembla q no tingui ànima, substància, vida. Acaba la peli i la ment torna a l’estat en què estava just abans de veure-la, com si res, no té cap imatge amb força, cap moment q es quedi gravat a la retina, cap element amb prou pes q la identifiqui. Sembla feta sense cap mena de passió (Ron Howard, tb vaya un…).

La novel·la és completament discutible a nivell d’estil literari, però a nivell de ritme i de continguts és admirable i té un magnetisme bestial. Havia de fer veritables esforços quan havia de parar de llegir, en 5 dies va estar llesta, i durant aquests dies casi es pot dir q no te la treus del cap. Res de res d’això es troba a la peli, el ritme és totalment precipitat i perdedor, a vegades va a trompicons, el muntatge no s’aguanta per enlloc (què són aquests flashbacks tan patètics!?) i els personatges no tenen cap mena de carisma, inclús els actors semblen incòmodes fent el seu paper. L’únic que salvo és Paul Bettany i la gran interpretació de Silas, tan sols ell sap provocar alguna reacció sensitiva en les seves escenes i realment és l’únic q clava el personatge del llibre…

Mentre llegia el llibre, donat la poca riquesa literària, tenia la sensació d’estar llegint un extens guió cinematogràfic per capítols i continuament pensava en la bona peli que podria sortir de El Codigo Da Vinci si es sabia adaptar bé, però malauradament no ha estat així. Reconec q la quantitat de informació q es dóna al llibre és molt gran, però és q la sel·lecció q se n’ha fet és pèssima. La sensació de “ui, qui no hagi llegit el llibre, aquí es perdrà” era reiterada mentre mirava la peli. En fi, malament, una cagada considerable.

Per qui hagi llegit el llibre, la peli és una bona decepció, i per qui no hagi llegit el llibre… q s’oblidi de la peli i se’l llegeixi, pq la distància és abismal i el llibre val molt la pena.

Tiempo de Valientes

Director: Damián Szifrón

Intèrprets: Diego Peretti, Luis Luque, Oscar Ferreiro, Gabriela Izcovich, Martín Adjemián.

Gènere: Comèdia, acció, policíac. Argentina, 2005. 105 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

La fórmula perfecta per passar un bon rato entretingut i al mateix temps gaudint d’un cine molt correcte. És una peli que cau bé des del primer moment i aconsegueix mantenir la simpatia i la frescura fins al final, sense complicar-se massa però tampoc es té la sensació de trobar-hi a faltar alguna cosa. Comèdia i acció policíaca perfectament dosificades, tot i q sempre prioritzant l’humor per sobre de la resta.

Personatges plens de carisma, amb personalitats en principi molt ben definides però q ens sorprenen al llarg de la peli, i diàlegs molt bons, alguns fins i tot diria q brillants, sempre amb aquella gràcia q només els argentins saben donar-li. A part d’això, un guió simple però molt ben treballat, ple de girs inteligents i inesperats, q fan disfrutar a l’espectador, respectant-lo en tot moment. En resum, diria q Tiempo de Valientes està feta amb la intenció d’agradar a tothom i veig difícil q no ho compleixi.

Si hagués de criticar alguna cosa de Tiempo de Valientes, potser seria el final, q per mi baixa un pèl el llistó que la resta de la peli portava mantenint. No el considero un mal final, però potser se’ls hagués pogut ocórrer alguna cosa millor tenint en compte com havia anat la història fins llavors. Això sí, és el típic cas de peli q si haguessin fet a Hollywood, tot seria més desmesurat (rollo Arma Letal), però per sort no és així i en surt algo molt millor.

Hard Candy

Director: David Slate

Intèrprets: Ellen Page, Patrick Wilson, Sandra Oh.

Gènere: Drama, suspens. USA, 2005. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Dos actors protagonistes, dos actors secundaris totalment testimonials i pràcticament un sol espai interior. Sembla poca cosa, però ha resultat ser una de les pelis més intenses i atractives q he vist últimament. I és que a Hard Candy no et pots fiar de res ni guiar-te per les aparences. Té alguns dels moments més perturbadors i fins i tot incòmodes q recordo, però aconsegueix mantenir-te hipnotitzat davant la pantalla de principi a fi, sense pausa, sense descans.

Rodada completament en digital i amb una fotografia casi monocromàtica amb tons freds tota l’estona, la direcció també contribueix extraordinàriament a crear el clima adequat en cada moment al llarg de la peli. L’habilitat d”allargar cada situació, perfectament calculades totes, fa que la tensió sigui constant, com si volguessis omplir un got d’aigua amb un comptagotes.

Impressionant el duel d’interpretacions entre Ellen Page i Patrick Wilson, especialment ella, per ser el seu primer paper important… i per aquesta cara angelical. En ocasions, recorda a les pelis de venjança asiàtiques, com Audition, en part per la no recomanació per a estómacs delicats, quedeu avisats. S’ha parlat de q el q passa a Hard Candy és difícil de justificar des d’un punt de vista ètic i fins i tot legal, però q es posin a buscar totes les pelis així i no acabaríem ni el mes q ve. En fi, per part meva, molt recomanable… però prepareu-vos, jeje.

Kiss Kiss Bang Bang

Director: Shane Black

Intèrprets: Robert Downey Jr, Val Kilmer, Michelle Monaghan, Corbin Bernsen, Dash Mihok, Larry Miller.

Gènere: Comèdia, thriller, acció. USA, 2005. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Divertida paròdia del cine detectivesc que aconsegueix el seu objectiu d’entretenir en tot moment sense tirar d’humor tonto, sinó al contrari, amb un guió força elaborat i un estil original i treballat. Tot plegat fa que superi les expectatives i es converteixi en una d’aquelles q no em farà res tornar a veure d’aquí un temps i de ben segur em divertirà de la mateixa forma.

Sap trobar la fórmula perfecta per no caure en l’humor gratuït i idiota, se seguida es situa a un bon nivell i aconsegueix mantenir-se pràcticament al llarg de tota la peli. La incorporació de la veu en off és un gran encert, sobretot pq sap fer-ne l’ús adequat, i la combinació d’elements com la ironia, el surrealisme i fins i tot el “slapstick” la convertirà en una peli força genuïna i una molt agradable sorpresa a aquells qui la mirin esperant trobar una estupida comèdia americana més. Desmonta qualsevol prejudici.

El gran carisma dels protagonistes i l’efecte del xoc entre les seves personalitats tan diferents alimenten genialment totes les situacions a què han de fer front i les decisions a pendre. Això fa que la peli caigui bé des del principi i t’enganxi de mala manera. Els diàlegs, les intervencions del narrador en off, sovint implicant directament a l’espectador i/o protagonistes i les diverses referències a tòpics del gènere cinematogràfic es presenten amb la dosi perfecte pq la peli no es passi de llesta.

Si mesurem l’èxit d’una peli en funció del compliment dels seus objectius sent conscient de les seves pretensions, Kiss Kiss Bang Bang resulta exitosa sense cap dubte.

Heights

Director: Chris Terrio

Intèrprets: Glenn Close, Elisabeth Banks, James Marsden, Jesse Bradford, John Light, Chandler Williams.

Gènere: Drama. USA, 2004. 95 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Pelicula del montón però que, dins d’aquest grup, estaria cap a la part alta. Podria ser la germana petita de Closer, però al ser independent té molta més humilitat i senzillesa. Es deixa veure amb facilitat i aconsegueix mantenir l’atenció de l”espectador pràcticament en tot moment, però li falta una mica de chispa; no té elements sorpresa o girs bruscos, els quals li afegirien una mica més d’interès.

En general, es tracta d’una peli molt correcta, però que aquesta falta de risc fa que no passi d’aquí. No obstant, s’han de destacar les interpretacions de casi tot el repartiment i també no es pot treure mèrit al guió, que aconsegueix presentar a diversos personatges i anar-los relacionant i creuant les seves vides al llarg de la pel·lícula sense que en cap moment es vegi forçat o poc creible.

Sempre m’han agradat els drames corals a partir de diverses històries separades que van coincidint entre elles (Love Actually, Crash…), i crec que En la Cumbre acaba complint, però de forma més discreta. El que sí se li pot atribuir és que és totalment fidel al seu estil, no és gens pretensiosa i per això aconsegueix que els personatges acabin resultant molt propers a l”espectador. No ha estat gens promocionada, per això poca gent deu saber que actualment està en cartellera, i és una llàstima perquè és d”aquelles que segur q agradaria a molta gent.

Serenity

Director: Joss Whedon

Intèrprets: Nathan Fillion, Summer Glau, Gina Torres, Alan Tudyk, Jewel Staite, Adam Baldwin, Sean Maher.

Gènere: Ciència-ficció, aventures, acció. USA, 2005. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Tot aquell qui ha vist la sèrie Firefly té cita obligada amb aquesta peli, i d’altra banda per tot aquell qui no conegui res de tot això, aquesta pot ser una bona manera de descobrir-ho i passar després a mirar la sèrie. La veritat és que Firefly en general deixa el llistó molt alt i Serenity aconsegueix arribar-hi, però de forma intermitent; decididament em quedo amb la sèrie, on crec que tot funciona millor.

El principal alicient de la peli és que complementa la sèrie: dóna informació sobre temes que havien quedat sense resoldre, aprofundeix el gran misteri que envolta el personatge de River i presenta un desenllaç més definit per cadascun dels personatges, tot i que, naturalment, el rumb de la nau Serenity no s’atura mai. Per qui no ha vist la sèrie, aconsegueix posar en situació, fer passar una bona estona i deixar diversos dubtes sobre tot el que ha passat fins llavors, els quals obliguen a un extens flashback que passa per mirar els 13 capítols de Firefly. Tot i això, l’ordre adient és mirar primer la sèrie i després la peli.

Quan un ja ha vist la sèrie i s’ha quedat amb ganes de més, Serenity és un agradable retrobament. Tot i que sembla que s’han posat una mica més seriosos a l’hora de fer la peli, l’humor segueix tenint part important. Llàstima que el final no sigui massa original i en ocasions recordi a més d’una peli d”acció. Suposo q la productora haurà intervingut pq no s’allunyés de lo de sempre. Això sí, la última frase de la peli et recorda que està per sobre d’elles i et retorna aquell somriure que tants cops es repetia capítol rera capítol a Firefly.

Per això la peli no supera la sèrie, ni de bon tros, però tot i així és necessària per completar el producte i incrementar la meva debilitat per Kaylee.

Inside Man

Director: Sipke Lee

Intèrprets: Clive Owen, Denzel Washington, Jodie Foster, Christopher Plummer, Willem Dafoe.

Gènere: Policíac, thriller. USA, 2006. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Bona peli, però tinc la sensació que hagués pogut ser millor. L’argument en si és enginyós, emocionant, sorprenent i amb un final força ben resolt, però crec que en ocasions es veu una mica perjudicat pel ritme de la peli i també pel muntatge. Em va semblar molt encertat com comença la peli, directe al tema i sense preludis innecessaris, en 5 minuts tens muntat l’atracament i la cosa ja es posa interessant.

A partir d’aquí, el primer terç de la peli és trepidant, però després entra en una fase de altibaixos en què la cosa sembla no avançar gaire i al final acaba impacientant una mica. Inclús hi ha alguns fets una mica inversemblants, en què la policia sembla idiota, però en fi… no dic més, jeje. Gairebé m’estava decepcionant i no em feia gaires ilusions amb el final, però per sort aconsegueix deixar-te amb el dubte durant uns moments per després sorprendre completament. Per això puc dir que en general es tracta d’una bona peli.

Gran repartiment, amb Clive Owen, Denzel Washington, Jodie Foster i Willem Dafoe, cosa que afegeix qualitat a la peli. D’altra banda, es nota la direcció de Spike Lee, pel simple fet que no hi ha cap blanc bo ni cap negre dolent, i també per escenes contades en què es denuncia els prejudicis de la policia vers els immigrants o el racisme present en alguns americans. Tot i això, s’ha de dir q no és el tipus de pelis a les que ens té acostumats. Vist el que hi ha als cines ara, segurament és de les millors opcions.