M.A.Confidential

Superman Returns

Director: Bryan Singer

Intèrprets: Brandon Routh, Kate Bosworth, Kevin Spacey, James Mardsey, Tristan Lake Leabu.

Gènere: Fantàstic, acció. USA, 2006. 150 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Per mi, la saga cinematogràfica de Superman es pot equiparar a la de Batman per tal com han evolucionat pel·lícula rera pel·lícula. En els dos casos, els inicis van ser molt bons i després la cosa va devaluar a marxes forçades fins a deixar pelis bastant lamentables. Per sort, últimament ha sorgit la voluntat de recuperar els grans superherois i amb un resultat molt bo. Per això, podríem dir q Superman Returns és a Superman el mateix q Batman Begins ha estat a Batman (tot i q com a peli té més qualitat aquesta última). Quan en acabar la peli t’adones q ha durat molt més (2h i mitja) del q t’ha semblat, ja és clarament bona senyal.

I és q Superman Returns aconsegueix posar la dosi perfecta de tot el q ha de tenir una peli de superherois i al mateix temps aportar-hi alguns tocs d’una visió innovadora. És de destacar la fidelitat al personatge de Superman/Clark Kent, en la qual el nou actor treu un notable alt, però al mateix temps com ofereix una visió més profunda d’ell i els seus sentiments cap a Lois. D’altra banda, m’encanta Kevin Spacey en el paper de villano i la inclusió del fill de Lois és una variant bastant interessant.

És d’aquelles q s’han d’anar a veure indiscutiblement al cine. Amb els primers acords de la melodia durant els títols de crèdit, qui més qui menys ja es comença a emocionar, i la gran qualitat dels efectes especials, dels quals en fa un ús molt ben mesurat, et fan vibrar a la butaca. D’altra banda, m”agrada molt el començament la peli i com després no perd el temps i passa de seguida a l”acció. Els aspectes q se li poden retreure són bàsicament algunes incoherències del guió.

Per la resta, molt entretinguda, com ja he dit gens avorrida a pesar de la llarga durada, i amb la capacitat de fer renéixer l’esperit de Superman, un repte q no era gens fàcil. Bryan Singer seguirà la saga dirigint una nova seqüela prevista per 2009.

Caché

Director: Michael Haneke

Intèrprets: Daniel Auteuil, Juliette Binoche, Maurice Bénichou, Lester Makedonsky, Annie Girardot.

Gènere: Intriga, drama. Àustria, 2005. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Perturbadora pel·lícula de la qual, tot i haver-la vist ahir i haver-la repassat mentalment, encara em resulta difícil dir si m’ha agradat o no, donat la gran quantitat de contrastos que em va generar. Per començar, diré que la idea principal em sembla genial i que té una primera hora boníssima, però al mateix temps crec q no aconsegueix treure-li tot el suc que hagués pogut i q durant la segona hora la peli s’acaba estancant.

És tanta l’expectació q genera la primera part, q el desenllaç arriba a ser, m’atreviria a dir, una mica decepcionant; estàs enganxat a la pantalla esperant un últim pas q no acaba d’arribar mai, i quan t’adones quin és realment el perquè de tot, tens la sensació que s’ha desaprofitat el q hagués pogut ser una molt millor pel·lícula. D’altra banda, en general s’ha de destacar el ritme acusadament pausat que té tota la peli, q aconsegueix impacientar i generar més tensió de la q ja de per si hi ha en tot moment, però tb crec q en ocasions n’abusa un pèl i sense motiu.

Com ja he dit, és una peli q costa de digerir un cop l’has acabat de veure. Aquesta és l’opinió q tinc ara mateix, potser al final m”acabo adonant q realment és un tros de peli, o al contrari, en fi no ho sé. El q no se li pot negar a Caché és q no deixa a ningú indiferent, per bé o per mal, i q aconsegueix fer-te passar dues hores d’intriga incessant. També s’aprecia una direcció força arriscada i diferent. Només per això ja mereix ser vista.

Scary Movie 4

Director: David Zucker

Intèrprets: Anna Faris, Craig Bierko, Regina Hall, Bill Pullman, Michael Madsen, Leslie Nielsen, Shaquille O’Neal.

Gènere: Comèdia. USA, 2006. 75 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Breu retorn amb cine de qualitat xDD. La veritat es q no sabia si veure-la o no, pero al final el temps lliure i el fet que duri poc més d’una hora (afortunadament) han fet q l’acabés veient. D’altra banda, reconec q amb Scary Movie 3, tot i ser conscient q tb era una autentica chorrada de peli, vaig acabar rient bastant. No puc dir el mateix d’aquesta, en q només quatre gags mal contats m’han provocat alguna cosa més q un somriure, la resta és força patètic i idiota.

Abusa descaradament dels gags escatològics fàcils, d’aquells q acaben fent riure només als nens, i demostra una clara falta d’idees per trobar alguns recursos humorístics una mica més enginyosos, els quals sí q són presents a la primera i la tercera de la “saga”. Cada Scary Movie q han tret es basa en intentar treure el màxim suc de les pelis q parodien en cadascuna, i a Scary Movie 4 tot el q veus et sona d’haver-ho les anteriors, i això al final avorreix. Es dediquen més als gags típics i facilons q no pas a parodiar la peli en concret.

Per qui hagi vist les anteriors, s’ha de dir que aquesta és totalment innecessària i q no es perden res si no la veuen. No sé si pensen fer-ne gaires més, però algú els hauria de dir q ja n’hi prou, ja no cal. El problema és q a USA tenen unes recaptacions bestials cada cop q s’estrenen i ja sabem com funciona el mundillo. En resum, una tonteria de cap a peus.

Lord of War

Director: Andrew Niccol

Intèrprets: Nicolas Cage, Ethan Hawke, Bridget Moynahan, Jared Leto.

Gènere: Thriller, drama. USA, 2005. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Peli que s’ha de veure perquè crec que pot crear opinions bastant diferents segons el punt de vista de qui la miri. És d’aquelles que té coses bones i coses dolentes, i en funció de quines es considerin prioritàries doncs l’opinió serà bona o dolenta. Pel meu gust, trobo que la direcció i el muntatge són força interessants; el director es Andrew Niccol (Gattaca).

Però d’altra banda, té una voluntat de alliçonar a l’espectador que per mi perjudica a la peli. Massa veu en off explicant teories sobre la vida mitjançant frases i comparacions enginyoses. A més a més, no he acabat d’entendre si el missatge que vol donar és un o altre perquè es contradiu en diverses ocasions en la moralitat que defensa respecte el tràfic d’armes, però en fi, diria que val la pena veure-la perquè té les seves coses i diverses imatges amb molta força visual. Els títols de crèdit inicials ja valen la pena.

La peli vol mostrar-nos com funciona tot aquest mundillo i el nivell de vida que porten els qui en formen part. Tal com deia, sembla que la peli no vulgui donarte un missatge clar, no saps si intenta justificar-lo o el vol deixar per terra, si vol fer comprendre la situació actual al món o vol denunciar les màfies d’armes al tercer món. I amb el final ja no diguem… En fi, si la veieu ja direu quina és la vostra opinió, però, deixant de banda el missatge de rerafons de la peli, no puc dir q no em divertís força mentre la mirava. Una curiositat, surt Bilbo Bolsón fent de traficant d’armes.

Down in the Valley

Director: David Jacobson

Intèrprets: Edward Norton, Evan Rachel Wood, David Morse, Rory Culkin.

Gènere: Drama. USA, 2005. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

En primícia per a M.A. Confidential, i quan encara no hi ha data d’estrena al nostre país, arriba aquesta interessant producció independent americana que demostra un cop més que, quan es treballa al marge de les grans productores multinacionals, acostumen a sortir bones pel·lícules des dels Estats Units. En aquest cas, ens trobem davant un drama amb clares reminiscències al western, sobretot personificades en el protagonista. La seva relació amb la noia protagonista simbolitza la trobada entre el camp i la ciutat, allò salvatge i la civilització, dues formes diferents de viure en què inevitablement un dels dos es troba incòmode.

Però no tot es queda aquí, tot i que la peli sembla estancar-se en un determinat moment, apareixen girs completament inesperats que fan canviar la trajectòria de la trama. El pes de la història recau en el personatge d’ell i el seu curiós i xocant comportament; en gran mesura, la sensació de voler coneixe’l més i saber què s’amaga darrere fa que no ens perdem detall fins al final, pq és justament després del final quan l’arribes a comprendre, i en definitiva a comprendre molt millor la pel·lícula en si.

Amb la típica estructura de “pare a qui no agrada el novio de la seva filla i desaprova la seva relació”, però que acaba sobrepassant-la totalment. El ritme aconsegueix adequar-se molt bé a la història i sobretot als personatges i els seus canvis d’actitud, amb lo qual pot prendre’s el seu temps en determinats moments i accelerar una mica més en d’altres. Tot i això, cal q l’espectador no s’impacienti pq tot està per arribar i acaba no deufraudant gens.

No passarà a la història, però és un bon treball cinematogràfic (q es necessari apreciar) i quan acabes de veure-la i la repasses mentalment t’adones que realment està molt bé. Val la pena.

Garden State

Director: Zach Braff

Intèrprets: Zach Braff, Natalie Portman, Peter Sarsgaard, Ian Holm.

Gènere: Comèdia dramàtica. USA, 2004. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Per fi l’he trobat i l’he pogut veure, i la veritat és que lamento no haver-ho pogut fer fins ara perquè m”ha semblat una molt bona pel·lícula. Dins de la seva senzillesa, aconsegueix molt més que qualsevol altra comèdia dramàtica que s’hagi fet els últims anys, i a més a més amb un estil original, en ocasions una mica extravagant i tot, que li dóna molta vida. M’ha sorprès la qualitat de la direcció, tractant-se d’un tio tan jove i sense cap experiència, es nota la intencionalitat de certs detalls i imatges.

Fa riure, emociona, commou, i tot amb una certa subtilesa, sense utilitzar en cap moment recursos fàcils, d’aquells en què veus a venir el que acabarà passant mitja hora abans. I un capítol apart és Natalie Portman (sospir), per mi una de les seves millors actuacions. Provoca aquella sensació que et deixa amb cara de somriure atontat cada cop q apareix (similar a la q un té amb Scarlett Johansson quan mira Lost in Translation), en fi, irresistible.

La única referència que tenia de Zach Braff és la sèrie Scrubs, però el paper que hi interpreta s’assembla a la peli com la nit al dia, cosa q demostra la seva versatilitat i el seu talent. Un cop més, és una altra peli q ha passat força desaparcebuda al gran públic i és una llàstima, pq té moltíssima més qualitat que la majoria de pelis del mateix gènere (i americanes) que ens podem trobar. Molt grata sorpresa i recomanable a tothom, tothom.

The Football Factory

Director: Nick Love

Intèrprets: Danny Dyer, Frank Harper, Dudley Sutton, Roland Manookian, Neil Maskell.

Gènere: Drama. Gran Bretanya, 2004. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Interessant immersió en el món dels hooligans anglesos, q permet fer-se una idea força fidel de com funcionen aquests grups radicals q segueixen els equips britànics de futbol. A priori, està clar q tothom a qui li agradi el futbol és més susceptible a que li agradi la peli, o si més no la trobi atractiva, però també a qui no li agradi especialment pot semblar-li interessant descobrir la part oculta dels seguidors més extremistes d’aquest esport.

A nivell cinematogràfic, la peli no té res, inclús arriba a ser una mica cutre en ocasions; el seu atractiu es centra en la força i el dramatisme de les seves imatges, en què no s’escatima cap detall de la violència, q és sinònim d’aquests grups. La peli no mostra la violència de forma gratuita, sinó q intenta mostrar amb el màxim realisme possible el què passa quan dues bandes rivals es troben, i no tinc el menor dubte q és realment com explica.

The Football Factory aconsegueix q realment et creguis tot el q passa, fins i tot les formes de vida q porten els integrants de la banda i la seva forma de comportar-se. D’altra banda, aprofita per mostrar la cruesa de la vida als suburbis de Londres. Estic segur q podria ser pràcticament un documental de ficció (l’estil recorda al de Ciudad de Dios). No crec q vulgui justificar o defensar el comportament d’aquesta gent, si no explicar-nos els detalls q segurament no coneixem i permetre q nosaltres traguem les nostres conclusions al respecte. Segurament el punt de vista dels protagonistes i el nostre és diferent, però és important intentar anar més enllà i comprovar per què ho és.

Proposta a tenir en compte, però exclusivament pel tema q tracta i com el tracta.

Huo Yuan Jia

Director: Ronny Yu

Intèrprets: Jet Li, John Benn, Masato Harada, Li Sun, Shido Nakamura.

Gènere: Arts marcials, drama. Hong Kong, 2006. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Una més d’arts marcials amb Jet Li com a protagonista. Té la voluntat de diferenciar-se de la resta en el fet de no voler excedir-se amb escenes de lluïta i en canvi adentrar-se més a l’interior del protagonista, a la seva forma de pensar, a la importància del seu passat com a explicació de en què s’ha convertit. D’altra banda, la situació històrica, als anys 10 del segle XX, en plena ocupació de Xina per part d’occident i el Japó, també resulta un element poc usual en aquest tipus de pelis.

Com ja he dit, la voluntat hi és, però a la pràctica el resultat no té gaire substància, ja que la direcció no té res de destacable ni tampoc la fotografia, un dels principals alicients en aquests casos. D’altra banda, pel q fa a Jet Li, està clar q la lluita és lo seu i q com a actor dramàtic deixa molt q desitjar, per tant no té l’oportunitat de brillar tant com en d’altres pelis.

En general, puc dir q és una peli correcta, però q no té gaire més. El més atractiu són les coreografies de cada combat, de llarg el millor de la peli, però llàstima q no n’hi hagi masses. A partir d’un punt, la peli es posa una mica seriosa i aparta l’acció per donar pas a la reflexió i el món interior del protagonista. El guió tampoc brilla per la seva qualitat ni intensitat. En fi, pels amants del gènere, està força bé, però no arriba al nivell de les últimes produccions.