M.A.Confidential

Recount

Director: Jay Roach

Intèrprets: Kevin Spacey, Tom Wilkinson, John Hurt, Bob Balaban, Laura Dern, Dennis Leary, Ed Begley Jr.

Gènere: Drama. USA, 2008. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

HBO segueix demostrant que és la cadena de televisió amb més rigor i serietat d’Estats Units. A banda de brillants sèries o minisèries ja comentades anteriorment al blog (Hermanos de Sangre, Generation Kill), també és capaç de produïr TV movies de gran qualitat com Recount. El film, contundent i arriscat, desgrana els dies posteriors a les eleccions americanes de l’any 2000, on probablement es va cometre una de les injustícies més grans de la història d’aquell país i on es va demostrar la fragilitat de la democràcia quan són les ganes de poder les que estan per sobre de tot. La pel·lícula, que havia de ser dirigida pel malaurat Sidney Pollack, va emportar-se recentment el premi Emmy a la Millor Pel·lícula per a TV.

Un dels grans atractius de Recount és el seu envejable cartell, encapçalat ni més ni menys que per Kevin Spacey, a qui acompanyen altres grans noms com Tom Wilkinson, John Hurt o Laura Dern. Després de les seves últimes aparicions no gaire afortunades, Spacey per fi es troba còmode en el seu paper i aconsegueix connectar amb el públic, també ajudat pel fet que, probablement, no li hagi costat gaire implicar-se personalment amb les causes que defensa el seu personatge. Això sí, davant té un gran Tom Wilkinson que es mostra tan implacable i despietat com James Baker, l’advocat republicà a qui interpreta, i una Laura Dern que encarna magníficament la inseguretat d’una governadora que està a punt de veure com el seu estat dóna la presidència al candidat de l’altre partit. La resta de repartiment també respon amb solvència al dramatisme de la història.

Una història que se’ns explica sense favoritismes de partida, entrant a les seus de demòcrates i republicans per igual i simplement mostrant-nos uns i altres. Precisament, un dels grans mèrits de Recount és que evita qualsevol posicionament, potser sabent que els propis fets aniran evidenciant qui té raó i qui no. És inevitable posar-se al costat dels demòcrates, però en cap cas perquè la peli t’hi condueixi, sinó pel fet d’analitzar el que veus amb una mica de sentit comú. I això significa que, tot i que puguis estar d’acord amb algun raonament puntual per part dels republicans, la sensació global és que estàs presenciant una gran injustícia. Els dos bàndols persegueixen el mateix, ser a la Casa Blanca, però uns ho volen fer comptant vots i els altres, sense comptar-los. Això ja ho diu pràcticament tot.

A banda de tot això, Recount aprofita per deixar en ridícul, i no n’hi ha per menys, el sistema de votacions a Florida. És patètic que, en un estat del país que va predicant orgullosament la democràcia arreu del món, s’hagi de perforar una targeta amb un punxó per exercir el teu vot, i que a sobre estigui tan mal indicat que milers de persones es confonguin. El seguit d’escenes en què interventors dels dos partits es discuteixen per quasi cada targeta que es compta, sincerament, fa riure i fa pena al mateix temps. La veritat és que el període de recompte sembla el típic partit de futbol en què un equip posa tot els esforços per jugar i l’altre només es dedica a perdre temps, parar el joc i arribar al final sense que res hagi canviat. Perdoneu el símil futbolístic, però trobo que ho il·lustra força bé.

Recount et deixa amb la mateixa sensació que els demòcrates, de frustració, injustícia i resignació davant d’un sistema que, com es repeteix més d’un cop a la peli, a vegades no et deixa ser el guanyador, encara que hagis guanyat. El film és dens, la lluita és complexa i intensa, però tot i això ho trobo un exercici didàctic i d’aprofundiment sobre el tema realment necessari i molt meritori per part dels seus responsables. Això sí, un petit retret, potser aquest film hauria de ser de 2001 i no de 2008; al cap i a la fi, ja hem hagut d’empassar-nos els vuit anys de Bush i ara tot queda una mica massa enrere.

Per cert, aquesta pel·lícula m’ha fet recordar com inicia Al Gore les seves conferències d’Una Verdad Incómoda: “Soy Al Gore, yo era el próximo presidente de Estados Unidos”. Efectivament, una veritat incòmoda.

Quantum of Solace

Director: Marc Forster

Intèrprets: Daniel Craig, Olga Kurylenko, Mathieu Amalric, Judy Dench, Giancarlo Giannini, Gemma Arterton.

Gènere: Acció. USA, 2008. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Decepció i de les bones. Després del bon regust de boca que va deixar Casino Royale, en què s’intuïa una clara recuperació de la devaluada època de Pierce Brosnan, Quantum of Solace torna a arruïnar la festa. En 22 entregues de 007 hi ha hagut pelis millors i pitjors, no hi ha dubte, però totes han mantingut, en més o menys mesura, els signes identificatius de la saga; doncs a Quantum of Solace costa reconèixer el que estàs veient com una peli de James Bond. I no només es troba a faltar l’esperit 007, és que a més, és un dels arguments més fluixos i mal explicats que he vist de la saga. Les bones dosis d’acció no te les treu ningú, per sort, però un film de James Bond no pot aguantar-se només per aquest aspecte, per això ja hi ha la tira de pelis d’acció barata cada any.

Sorprèn que un guionista com Paul Haggis (Mystic River, Million Dollar Baby, Crash, En el Valle de Elah) no sàpiga plantejar millor una història que probablement no deu ser tan enrevassada, però que s’hi converteix per la incapacitat d’explicar-la amb un mínim de claredat. Em sembla genial que es vulgui comprimir la durada (1h 40min), però això no pot comportar que se’ns vulgui explicar tot amb presses perquè ens trobem que, a la meitat de la peli, encara no tenim clar si hem entès bé qui és qui i de què va tot plegat. D’altra banda, sempre evito parlar de credibilitat en pelis com aquesta, perquè és una tonteria, però en aquest cas tot resulta tan insòlit i va tant ràpid que al final no queda altra que deixar-se portar i empassar-s’ho tot sense pensar en quin és el camí que segueix el film.

No només la trama falla, també molts dels personatges secundaris, que van i vénen sense que sapiguem ben bé com i amb quin propòsit. Sembla realment que la pròpia peli es vulgui anar embolicant ella soleta sense que ningú li demani, i crec que tot plegat acaba encomanant al propi Bond. És una llàstima perquè m’havia satisfet àmpliament la nova dimensió que Daniel Craig va donar al personatge en el seu debut a Casino Royale, però és que a Quantum of Solace ja se li escapa de les mans. D’acord que ens presenten un James Bond rebel i visceral, però desapareix per complet l’elegància, la seducció i fins i tot les frases brillants, de les quals en trobem un parell i tampoc són per tirar coets.

Pel que fa a Olga Kyrulenko, la nova noia Bond, compleix quan a imatge, indubtablement, però té el seu principal defecte en què s’assembla massa al propi Bond. Així com Eva Green deixava la seva marca a Casino Royale, Kyrulenko no aporta gran cosa. La resta d’actors, especialment els del bàndol oposat, deixen molt que desitjar. Queda clar, doncs, que costa troba alicients per viure la peli amb la intensitat adequada. Potser Marc Forster (Monster’s Ball, Más Extraño que la Ficción, Cometas en el Cielo) no era el més adequat per posar-se al capdavant d’un film com aquest, si més no, no aconsegueix transmetre els mínims preceptius que han de tenir tots els 007.

Esperem que la pròxima entrega, protagonitzada previsiblement per Daniel Craig, es realitzi després d’una profunda revisió de tots els errors de Quantum of Solace i es recuperin les virtuts resorgides a Casino Royale, perquè el pas enrere ha estat important (per si a algú no li havia quedat clar després de llegir la crítica). La veritat és que costa deixar tant malament un James Bond, i no sé si estic sent massa dur, però és que un cop vista la peli veritablement em costa trobar-hi atenuants, i dubto que demà els trobés.

Mongol

Director: Sergei Bodrov

Intèrprets: Tadanobu Asano, Aliya, Tegen Ao, Honglei Sun, Khulan Chuluun, Bao Di, Bayertsetseg Erdenebat.

Gènere: Drama, acció, històric. Kazakhstan, 2007. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Pel·lícula de Kazakhstan, director rus, actors japonesos i xinesos, idioma mongol, no hi ha dubte que estem davant d’una veritable superproducció asiàtica. Guanyadora de diversos premis europeus i asiàtics i nominada a Millor Pel·lícula No Anglesa als Oscars 2008, Mongol arriba amb credencials de sobra per atraure el públic. No obstant, tot i que els seus tràilers transmeten bàsicament la idea d’acció i grans batalles entre exèrcits, la peli no concentra tot el seu pes en aquest aspecte, ni molt menys. I és que, en el fons, es tracta d’un biopic històric que vol parlar-nos d’una de les figures més importants del segle XIII, Gengis Kan, responsable de l’imperi mongol que va arribar a dominar quasi la meitat del planeta. Així doncs, Mongol ens parla bàsicament del personatge i no dels fets, per tant no us espereu acció sense treva i sang per tot arreu, perquè us quedareu amb les ganes.

Personalment, m’he quedat amb les ganes. Segurament pel fet d’haver vist la peli només amb el tràiler com a referència i esperant grans lluites “gondorianes” a les planúries de Mongòlia. Doncs no, les batalles es redueixen a un parell i gràcies; això sí, força espectaculars, sobretot la final, evidentment. La resta de metratge ens mostra l’evolució del personatge de Temudjin, amb gran cura per explicar els codis de conducta i honor d’aquells temps i la importància de la fidelitat cap al teu Kan. Interessant, sí, però lent, i més encara quan no esperaves que ho fos. Això provoca que la peli, després de començar de forma força prometedora, vagi baixant de ritme poc a poc i ho encomani també al teu grau d’atenció i, depèn de l’hora, als teus ulls.

No tinc cap dubte que els responsables de Mongol consideren imprescindible tot el que s’explica per conèixer de veritat al protagonista, i probablement és així, però li fa un flac favor al film i acaba impacientant l’espectador. D’altra banda, el carisma de Temudjin tampoc és que sigui excepcional, tot i que sí que et posiciones amb ell des del principi, ja que és un personatge molt introspectiu i sense gaire expressivitat. Això sí, la peli reflecteix la seva admirable tasca de construir un imperi literalment des de zero i convertir-se en la icona a seguir per tot el maltractat poble mongol, encara que a la part final hi ha unes el·lipsis una mica estranyes en què es detecten certes ganes del director per acabar ràpid.

L’argument no és que sigui tampoc res de l’altre món i hi ha algunes parts de les quals costa d’entendre el significat, així com l’aparició de personatges que no se sap molt bé d’on surten i el perquè del que fan. Tal com he dit al principi, la pel·lícula destina molt de temps a coses que no en requeririen tant, cosa que acaba anant en detriment de l’acció, la qual demostra ser molt bona quan és el seu torn. La direcció de Sergei Bodrov no està gens malament, però és l’aspecte visual el que impacta de forma més especial de Mongol. Suposo que per un espectador d’aquí, els paisatges de Mongòlia i Kazakhstan ja resulten atractius de per si, però el film sap mostrar-nos veritables postals.

Mongol ha estat una petita decepció, ja que, tot i que tampoc esperava que fos una obra mestra, hagués volgut que explotés una mica més les escenes d’acció de forma que tot plegat quedés més equilibrat. Té uns minuts finals realment destacables, però costa arribar-hi amb les ganes suficients de veure’ls. Arriba als cines aquest divendres amb la ja habitual circumstància que Espanya és l’últim país d’Europa on s’estrena, 15 mesos després de la seva primera estrena oficial.

Appaloosa

Director: Ed Harris

Intèrprets: Ed Harris, Viggo Mortensen, Renée Zellweger, Jeremy Irons. Ariadna Gil, Gabriel Marantz, Lance Henriksen.

Gènere: Western. USA, 2008. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

M’alegra molt la creixent tendència de fer arribar nous westerns a les nostres pantalles, i no només per la meritòria voluntat d’intentar reanimar un gènere que portava moribund des de la magistral Sin Perdón (1990), també perquè la qualitat de la gran majoria d’aquests films és més que digna. A més a més, totes tenen trets definitoris propis, des de l’exotisme de La Propuesta, passant pel dinamisme de El Tren de las 3:10 o el cuidadíssim poetisme de El Asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford, i acabant amb el carisma que desprèn Appaloosa. Cap d’elles es pot equiparar a l’anteriorment citada Sin Perdón o als grans clàssics del gènere, però en totes es poden trobar clares reminiscències cap a ells, i Appaloosa destaca especialment en aquest sentit.

Escriure aquest comentari el dia següent d’haver-la vist em confirma que es tracta d’un film que cal digerir per llavors adonar-te que realment t’ha agradat i t’ha deixat més empremta del que podies pensar quan surts del cine. No és una peli rodona, no és un argument complet, no tots els seus components són encertats, però l’atmosfera que generen les seves imatges i el magnetisme dels seus protagonistes és clau. Per molt que sigui només la seva segona direcció, Ed Harris demostra que té la sensibilitat adequada per rodar un western. Sap anar a ritme dels personatges i sap com situar-los en cada pla per explicar-nos més d’ells, la seva relació i inclús els seus sentiments. Aquesta circumstància és clau tenint en compte que la relació entre els dos protagonistes és el pilar principal d’Appaloosa.

A banda d’una petita presentació en veu en off, Virgil Cole i Everett Hitch són dos complets desconeguts per nosaltres quasi al llarg de tota la peli. Naturalment, el decurs de la història ens va descobrint les diverses característiques que defineixen un i altre, allò que els uneix i que els compenetra, però també allò que els diferencia. I aquesta acaba sent la clau i la veritable gràcia de la peli. Els diàlegs entre Harris i Mortensen són brillants, deixant un bon nombre de frases antològiques i sentències que firmaria el mateix Clint Eastwood de la mà de Sergio Leone. La peli evidencia que els dos protagonistes es coneixen a la perfecció i que es tenen un immens respecte mutu i una confiança i lleialtat quasi cega, però en cap moment es percep això de forma tancada, sempre es té la sensació que no tot entre ells és tan perfecte, i en aquest sentit el film dóna molt i molt de joc.

L’aparició d’elements que s’interposen entre els dos, com l’arribada del personatge de Renée Zellweger a la ciutat, de seguida ho mostra. No obstant, aquest és un aspecte de l’argument que no m’ha acabat de convèncer i suposo que la meva aversió a aquesta actriu tampoc haurà ajudat. A banda que la trobo rematadament dolenta a nivell interpretatiu, bàsicament perquè sempre posa la mateixa cara (la que té), no ajuda a fer gaire creïble que dos homes s’enamorin d’ella només veure-la. Més endavant potser es veu recolzada pel paper que fa, però, sincerament, segueix sense convèncer. No hi ha dubte que és un dels punts febles d’Appaloosa. Un altre seria l’avanç una mica atropellat de l’argument en alguns moments del film, que pot desorientar una mica.

Si hagués escrit el comentari ahir, probablement hagués posat un 7 de nota, però, tal com he dit, el fet de repassar-la i recordar-ne les virtuts m’ha fet pujar-la un punt. De ben segur que la tornaré a veure d’aquí un temps i intentaré gaudir-la encara més. No ens enganyem, és una peli pausada, que s’ha de saber apreciar com requereixen els westerns de sempre, sense donar-li pressa, i això pot tirar enrere a més d’un, però a banda d’això és una proposta molt sòlida en la cartellera actual. Està clar que els amants del gènere no se la poden perdre. Esperem que en segueixin arribant més.

Gomorra

Director: Matteo Garrone

Intèrprets: Salvatore Abruzzese, Simone Sachettino, Salvatore Ruocco, Vincenzo Fabricino, Vincenzo Altamura, Italo Renda.

Gènere: Drama, thriller. Itàlia, 2008. 125 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Ens trobem davant d’un dels fenomens mediàtics dels últims mesos a Europa. La història de l’escriptor Roberto Saviano, autor del llibre Gomorra, qui ha hagut de fugir d’Itàlia i amagar-se en un lloc desconegut després de les amenaces de mort per part de la Camorra napolitana, s’ha convertit en un dels temes d’actualitat més explotats. La recent obtenció del gran premi del jurat al Festival de Cannes de l’adaptació cinematogràfica de la novel·la ha acabat de rematar la feina. És per això que l’arribada de la pel·lícula a les nostres pantalles ha generat unes expectatives força altes.

I personalment no les ha acabat de satisfer, ja que la peli fluctua entre les seves qualitats i els seus defectes sense aconseguir que les primeres acabin d’imposar-se de forma clara. El principal punt fort de Gomorra és l’extraordinari realisme i veracitat que desprenen les seves imatges, sobretot perquè són presentades de forma tan natural i quotidiana que resulta molt impactant assimilar que hi ha gent que viu dia a dia d’aquesta forma. D’altra banda, dubto que la Camorra vulgués acabar amb el responsable de la història si no s’hi veiés identificada i, en certa forma, descoberta. No obstant, s’ha de dir que Gomorra destaca per no exercir una denúncia explícita del seu contingut, simplement ho mostra, fredament, i deixa que nosaltres mateixos ens adonem del que estem veient.

La posada en escena i l’estructura de l’argument, dividit en cinc històries, però formant part totes d’un mateix bloc i connectant-se d’una forma o altra, recorden a vegades a Elephant de Gus Van Sant (gran, gran peli, que aprofito per recomanar). A priori, sóc un amant d’aquest tipus de guions, però també s’ha de dir que presenten força riscos a l’hora de fer el muntatge. I precisament el que li ha passat a Matteo Garrone és que li ha quedat un resultat massa descompensat. El ritme narratiu és massa intermitent i falta cohesió entre moltes escenes. També he trobat el·lipsis que et deixen una mica desconcertat i més d’una escena que no he sapigut molt bé què feia allà

Gomorra és d’aquelles pelis que ni comencen ni acaben, en el sentit que ens expliquen una porció, o porcions, d’una història que, fora de la pantalla, ja va començar fa molt i que encara no ha finalitzat, ni molt menys. Segurament era la millor forma d’explicar-nos el funcionament d’una organització amb tanta història com la Camorra, i que encara segueix igual d’activa, encara que costi de creure que sigui així en els nostres temps. La peli deixa imatges bastant insòlites, molt significatives del funcionament de les coses allà, i també algunes de força dures, tot i que no destaqui per ser un film excessivament violent.

En una època tan poc fructífera a la cartellera, almenys fins divendres que ve, Gomorra es converteix en una de les opcions més interessants. Això sí, està clar que no és una peli per tots els públics (tampoc ho havia de ser) i que no deixarà a tothom content. Personalment, l’he trobat una bona pel·lícula, necessària per a conèixer un món del qual només sentim parlar de tant en tant als mitjans de comunicació, però amb la sensació que hagués pogut ser millor. Esperava posar algun cercle més de color groc…