Torna un dels meus actors preferits, Denzel Washington. I ho fa passant a l’acció pura i dura, un gènere al qual no ens té gaire acostumats, i menys encara en el terreny de les arts marcials. The Book of Eli és un drama d’acció ambientat en un entorn post-apocalíptic, després d’una gran guerra que ha deixat el planeta devastat i quasi ha dilapidat el futur de la humanitat. La única esperança per a la salvació és un misteriós llibre en possessió d’Eli (Denzel Washington), un home solitari de procedència desconeguda. Davant seu, i amb evidents ganes de prendre-li el citat llibre, un grup encapçalat per Gary Oldman. La resta de secundaris tenen el seu atractiu, ja que es tracta de Mila Kunis (la veu original de Lois Griffin), Malcolm McDowell (protagonista de La Naranja Mecánica) i ni més ni menys que el cantant Tom Waits, entre altres.
Els directors del film són Albert i Allen Hughes, dos germans bessons sense gaire experiència cinematogràfica, així que caldrà veure com se’n surten. També caldrà veure si The Book of Eli demostra personalitat o es queda en una més del gènere, cosa que es podria sospitar a partir d’un tràiler que es basa molt en combats i explosions. No obstant, reconec que el binomi Washington-Oldman és un reclam que amb tota probabilitat m’arrossegarà a veure-la.
L’estrena està prevista per finals del mes de març i espero que no sigui sota el títol traduit El Libro de los Secretos, com he vist en algun lloc, bàsicament perquè sona a seqüela de Las Crónicas de Narnia i perquè és totalment neutre i amb un zero d’originalitat. Ara que ho penso, aquests són els requisits perfectes perquè ho acabi sent. Aquest és el tràiler:
A només set setmanes de l’inici de la 6a i última temporada de Lost, la cadena Cuatro ja s’ha encarregat de revifar el pessigolleig a l’estómac de tots aquells que esperem impacientment el principi del desenllaç de la sèrie. Tot i que, al contrari del que van vendre, tampoc ha tractat gaire bé el producte (desvetllant un munt de coses al principi i ventilant-se 5 temporades senceres en vuit mesos), no es pot negar que la promo és una de les millors i més suggerents que he vist mai de Lost.
Recordeu, el 2 de febrer s’emet el primer capítol (doble) de la temporada final, i per primer cop de forma simultània a tot el món. Molt atents al text de la promo:
Veus originals: Bill Hader, Anna Faris, James Caan, Andy Samberg, Bruce Campbell, Mr. T.
Gènere: Animació. USA, 2009. 80 min.
Valoració:ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Flint Lockwood és un jove científic que s’ha sentit incomprès tota la seva vida. Des de petit, els seus invents no han acostumat a funcionar del tot i per això el seu pare sempre ha renegat de la seva vocació i ha intentat que seguís la tradició familiar en una botiga d’esquers i sardines per a pescadors. No obstant, Flint no ha desistit i acaba d’inventar una màquina que canviarà la vida de la petita i avorrida illa on viu, situada al mig de l’oceà Atlàntic. Els menús a base de sardines s’han acabat.
Sé que no és fàcil anar pel món recomanant una pel·lícula que es titula Lluvia de Albóndigas (gràcies un cop més als traductors per carregar-se tota la gràcia del títol original), però haig de dir que m’he trobat amb una de les millors proves que hi ha vida més enllà de Pixar dins del cinema d’animació. En aquest cas, Sony Pictures Animation, força desafortunada fins ara amb Colegas en el Bosque i Locos por el Surf, presenta un producte valent i efectiu, que fuig dels objectius habituals del gènere actual. Valent perquè aposta per un estil que s’oblida del realisme en favor de la caricaturització, i efectiu perquè, tal com indica la pròpia paraula, la jugada li funciona. Tot això acompanyat d’un guió d’estructura clàssica, però molt original i farcit de temàtiques actuals i un munt de referències cinematogràfiques aplicades amb força gràcia. Tot això comprimit en 80 minuts escassos.
Gran part de culpa d’aquesta reduïda durada la té un inici tan elèctric com concís. Als pocs minuts, el film t’ha presentat els personatges principals, t’ha posat en situació i ja s’ha produït el fet inductor de tot l’argument. Aquest ritme endimoniat és un dels trets que defineixen l’humor de Lluvia de Albóndigas i també el seu protagonista, la ment del qual funciona molt més ràpid que la resta. Al mateix temps, el guió no es complica gens i es centra pràcticament en una sola trama, de forma que tot avança de la forma adequada. La relació de temes polèmics o controvertits de la societat actual que es toquen és molt àmplia, des del menjar porqueria i el sobrepès, passant per la frivolitat dels mitjans de comunicació o l’explotació turística, i acabant per la inadaptació dels adults a les noves tecnologies o els problemes de la fama i la popularitat. Llàstima que, en alguns d’ells, el missatge no acabi de ser prou contundent i es quedi en una simple pinzellada, cosa que deixa el film massa mancat de profunditat.
Com ja he citat anteriorment, el primer tret visible que caracteritza Lluvia de Albóndigas és un estil d’animació que, lluny de buscar textures, moviments i entorns que semblin reals, es basa en l’exageració i, fins i tot, l’autoparòdia. Això ajuda molt a definir els diferents personatges, ja que realça la personalitat de cadascun i potencia molt més la seva comicitat. D’altra banda, cal destacar un magnífic càsting de doblatge, especialment pel que fa als personatges secundaris (entre ells, el mític Mr. T com a policia), els quals tenen una gran i inesperada aportació en els moments més divertits del film. Les referències cinematogràfiques també hi juguen un paper força important, sobretot perquè, tot i ser un recurs molt usat en el gènere d’animació, no són les típiques i tòpiques, i estan introduïdes amb una gràcia especial i de forma molt poc previsible.
Un dels punts que demostra el bon treball de guió és la continuïtat de molts elements que són presentats a l’inici del film de forma aparentment anecdòtica, però que acaben jugant un paper més o menys important (allò que, a nivell acadèmic pels que hem estudiat audiovisuals, i perdoneu-me la llicència, s’anomena “MacGuffin”). Per això, Lluvia de Albóndigas, tot i presentar inevitablement certs convencionalismes, aconsegueix sorprendre. Les contínues referències a l’àmbit alimentari també estan incloses de forma original i gens gratuita. A més a més, presenta un tipus d’humor una mica més passat de voltes del que és habitual, a joc amb aquesta exageració de la que fa gala, ja sigui a nivell de diàlegs o de gags visuals. Es percep menys por a passar-se de la ratlla, més irreverència, i això s’agraeix.
No obstant, no deixa de ser una peli per a tota la família, d’aquelles en què els nens riuran per uns motius i els adults probablement per uns altres. En tot cas, l’entreteniment està garantit i, des del meu punt de vista, poques vegades tens la sensació d’estar veient un producte infantil en el fons. Juntament amb Up i Los Mundos de Coraline, la consideraria de les millors pel·lícules d’animació d’aquest any.
Intèrprets: Peter Capaldi, Tom Hollander, James Gandolfini, Gina McKee, Chris Addison, Anna Chlumsky, Mimi Kennedy.
Gènere: Comèdia. Regne Unit, 2009. 110 min.
Valoració:ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Un descuit del Ministre de Desenvolupament Internacional britànic quan és preguntat sobre la guerra en una entrevista radiofònica provoca una reacció en cadena. D’una banda, li cau una bronca monumental des de dins del propi govern britànic, però de l’altra, desperta cert interès a Estats Units, que demanen comptar amb ell en un projecte que porta en secret. Així doncs, el Ministre és inclòs a la delegació britànica que acudirà a Washington per reunir-se amb els seus homòlegs americans.
Lamentablement, la poca repercussió mediàtica d’aquesta pel·lícula farà que passi sense pena ni glòria per les nostres sales i que poca gent la consideri una opció. Una llàstima, perquè deixaran passar una de les comèdies més irreverents i intel·ligents de l’any. In The Loop és un exponent exemplar del més pur humor anglès aplicat a la política, una mescla entre la mítica sèrie Sí, Ministre i la genial Teléfono Rojo, Volamos Hacia Moscú de Kubrick. Ningú s’escapa de la seva afilada sàtira, ni britànics, ni americans, ni tan sols la mateixa ONU. Tot plegat, per oferir una versió cínica i despiadada, però també absurda i plena de subtileses, de les relacions polítiques entre el Regne Unit i Estats Units, i en general de la diplomàcia a nivell internacional.
El film té un ritme endimoniat des del principi, tant per la ràpida successió dels fets com pels accelerats diàlegs i la presentació de tota la relació de personatges. Situar-se pot no resultar fàcil al principi, però de seguida es capta el plantejament inicial i les conseqüències que va desencadenant a nivell diplomàtic, estratègic, mediàtic i, fins i tot, militar. A partir d’aquí, tot un seguit de situacions paròdiques van deixant en evidència figures polítiques de molt alt nivell i mostren la cara més fosca i humiliant del poder. En joc, una declaració de guerra per unes suposades armes de destrucció massiva, us sona? A ningú se li escapa que Iannucci fa clares referències a certa controvertida operació comandada per aquestes dues grans potències mundials, i ho reflecteix amb un nivell d’estupidesa equivalent a la de l’operació real a la qual es refereix.
Els actors tenen un mèrit increïble a In The Loop, no només per les seves excel·lents i divertides interpretacions, sinó per com treballen els personatges per treure’ls tot el suc. I és que és sabut que el director va donar via lliure als actors per improvisar i fer les seves aportacions a un guió que, originàriament, era força rígid. Entre ells, destaca Peter Capaldi, que encarna un Responsable de Comunicació del govern britànic tan genial com obsessiu i malparlat. Pocs personatges han dit tants insults en una peli i han generat tan magnetisme cada cop que sortien en pantalla. A les seves antípodes, Tom Hollander es posa a la pell d’un Ministre de Desenvolupament Internacional totalment inútil i inconscient, que, naturalment, rep per tot arreu. Cal citar també la inestimable aparició de Steve Coogan, en un paper secundari, però amb força pes. Al bàndol americà sobresurt James Gandolfini (el coneixereu si dic Tony Soprano) com a general de la marina americana.
L’argument no destaca tant pel seu recorregut, sinó per les embolicades situacions que van tenint lloc en tot el seu transcurs. A vegades semblen diferents gags que es van connectant, sempre basats en la interacció entre els diferents protagonistes i jugant amb les seves dobles cares i aparences. Entre els temes que explota In The Loop, no podien faltar les diferències entre britànics i americans, els odis i les enveges interns de cada departament, els petits secrets personals de cadascú i, per sobre de tot, una sàtira sense concessions del funcionament de la política en general. La sensació és que, tot i ser conscient de la caràcter humorístic i lliure del que veig, dubto que s’allunyi tant de la realitat en segons quines ocasions.
Els britànics són únics a l’hora de fabricar productes d’aquest tipus. Veig impossible un film com aquest a Hollywood, ja que, per defecte, acabaria caient en algun tipus de missatge per escudar-se de la resta i acabar sent políticament correcte. En canvi, els britànics s’ho carreguen tot. In The Loop no només és una comèdia brillant i treballada que ens desperta la rialla en innombrables ocasions, també un exercici de reflexió sobre la funció dels nostres representants en què podem arribar a preguntar-nos fins a quin punt hi ha similituds amb el que acabem de veure. No és un film fàcilment digerible, no accepta espectadors passius que només volen que els facin riure, s’ha de veure amb disposició a interpretar i a captar el que ens mostra. Crec no equivocar-me si afirmo que tanquem l’any amb una de les seves millors comèdies.
Davant la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors d’Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que:
1.-Els drets d’autor no poden situar-se per damunt dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.
2.-La suspensió de drets fonamentals és, i ha de seguir sent, competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra del que estableix l’article 20.5 de la Constitució, posa a les mans d’un òrgan no judicial -un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.
3.-La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint traves a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.
4.-La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics, s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen majoritàriament de les indústries culturals tradicionals, sinó de múltiples fonts diferents.
5.-Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i a Internet això no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de cercar un altre model.
6.-Considerem que les indústries culturals necessiten per a sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles, i que s’adeqüin als nous usos socials, enlloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la fi que diuen perseguir.
7.-Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques protegides per sectors que pretenen perpetrar models de negoci obsolets i impossibilitar que el saber humà segueixi sent lliure.
8.-Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, enfront de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.
9.-Proposem una veritable reforma del dret de la propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: retornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
10.-En democràcia, les lleis i les seves modificacions han d’aprovar-se després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament a totes les parts implicades. No és admissible que es realitzin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.
M.A.Confidential s’uneix incondicionalment a aquest manifest, redactat pels principals creadors culturals a Internet del país en motiu d’aquesta informació publicada avui. Dirigit a tots aquells qui prefereixen tallar les mans al progrés, abans que adaptar-s’hi.
Després de la bona acollida del post sobre Les 10 icones cinematogràfiques de la dècada, on, per cert, el Joker s’ha imposat clarament a l’enquesta, era pertinent fer el mateix amb l’altra gran part de contingut d’aquest blog. Realment, es podria dir que aquesta ha estat “la dècada de les sèries”, no tant per la seva qualitat, sinó per com s’ha disparat el seu consum. La indústria televisiva cada cop és més gran i més forta en aquest sentit, i en aquests deu anys ha aconseguit fabricar personatges que s’han convertit en veritables icones.
Tot i que aquella també ho era, crec que aquesta llista és encara més subjectiva. I ho és pel fet que hi pot haver més d’un personatge que per molta altra gent hauria de ser a aquesta llista, però per mi no, ja que pertany a una sèrie “massiva” que jo mai no he vist o que mai m’ha cridat l’atenció. Així doncs, vull remarcar que aquestes són les meves deu icones televisives d’aquesta dècada:
Dr. Gregory House (Hugh Laurie, House M.D.)
És, indubtablement, l’antipàtic per excel·lència de la televisió. Ha revolucionat per complet el gènere de les sèries de metges, habitualment amables, simpàtics i guapos. El seu insòlit menyspreu de cara als pacients, i a tothom en general, el seu humor àcid i el seu inigualable talent mèdic li han donat un magnetisme increïble, propi d’un geni. Això sí, que no li retirin el Vicodin.
John Locke (Terry O’Quinn, Lost)
Només de Lost ja en podrien sortir deu icones, però m’he decantat per Locke perquè és qui sempre ha demostrat una mentalitat diferent a la resta i qui ha jugat un paper més important a la sèrie. A més, segueix sent el personatge de qui menys coses sabem i qui més misteri genera al seu voltant. És molt probable que ell tingui la clau, o una de les claus, del desenllaç de Lost.
Horatio Caine (David Caruso, CSI Miami)
L’univers de CSI ha monopolitzat el gènere policíac durant tota la dècada, i d’entre els seus protagonistes, Horatio és qui més personalitat ha demostrat. Amb un caràcter una mica proper al de House, inflexible, sobri i sense temps per bromes, ha aconseguit un carisma molt especial i s’ha consolidat com a emblema de la sèrie, fent oblidar els pioners Grissom i companyia.
Peter Griffin (Seth McFarlane, Padre de Familia)
La gran icona de l’animació del s.XXI. La genial creació de Seth McFarlane ha demostrat que els límits de l’humor i la mala llet són molt més lluny del que es pensava fins fa un temps. Peter Griffin és un dels personatges més imprevisibles, corrosius, surrealistes i desfasats que s’han vist mai a la televisió. En el fons, representa tot allò que tots, algun cop, hem tingut ganes de fer.
Sheldon Cooper (Jim Parsons, The Big Bang Theory)
La última icona personal de la dècada, ja que el vaig descobrir fa pocs mesos, però no per això menys rellevant. I és que cada frase de Sheldon Cooper a The Big Bang Theory és tan inesperada com brillant. En un parell de temporades, aquest súmmum del frikisme ha deixat anar unes quantes sentències senzillament genials. No voldria ser com ell, però voldria conèixer algú com ell.
Dexter Morgan (Michael C. Hall, Dexter)
Possiblement el personatge més fascinant de la televisió actual. Arropat per l’altíssima qualitat global de la sèrie, Dexter Morgan ens ha fet treure, metafòricament, l’assassí que tots portem dins. I si no, com és que generalment costa tant retreure el que diu o el que pensa? La seva esgarrifosa doble vida és tan rebutjable com aprovada per tothom, per alguna cosa serà…
Phillip J. Fry (Billy West, Futurama)
Té la virtut que el seu paper en si és el d’una icona. La que il·lustra la societat americana actual si la transportessin mil anys endavant. El relleu de Homer Simpson encarna un model que defineix i al mateix temps ridiculitza a molts. Ignorant, patós, innocent, immadur, però noble i sensible, ha encarnat bona part de les extraordinàries subtileses de la gran sèrie Futurama.
Benjamin Linus (Michael Emerson, Lost)
Pocs em negaran que s’ha convertit en la veritable ànima de Lost. L’oposat al citat Locke té una de les mirades més inquietants de la televisió, combinada amb un to de veu totalment desconcertant. L’home de qui menys ens fiaríem d’aquest món, tot i l’ambigüitat de les intencions, encara té molt a dir a la sèrie. I pensar que es deia Henry Gale i venia de Minnesotta…
Michael Scofield (Wentworth Miller, Prison Break)
Fa quatre anys, el crit de “Scofield!” i la imatge del seu cos completament tatuat es van escampar com la pólvora. Bàsicament perquè Wentworth Miller ens deixava sense alè a cada final de capítol de la 1a temporada de Prison Break. Tot i que el personatge i la sèrie han anat perdent força, crec que mereix formar part de la llista com un dels noms que més va córrer de boca en boca.
Shinosuke Nohara (Akiko Yajima, Shin Chan)
No m’he tornat boig. El cert és que no sabia si posar-lo, però, pensant-ho fredament i des d’un punt de vista purament teòric, Shinosuke Nohara seria la gran icona televisiva del s.XXI. El seu impacte social va ser tan brutal que ara mateix costaria trobar algú que no ha fet mai allò de “trooompa” algun cop en els últims deu anys. En el fons, una icona és qui és capaç de provocar això.
Un cop més, espero l’opinió i crítica dels lectors sobre les deu icones proposades i també el seu vot. En aquest cas, per intentar fer-ho una mica menys difícil, es poden votar fins a tres personatges de la llista:
Intèrprets: Steve Evets, Eric Cantona, Stephanie Bishop, Gerard Keans, Stefan Gumbs.
Gènere: Drama, comèdia, fantàstic. Regne Unit, 2009. 110 min.
Valoració:ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Eric Bishop és un carter de Manchester que s’està cansant de viure. Traumatitzat des de fa 30 anys per haver abandonat la seva exdona i incapaç de tornar a parlar amb ella, ha de fer-se càrrec ell sol de dos fillastres que passen completament d’ell i fan el que volen. Després d’un accident de cotxe del qual surt il·lès, els seus companys de feina decideixen buscar diverses formes per ajudar-lo i animar-lo. En una d’elles, fan que Eric evoqui al seu únic i gran ídol, el futbolista Eric Cantona, que es converteix el seu model a seguir. Un dia, Cantona apareix per sorpresa a l’habitació d’Eric.
Quan vas a veure una pel·lícula de Ken Loach, ja saps de forma anticipada que et trobaràs amb molts dels elements més recurrents del cineasta durant la seva filmografia. Buscando a Eric no és una excepció. El protagonista és un home amb moltes dificultats, pertanyent a la classe obrera i víctima dels mals i injustícies de la societat actual; un patró que ha donat forma a la gran majoria de films de Loach. No obstant, en aquest cas ha introduït un element que poques vegades ha simpatitzat el món del cinema: el futbol. I ho ha fet mitjançant una de les figures més carismàtiques que ha donat aquest esport en els últims anys i un dels més grans ídols de la història de la lliga anglesa, Eric Cantona. El futbolista, veritable instigador d’aquest projecte, es converteix en el principal factor diferencial del film.
Encara que hi jugui un paper important, Buscando a Eric no és una pel·lícula sobre futbol, sinó sobre la figura de l’heroi, l’ídol, aquella persona que pot marcar els nostres passos, emportats per la total devoció que li tenim. Hagués pogut ser un cantant o un actor, però ningú dubta que el gran fenomen social del Regne Unit no és altre que el futbol, per tant era una forma molt més plausible de retratar la societat anglesa per part de Loach. Per tant, tot i que el director aprofita els diàlegs entre el protagonista i el jugador per recordar imatges dels millors gols i actuacions d’aquest, el veritable objectiu és que Eric recuperi les ganes de viure i lluiti per vèncer les seves pors. Cantona es convertirà en la seva inspiració, sabent que Eric seguirà els seus consells, més que els de ningú altre.
Tot i que en alguns anuncis de Nike ja mostrava bones dots davant la càmera i que, a nivell nacional francès, ja ha aparegut a diverses pelis, aquesta és la primera gran projecció internacional d’Eric Cantona com a actor. L’exfutbolista no ho fa gens malament interpretant-se a si mateix, aconsegueix transportar a la pantalla part del seu carisma sobre el camp i ajuda a introduir tocs d’humor al film. Llàstima que el seu personatge es basi excessivament en donar lliçons de vida, a vegades massa barates. Tampoc entenc massa la barreja entre francès i anglès que fa servir, només se m’acut que sigui perquè una part important de la producció del film és francesa i així ho ha imposat per recordar l’origen del jugador. En tot cas, no es pot negar que el joc entre el Cantona actor i el Cantona real és una de les gràcies de Buscando a Eric.
Al seu costat, Steve Evets realitza una magnífica actuació posant-se a la pell d’un home a qui ja no li queden motivacions de vida i que no pot controlar ni el que passa a casa seva. Aquí, Loach introdueix el seu habitual retrat social, centrat en els problemes de la joventut actual quant a desobediència, rebel·lió, passotisme i la perillosa relació amb el món de les drogues i fins i tot del crim. El film sorprèn perquè segueix un camí força inesperat en la seva segona meitat, tot i que també una mica desconcertant, ja que és una trama més aviat secundària la que acaba agafant el pes principal. No obstant, Ken Loach ho tracta amb delicadesa i sense exageració, cosa que no li treu capacitat d’impacte i cert suspens.
La resolució del film deixa amb certa sensació que Ken Loach no sap acabar de cap altra manera i que es repeteix una mica en el missatge, però no se li pot retreure un simbolisme especial respecte la figura de Cantona i el món del futbol en general. Tot i no ser especialment brillant, el guió es tanca de forma acceptable i rubrica un producte interessant, sense masses pretensions i que omple les quasi dues hores de durada sense cap davallada important i amb un bon ritme. Les referències futbolístiques (fins i tot es cita un partit del Manchester United, precisament contra el Barça) i la figura de Cantona fan que Buscando a Eric sigui especialment adequada pel públic aficionat a aquest esport, que segurament hi trobarà més matisos i paral·lelismes, però recordo que aquest no és el centre de la trama i que, en el fons, és un drama social al voltant de la difícil situació del protagonista. Una estrena força recomanable, tenint en compte el que hi ha ara mateix.
Des de la fallida versió de King Kong, el 2005, que Peter Jackson no es tornava a posar darrere la càmera. El director neozelandès, que va saltar mundialment a la fama gràcies a la sensacional trilogia d’El Señor de los Anillos torna ara amb un film que res té a veure amb el que li havíem vist fins ara. The Lovely Bones és un drama que combina la intriga d’una trama policíaca sobre un assassinat amb tocs de fantasia i terror. En concret, gira a l’entorn d’una nena a qui van matar i que, des del cel, pot observar la seva família i també el seu assassí durant les setmanes posteriors al tràgic fet. No es pot negar que l’argument, tot i ser força insòlit, genera una mica de dubtes sobre el producte que n’ha pogut resultar.
La pel·lícula és l’adaptació d’una novel·la homònima de 2002 escrita per Alice Sebold i té com a protagonista la jove Saorsie Ronan, a qui es pot recordar com “la nena rabiosa d’Expiación“. L’acompanya un repartiment de luxe encapçalat per Mark Wahlberg, Rachel Weisz i Susan Sarandon, que interpreten la seva desesperada família. Tot i que acabo de llegir que ha decebut a bona part de la crítica americana, tothom la designa com una de les grans favorites als pròxims Oscars.
El tràiler desconcerta una mica, però, personalment, m’ha fet entrar una gran curiositat per veure-la. S’estrena d’aquí un parell de setmanes a Estats Units, aquí haurem d’esperar fins el 22 de gener.
Intèrprets: Joseph Gordon-Levitt, Zooey Deschanel, Geoffrey Arend, Chloe Moretz, Matthew Grey Gubler.
Gènere: Comèdia, drama. USA, 2009. 90 min.
Valoració:ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Les vides de Tom i Summer es creuen quan ella entra a treballar com a ajudant del director de l’empresa de targetes de felicitació de la qual ell és creatiu. Des del primer cop que la veu, Tom creu que ha trobat la persona perfecta, aquella amb qui vol passar la resta de la seva vida, però Summer no creu en l’amor ni en els compromisos. A partir d’aquí, els 500 dies que dura la seva relació porten el millor i el pitjor, un cúmul de sentiments de tota mena que neixen de dues formes molt diferents de veure la vida.
Sembla ja una tradició que cada any arribi aquella pel·lícula pseudoindependent destinada a deixar-nos a tots amb un somriure a la boca. Si el 2007 parlàvem de Pequeña Miss Sunshine i el 2008 de Juno, ara és 500 Días Juntos la que passa a ocupar aquesta posició. La pel·lícula de Marc Webb adopta aquest estil fresc i desenfadat, i també la llicència per incloure recursos cinematogràfics de tota mena per a construir una història tan realista i paradigmàtica com ingènua i fantasiosa. Aquesta ambigüitat és el que m’ha provocat certes sensacions enfrontades en acabar el film, sobretot perquè precisament el final és el que m’ha deixat una mica més desconcertat sobre l’autenticitat i el veritable missatge que vol transmetre el film.
500 Días Juntos de seguida s’escapa de l’estructura clàssica de qualsevol film. Tant pel que fa a l’estructura, com al contingut. I és que el muntatge no cronològic fa que, des de l’inici, ja sapiguem com estarà la situació cap al final, amb la qual cosa l’interès es focalitza en el desenvolupament dels fets que hi ha entremig. D’altra banda, una rotunda veu en off de seguida s’encarrega d’anunciar-nos que no estem davant la típica història de “noi coneix a noia”. Aquests dos factors converteixen el que passa a partir de llavors en relativament previsible i deixen tot el pes del film a l’evolució dels personatges (de la seva relació i a nivell individual) a partir dels diversos fets que es van succeint. El ritme narratiu és perfecte per una història d’aquestes característiques, ja que cap situació o escena s’allarga innecessàriament i l’aportació de cadascuna queda molt clara i acotada. Globalment, els 90 minuts de durada són un encert.
Un dels punts forts de 500 Días Juntos per arribar a l’espectador és aquesta vessant tan realista, que fa que qualsevol es pugui veure identificat en diversos moments del film, evocant situacions viscudes personalment. Salvant les seves particularitats, la història entre Tom i Summer pot resultar força comú i identificable amb la realitat, però aquesta sensació comença a desaparèixer quan el director decideix precipitar els fets cap al final, on crec que el film perd una mica el seu rumb. A banda d’una última escena, per mi, excessivament casual i massa forçada, crec que l’equilibri i el realisme presents fins ara en aquests 500 dies es perden i que la sensació final és que la peli acaba sent una mica massa ingènua.
Totes les actuacions són de notable alt. D’entre elles, Zooey Deschanel és l’indiscutible epicentre del film. Relativament desconeguda, l’actriu de Los Angeles captiva absolutament tothom i porta tot el pes argumental de la peli (per alguna cosa porta el seu nom al títol, la traducció del qual es carrega per complet tot el seu significat) a través d’un personatge força complex. Complex sobretot per Joseph Gordon-Levitt, qui va contínuament a remolc, però també plasma perfectament la naturalesa del seu personatge. Amb tot, estic segur que hi ha molts Toms i Summers escampats pel món. Destacar també el personatge de la germana de Tom, tan insòlit i graciós, com un pèl gratuit i exagerat.
Estem davant d’un d’aquells films que passen com l’aigua, dinàmic, agraït de veure, amb una història força propera i uns personatges fàcilment identificables amb la realitat. A més, la seva banda sonora inclou bones cançons de l’escena indie actual i també dels 80, un bon recurs per apropar-la encara més a un cert sector de públic. Llàstima, com ja he dit, d’aquest final difícil d’empassar. No obstant, molt recomanable en una època en què les estrenes no brillen especialment.
De tant en tant, és bo recordar que des de fora de la gran indústria cinematogràfica també surten productes més que interessants, amb ben poc a envejar als que pareixen les grans “majors” americanes. El curtmetratge Pigeon: Impossible és un dels exemples que millor ho plasma. Podria projectar-se abans de qualsevol film de Pixar i ningú hi notaria cap diferència o devaluació de la qualitat. I és que realment no n’hi ha cap. No obstant, el seu responsable és Lucas Martell, qui, a banda de no ser català tot i aquest nom, va dedicar cinc anys a acabar aquesta peça de poc més de sis minuts. El resultat és més que notable, per això he decidit difondre’l a través del blog.
Pigeon: Impossible explica la història de Walter Beckett, un agent júnior de la CIA que rep un important maletí. Quan decideix fer una petita pausa per gaudir d’un petit capritx, es troba amb un colom que li farà la vida més difícil del que pensa en un primer moment. Amb un humor molt afinat, grans dosis d’acció força espectacular i algun homenatge força evident, fa passar una estona molt entretinguda i garanteix el riure a qualsevol espectador.
El curtmetratge ja ha estat premiat a diversos festivals de cinema, alguns d’ells tan importants com el de Montreal o el d’Amsterdam. També va ser guardonat a la recent edició de l’ArtFutura de Barcelona. Aquí el teniu, podeu mirar-lo aquí mateix o obrir-lo en HD a Youtube fent doble click, realment val la pena esperar que es carregui:
Martí
M.A.Confidential 